Club 7 Cinema

Foto Estudiants, que filmaven una pel·lícula sobre una mòmia que reviscola, contemplen la primera companya que mor… a Diari dels morts, de George A. Romero

Si ja no m’interessa gaire -per no dir gens- el cinema fantàstic i de terror, què us he de dir de la variant dels “morts vivents”?! Així és que m’ha resultat una sorpresa (molt) relativament positiva Diari dels morts / George A. Romero’s Diary of the Dead / La nuit des morts vivants. Episode 5, que s’ha projectat al Festival de Sitges, en sessió especial, homenatjant el seu autor, George A. Romero, amb el guardó honorífic del certamen, La màquina del Temps. De fet, tinc la impressió que encara m’ha convençut més a mi que a la majoria dels col·legues i cinèfils amb què he parlat.

Per seguir, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l’article.

En si mateixa, la pel·lícula no és sinó un altre retrobament de Romero amb els seus recurrents “morts vivents”. És a dir, tot primer en veiem un; de mica en mica la cosa té caire d’epidèmia i finalment, de plaga, amb els escassos vius que queden en pantalla, encerclats per zombis. El fil argumental és gairebé un pretext per anar seguint aquests etapes arquetípiques. I, certament, com a film de gènere resulta repetitiu, una anodina  recreació d’un Romero encallat en el fòrmula que li donà renom. Per acabar d’adobar, el guió va farcit de trampes per fer anar les coses cap on li convé, amb tan mala traça que se li veu el llautó.

Allò que, al meu entendre, podria donar un cert valor a Diari dels morts és el munt de temàtiques que toca, el reguitzell de metàfores més o menys explícites que enfila. Cal admetre que Romero les tracta sense moure’s gaire dels tòpics, sigui parlant de la manipulació informativa de què som víctimes (i també botxins) i de l’efecte comunicatiu multiplicador que tenen internet i els mòbils; sigui reflexionant sobre el paper de la imatge, de la visibilitat, i el problema de la saturació audiovisual; sigui reflectint la paranoia col·lectiva que s’ha desfermat des de l’11-S. No obstant això, Romero planteja amb remarcable lucidesa el problema del col·lapse i el caos que genera aquest col·lapse.

Ja no es tracta només que els mitjans de comunicació ens sotmeten a la cultura de la por, al relat esbiaixat de la realitat; sinó que la televisió IP, els SMS, els blocs internàutics, en lloc de ser-ne contrapès, n’esdevenen instruments reproductors i que la voluntat de posar en xarxa la nostra pròpia visió dels fets, en lloc d’aportar distància crítica, sol afegir només un altre mirall probablemnt tan distorsionador com els altres. I així fins a l’obsolescència absoluta dels mitjans, tots; fins al col·lapse de la comunicació. Potser resulta un enfoc un pèl apocalíptic; però no pas desencertat, de manera que convida a pensar-hi

Igualment, pel que fa a l’eficàcia ontològica de la imatge. Quan la realitat sovint sembla talment una ficció i no poques ficcions s’han vist superades per la mateixa realitat; quan el documentalisme aboca a l’escepticisme, quan no al nihilisme o directament al cinisme, l’home a la càmera no pot desprendre’s de la seva condició humana, fonent-se amb l’aparell de presa, alienant-se del que està enregistrant. La càmera-testimoni, l’ull objectiu, són inviables i el valor referencial de la imatge es col·lapsa; oimés, quan el muntatge i l’editatge s’empren indiscrimanadament per a matisar, redimensionar o capgirar allò que pretesament documenta la imatge.

També la mateixa pel·lícula, Diari dels morts, es col·lapsa. Un cop ha anat tocant -de manera prou dispersa- els diversos temes que neguitegen George A. Romero, li queda un metratge per enllestir, una història per acabar més o menys. Tant se val que el cineasta ja hagi desautoritzat el potencial de les imatges -per tant, també de les seves pròpies-, tant se val que hagi negat l’objectivitat del relat -és a dir, el seu també-: ell té a les mans una tirallonga de fotogrames amb què vol acabar-ne un, de relat. És ben clar que no té sentit, però ho fa. I llavors, El diari dels morts deixa enrere el sentit de l’humor (especialment el de la seqüència amb un amish mut que troben els vius de camí a un pretès refugi familiar), es desentén força del prou simpàtic “grand gignol” amb què s’ha celebrat el costat macabre del gènere, i queda reduïda a un producte expeditiu, potser no de sèrie Z, però sí de cap a final de l’abecedari.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!