Ahir vaig ser a la reapertura dels cinemes a Blanes

Quan vam saber que els Ocine Blanes arrancarien el 10 d’abril de 2014 amb l’oferta d’un euro per pel·lícua, vaig pensar que m’hi arribaria per veure l’ambient però que podria ser molt fort passar d’experiències de veure cinema gairebé en solitari (abans del tancament dels Lauren Costa Brava) a viure’n una de massiva, i que, per tant, no en compraria entrada. Tanmateix, el dia 8 se’n sabé la programació: 12 anys d’esclavitud | 300… | Capitán América | Dallas Buyers Club | El llop de Wall Street | Her | la lego pelicula | Les aventures de Peabody i Sherman | Monuments Men | Nebraska | Philomena | Rio 2 | Vivir es fácil con los ojos cerrados. I vaig pensar que Philomena, de Stephen Frears, a quarts de sis de la tarda, que m’anava bé d’horaris i que potser la podria veure en condicions raonables. Així que vaig decidir anar-hi. El mateix dimarts també vaig contactar amb l’empresa per a (tornar a) rebre la programació setmanal, cosa que m’és útil per a les meves tasques informatives.

FOTO Entrada principal dels Ocine Blanes


No va ser fins al dimecres 9 d’abril que vaig poder comprar l’entrada anticipada de Philomena, un cop el web d’Ocine ja va permetre fer completament l’operació. Mentrestant, m’arribaven notícies que la tarda del dimarts ja hi havia hagut alguna cua a la taquilla del cine i rebia fotos que acreditaven com n’era de llarga la cua a taquilla el mateix dimecres dia 9 (arribava al carrer). Per a arrodonir-ho, Ocine amplià l’oferta inaugural amb una projecció nocturna de Noè.

I vaig rebre la primera programació setmanal, és a dir, la que entraria el divendres 11 d’abril, senyal de represa de la normalitat tan desitjada tots aquests mesos: Noè | 8 apellidos vascos | Monuments Men | Nebraska | Her | El llop de Wall Street | Philomena | Dallas Buyers Club | 12 anys d’esclavitud | Lego | 300: l’origen… | Capitan America | Vivir es fácil con los ojos cerrados | Rio 2 | Les aventures de Pebody i Sherman.

L’emissora Nova Ràdio Lloret publicava la notícia S’espera una allau d’espectadors, en la reobertura dels cinemes de Blanes: valgui com a botó de mostra de l’enorme expectativa aixecada a la nostra metacomarca per aquesta reapertura.

No em vaig poder estar a casa i me’n vaig anar a veure com anaven els preparatius pels Ocine Blanes: Sóc als Ocine —vaig escriure al meu Facebook—. Ja no hi ha cua, però és un no parar de gent. Ja hi ha sessions plenes. A dins, tot de gent feineja. Hauran de pencar de valent entre avui i demà matí. I és que tots els enormes i nombrosos vidres de la multisala encara no els havien netejat, al vestíbul hi havia força embalum i, com dic, tot d’empleats atrafegats. La part de baix —vaig seguir escrivint, referint-me al baix de la multisala, que té planta i pis—, on hi havia taules i cadires, està absolutament buida. Què en faran? Un altre dubte es va esvair. L’empresa havia anunciat que digitalitzarien el complex abans de l’estiu, però en carregar la pàgina de Blanes al seu web, tots els films s’anunciaven en digital, fins a la tarda del dia 9, que ja apareixien també anunciats en analògic: vaig preguntar-ho al personal i em van confirmar el que era lògic, que la idea és digitalitzar al més aviat possible, però que no hi havia hagut temps encara. Com que Ocine té digitalitzat tot el parc de sales, els devia agafar a contrapeu haver de canviar-ho al web i d’aquí el dubte que sortí inicialment.

La venda anticipada d’entrades anava a tot drap. De retorn a casa, vaig mirar el web d’Ocine i, de les pel·lícules infantils i bona part dels títols més comercials, ja s’havia venut gairebé tot o moltíssima cosa. Dels films més d’autor (Philomena, Her, Vivir es fácil con los ojos cerrados, Nebraska) i també més veterans a la cartellera, en quedaven força. Deuré veure Philomena prou tanquil·lament, vaig pensar ingènuament…

El dijous dia 10, sobre un quart de sis de la tarda vaig aparcar el cotxe (encara quedava una mica d’espai lliure a l’aparcament del Caprabo) i vaig anar cap al cine. Hi havia una llarga cua a taquilla (com ahir, amb tres empleats que no paraven), vaig estar mirant el bon ambient (molt popular, amb ple de canalla i jovenalla) i vaig voler entrar al complex no pas per la porta del costat de les taquilles, sinó per la gran, la frontal: l’ocasió s’ho valia. El cafè no l’han reobert, llàstima; però la botiga de llaminadures… quina gentada! Vaig enfilar escales amunt i, després d’una certa espera, finalment em van passar l’entrada pel lector del codi de barres. A dalt, tot de nois amb polo vermell d’Ocine maldaven per a orientar els espectadors cap a les sales. Vaig endur-me la sensació que l'”allau” humana era tan gran, que es fregava un cert caos controlat, agreujat per la manca de rodatge del local. En entrar a la Sala 3, ja era pràcticament plena. Philomena està ple de gent… —vaig escriure des del Facebook—. La canalla i jovenalla no semblen el públic potencial d’aquest film. Veurem com ira la sessió. Els Ocine, curulls de gent. Èxit de taquilla de l’oferta inicial a 1€. Em vaig mentalitzar, que havia de tenir corda. Però dintre de tot, la cosa acabà prou bé. Davant meu, un pare amb dues criatures petites, la més menuda de les quals va començar a remugar quan se li acabaren les llaminadures, però l’home va tenir seny i se n’anà. Un parell de mosses de la filera de sota no es va poder estar de fer de comentaristes en algunes escenes, però molt puntualment. I el senyor del costat, que començà també amb el mòbil a la mà, va estar per la pel·lícula després de deixar anar quatre paraules a les primeres seqüències.

Sort que sabem que ens canviaran els projectors i les pantalles. Sembla mentida com ho van deixar els Lauren… L’enfoc no era pas el millor, la imatge (com sempre ha estat a Sala 3) cau un pèl endinsada a la pantalla; quan faltava un quart d’hora, la llum de pantalla començà a fer pampallugues, arribant al tall (incidència que se solucionà amb gran rapidesa, tot i una petita despistada amb el so, quedant el so de música ambiental de la sala durant uns moments de la pel·lícula represa i tot seguit el volum massa baix). D’altra banda, haver de treballar encara amb còpies analògiques i de films estrenats ja fa tantes setmanes: l’estat de la còpia no era precisament excel·lent. Copia ratlladeta —vaig escriure al Facebook, en acabar la projecció—. Projector a canviar. Hi ha futur, hi ha canvis a la vista. Sí, les deficiències les entomem com el que són, una situació transitòria que ha de quedar superada ben aviat amb els canvis, que són esperança de futur.

Les sensacions no van ser per tothom iguals i variaven segons la persona (esclar), la pel·lícula i la sessió que havia agafat. Has tingut sort, Vador —m’escrigué un amic al Facebook—. La projecció de Her (17.30h), infestada de jovenalla que s’havia quedat fora d’El capità Amèrica i companyia, ha estat un infern. M’he ben equivocat, triant aquesta pel·lícula. Però aquest mateix amic, després em digué: Nebraska ja ha estat una altra cosa. Érem els que érem, i la projecció ha transcorregut amb normalitat. L’única pega ha estat que el projeccionista ens ha tallat els títols de crèdit. Al sortir li he preguntat a un acomodador si aquesta seria la tònica habitual, però dubto molt que m’hagi entès.

L’anècdota de la tarda, que vaig viure jo, es va produir quan quedava un quart d’hora de “Philomena”, la llum de la pantalla va començar a fer pampallugues i es produí el tall que ja he comentat. En tallar-se la projecció, la gent va exclamar “S’ha acabao el euro!”. A un que no ho entenia, l’hi van explicar: com a les màquines que hi poses 1 € i al cap d’un temps se t’acaba el bròquil, perquè l’ 1€ que has pagat ja no dóna més de si. Afortunadament no era això…

A un quart de vuit del vespre, havent baixat de veure Philomena, vaig trobar-me una gernació al baix de la multisala. la gent amb entrada feia una cua llarguíssima, entortolligada, dins mateix de l’edifici, que arribava fins a la porta del cantó de taquilla. El control de l’entrades ja l’havien posat a baix i el portaven un empleat, l’encarregat i un membre de la família propietària dels Ocine. Clarament, anaven trobant solucions als problemes que anaven apareixent. Els aparcaments al voltant del complex cinematogràfics estaven plens de cotxe. L’ambientàs a tot el voltant de l’edifici era impressionant; si més no pels que ens agrada el cinema. Al cap de tres quarts d’hora encara seguia entrant gent amb entrada, sense haver deixat de fer-ho ni un moment. la cua entortolligada anava corrent, avançant, però s’anava refent. Un dels pocs espectadors que vaig reconèixer i que era a la cua camí de Dallas Buyers Club, va  dir una frase, enmig de la gentada, que per mi reflectia perfectament el moment: si volien que la gent sabés que reobrien, recoi si ho han aconseguit!.

Una de les emocions particulars que vaig viure ahir a la tarda va ser poder saludar el Sr. Agustí pare i, entre altres coses, agrair-li que hagin reobert el cinema a Blanes.

Vaig estar romansejant per allà, gaudint del moment; però va arribar l’hora d’anar-me’n, ja era sobre les vuit del vespre. Em costa anar-me’n d’aquest ambient —vaig escriure al Facebook—. Però ha arribat l’hora. A taquilla, sento que encara queden entrades pels films més d’autor: Nebraska, Philimena,Her, Vivir es fàcil con ojos cerrados… I en cap moment no ha parat d’arribar-hi gent…

Ahir es van reobrir els cinemes de Blanes i vaig poder ser-hi. Una gran alegria!


Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *