“El Club”, de Pablo Larraín (Berlín 2015)

Fitxa d’ El Club (El Club | The Club)

Direcció: Pablo Larraín. Guió: Daniel Villalobos, Guillermo Calderón, Pablo Larraín. Producció: Fábula (Santiago, Xile). Durada: 1h38.

Repartiment: Roberto Farías (Sandokán), Antonia Zegers (Germana Mónica), Alfredo Castro (Mossèn Vidal), Alejandro Goic (Mossèn Ortega), Alejandro Sieveking (Mossèn Ramírez), Jaime Vadell (Mossèn Silva), Marcelo Alonso (Mossèn García), Francisco Reyes (Mossèn Alfonso), José Soza (Mossèn Matías)..

Sinopsi: Una colla de capellans de diverses edats viuen amb Mónica, una monja, en una casa a la costa xilena. Quan no estan pregant i expiant els seus pecats, entrenen el seu gos llebrer per a la propera cursa. Què, en aquest món, els ha dut fins aquí, gairebé a la fi del món, on bufa un vent fort que mai no para? En arribar-hi un nou capellà, de sobte un home a la porta comença a fer acusacions fortes sobre el nouvingut. La seva veu es va fent cada cop més forta, fins que se sent un tret. El sacerdot ha eludit les acusacions d’haver-se intentat suïcidar-se. L’Església obre una investigació dels fets; però realment ho fa per a escatir la veritat o tan sols per mantenir l’aparença de santedat?

ElClub(2)Vídeos: Reportatge televisiu (esp).

Vendes internacionals: Funny Balloons. Distribuïdores: pendent. Data d’estrena: mercat espanyol, dd.mm.aaaa; mercat francès, dd.mm.aaaa. Més informació: Imdb (ang).

Festival de Berlín 2015

Competició

El Club

Altres festivals: Festivals. Reconeixements: Berlín 2015: Gran Premi del JuratAltres premis i nominacions.

Apunts en aquest blog: pendent.

PabloLarraínDirector: Pablo Larraín (Santiago, Xile, 19.08.1976). Fill dels polítics de dreta Hernán Larraín i Magdalena Matte, va estudiar a l’escola catòlica San Francisco de Asís i després Comunicació Audiovisual a la Universitat de les Arts, Ciències i Comunicació  (UNIACC). Soci fundador de Fábula, productora cinematogràfica, televisiva i de publicitat, va debutar amb Fuga (2006), fantasiós thriller sobre un músic prodigiós de ment obsessiva i perturbada, a qui son pare tanca en un manicomi. La pel·lícula va ser molt criticada i se li retreia al cineasta una suposada filiació dretana, per mor (si més no) de ser fill d’una de les figures destacades de la dreta política xilena. En canvi, immediatament després, Pablo Larraín ha realitzat una respectada i aplaudida trilogia sobre Pinochet. La dictadura pinochetista és el context en què es desenvolupa el seu film Tony Manero (2008) —sobre un individu que, obsessionat a convertir-se en el Tony Manero xilè, és a dir la rèplica nacional del personatge de John Travolta a Febre del dissabte nit, comet un seguit de crims per a aconseguir el vestuari que li cal, mentre els seus veïns s’estan jugant la pell, participant en activitats clandestines contra el règim—.  A Post Mortem  (2010) se situa al moment del cop d’estat de Pinochet  —te de protagonista el treballador d’una morgue a qui encarreguen l’informe sobre l’autòpsia practicada al cadàver de Salvador Allende—. I No (2012) se centra en el referèndum que el 1988 acabà amb la presidència del sanguinari dictador, començant la fi del règim. Tony Manero fou seleccionada el 2008 per la Quinzena dels Realitzadors de Canes; Post Mortem va participar a la competició de Venècia 2010, i No va ser estrenada a la Quinzena dels Realitzadors de Canes de 2012. El 2011 va debutar com a realitzador televisiu, amb la sèrie de la HBO llatinoamericana Prófugos; el 2013, en el camp del videoclip –el de la cançó Detrás del alma, del grup Electrodomésticos-, i aquest 2015 presenta en la Secció Oficial de la Berlinale, El Club.

Foto de capçalera: Alfredo Castro. © Fábula. Gentilesa del Festival de Berlín. Foto de l’apunt: © Fábula. Gentilesa del Festival de Berlín. Foto del director: © Fábula. Gentilesa del Festival de Berlín.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *