Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
A l’habitació / In the bedroom / En la habitación
Amb motiu de l’estrena de Little Children, recupero una crítica breu que vaig publicar l’abril de 2002 sobre A l’habitació / Inthe bedroom / En la habitación, l’anterior pel·lícula dels seu director, Todd Filed.
Sinopsi: en una petita localitat de Nova Anglaterra, Matt (Tom Wilkinson) i Ruth (Sissy Spacek) Fowler duen una vida tranquil·la. Ell és metge i ella dirigeix la coral del poble. Frank (Nick Stahl), el seu fill únic, és gairebé un bon noi, estudiós i amb tot un futur per endavant. Frank, però, coneix Natalie Strout (Marisa Tomei), una dona més gran que ell i que arrossega força problemes familiars, amb qui comença una relació íntima, decantant la carrera i els plans que els pares s’havien afigurat per a ell. La plàcida existència de Matt i Ruth s’esberla, oimés quan el lligam entre Frank i Natalie desencadena uns esdeveniments terribles…
(Per seguir, cal que aneu a “Vull llegir la resta de l’article”)
Feta amb molt bon gust, A l’habitació és un melodrama que explora els sentiments dels personatges, en lloc d’explotar els de l’espectador amb manipulacions emocionals. El·líptica, ens estalvia gran part de les sotragades dramàtiques de la història del bon fill i exitós estudiant que, durant les vacances d’estiu al poble –a Maine–, s’enamora d’una dona més gran, separada i mare de dues criatures, l’exmarit de la qual l’acaba matant i deixa els pares del xicot en un estat de dolor i perplexitat, que l’absència de justícia acaba agreujant. L’actor i director Todd Field s’ha basat en un relat d’André Dubus, que analitza profundament la complexitat íntima d’un món aparentment tan idíl·lic com el del Maine nord-americà –noble, culte, lliure, desvetllat i feliç… com diria el poeta: les relacions paternofilials, les aspiracions personals i les que es projecten en els fills, les frustacions de la realitat, els silencis matrimonials, la silenciosa divisió de classes, els silenciats privilegis dels poderosos, la dolorosa absència d’un ésser estimat, la impotència davant la injustícia, el callat delit de venjança, la criminalitat que pot nèixer en qualsevol veí honrat…tot, en aquell paisatge paradisíac, verd d’un verd nòrdic estiuenc i blau d’un blau atlàntic, embolcall de generosa pesca. Field, rigorós i discret en la posada en escena, ha privilegiat la interpretació dels actors i, així, Tom Wilkinson i Sissi Spacek estan magnífics en el rol dels pares. En resum, una bona pel·lícula, que ni tan sols logra fer malbé un final ambigu i discutible.
…
Crítica publicada a Som-hi! d’abril de 2002
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fa un cert temps que la vaig veure, i no voldria equivocar-me, però el final a mi no em va semblar gens ambigu. El pare del noi assassinat -esperonat per la seva esposa- mata l’assassí del seu fill, a sang freda. És un acte de venjança, que ens mostra com el dolor per la pèrdua d’un ésser estimat -així com les mancances del sistema judicial- pot portar a situacions extremes, fent aflorar la part fosca que tots portem a dins.
Quan en Matt arriba a casa, després d’haver mort l’assassí del seu fill, es renta i es posa dins del llit. La seva dona -la Ruth- l’està esperant, i li pregunta si ho ha fet. L’home em sembla que no respon, però s’entén que sí, i la Ruth l’abraça amorosament. Sembla que la parella podrà superar, finalment, la mort del seu fill. La venjança haurà salvat el seu matrimoni.
Aquesta pel·lícula em va colpir profundament. És un cop de puny a l’estòmac de la correcció política. No pots deixar de pensar-hi durant uns quants dies.