Club 7 Cinema

Avui, segurament milions d’espectadors d’arreu s’alegraran de saber que L’artista, de Michel Hazanavicius, ha guanyat l’Oscar de Millor Pel·lícula, encapçalant la llista de les més premiades (mal sigui empatada amb La invenció d’Hugo Cabret, de Martin Scorsese). Uns altres milers (centenars de milers, diria jo), poc que ho trobaran malament, tot i que els sembla que se n’ha fet un gra massa, d’aquesta pel·lícula. I encara hi haurà gent (també força) que hi estaran ben en contra (això sense comptar els que, blasmant això dels Oscar, no en volen saber res).

Com sabeu els seguidors d’aquest blog, jo sóc dels que pensen que se n’ha fet un gra massa d’aquest film, que em resulta simpàtic i poca cosa més. Si em permeteu, discrepo tant dels que la celebren com dels que li troben tota mena de defectes (que si és tramposa -enquadraments, ritme… poc de cinema mut-, que si els actors sobreactuen…): tampoc em sembla que n’hi hagi per tant (malgrat que, de raó, en el fons, no ens n’hi falti). Però voldria proposar una reflexió, més enllà dels gustos o preferències de tots i cadascun de nosaltres: Per què L’artista?

Podem trobar-hi raons ben diverses, per bé que fóren insuficients per a explicar-ne “el fenomen” en què s’ha convertit. La nostàlgia, per exemple, d’aquell temps de Hollywood; o la mirada tendra a les víctimes dels canvis tecnològics i d’un moment de crisi (i som en època de crisi, en què s’encaixa bé una evasió d’aquesta mena); o, efectivament, la simpatia que poden despertar en els amables espectadors aquell gosset i els protagonistes, sempre vorejant (o entrant de ple) en la caricatura; l’ambientació; la fotografia; la banda sonora; els homenatges cinèfils… i la (no gaire) subliminal presència de la vitalíssima Cantant sota la pluja…

Val la pena reflexionar, però, si tots aquests arguments, encara que els agafem tots plegats (i encara més) justifiquen que L’artista (un títol, recordem-ho, que havia estat inicialment programat fora de competició a Canes 2011, on entrà a darrera hora en el curs per la Palma d’Or) hagi guanyat premis d’es pot dir tots els gremis cinematogràfics nord-americans haguts i per haver, de bona part de les associacions de crítics de l’altra banda de l’Atlàntic, d’acadèmies europees, dels Globus, dels Oscar… És que no hi havia res més? És que, agafant-ne apartat per apartat (direcció, guió, interpretació…) no hi havia rival de debò? La resposta és òbvia, clara: i tant que hi havia rivals i, en algun cas, de molt de pes! Per què, doncs, tanta unanimitat, amb L’artista?

Fa un parell d’anys ja vaig exposar com, des de feia unes quantes edicions si més no, l’efecte bola de neu acabava determinant l’evolució de la temporada de premis anuals i sobretot dels Oscar. I la cosa ha degenerat -sei em permeteu el terme- en un efecte “moda”. Ja no es tracta només que els diferents grups, o “lobbys”, facin present un determinat títol entre els votants, perquè el prenguin en consideració; ara la cosa va de posar de moda un film (evidentment, un producte amb prou atractius com perquè s’hi pugui posar, de moda). I el pitjor és que, pel que es veu, la immensa majoria s’hi avé: aquest és, al meu entendre el problema i la clau de la qüestió.

La singularitat, la diferència, el matís, pel que es veu, cotitza molt poc, també, al món del cinema. La facilitat d’afegir-se al gust de la majoria i la satisfacció que va reportant això cada vegada que la “teva” aposta guanya, ho abonen. Amb els maldecaps que tothom té, per a aixecar projectes, per a canalitzar carreres professionals, etc., quines ganes de trencar-se el cap, parant atenció a aspectes (que “ningú no valora ja”…) com la qualitat artística, la profunditat, l’aportació..! I diria que aquesta mena d’actituds no són pas (gens) exclusives dels del món del cinema.

Res, però, no es posa de moda, si no hi ha algú que l’hi posa. I aquí és on, enguany, apareixen els superexperts en l’estratègia: els germans Weinstein, els antics propietaris de Miramax (que, al seu moment, van fer ballar als Oscar a la seva música —recordem-ho, de piano i violí—) i distribuïdors de L’artista al mercat nord-americà. Però tant se val: no es tracta d’assenyalar-los a ells, sinó de constatar fins a quin punt la cultura de la influència, dels “lobbys”, ha deixat pas a la de “la moda”, perdent-se a cada bugada un llençol d’opinió pròpia, de llibertat individual, de riquesa immaterial.

No cal dir que, en aquest context, malament ho té el que s’anomena setè art. I efectivament, ja en les nominacions hi hagueren absències clamoroses i a l’hora de la veritat, els premis han seguit la mateixa tònica. El treball de Michael Fassbender a Vergonya (Shame), de Steve McQueen, guardonat a Venècia i àmpliament aclamat arreu, ni tan sols el van nominar; com tampoc van reconèixer el descomunal treball de muntatge en un film com L’arbre de la vida (per cert, premiar Hazanavicius com a director en lloc de Malick… com grinyola la cosa!), o van ser capaços de no nominar la direcció de Nicolas Winding Refn, a Drive, etc. Si, per contra, la nominació de George Clooney, pel seu treball a Els descendents, ha estat poc contestada (tot i que encaixa prou bé amb la trajectòria de l’actor), com es pot arribar a premiar Jean Dujardin, si no és perquè “ara toca aquest”? De la mateixa manera, la que jo també considero una (nova) impressionant interpretció de Meryl Streep, de debò que havia de deixar sense opcions (un cop més) Glenn Close, si no fos per la cosa d’apuntar-se a carro guanyador (fins i tot han alterat l’ordre habitual de la cerimònia, reservant a Streep un dels moments de màxima audiència)? Segur que Nader i Simin: una separació era indisctubliment -i remarco indisctubliment- la millor? I podríem anar desgranant…

Insisteixo que la qüestió no és si estem més o menys d’acord amb un o altre premi, ni tan sols el fet que, al capdavall, els Oscar són una estratègia de promoció del cinema nord-americà, absolutament eficaç. El cas és que el valor pel·lícula, el valor interpretació, el valor de la posada en escena, el valor de l’escriptura del guió, el valor de l’ambientació… va devaluant-se en benefici d’una altra mena de valor: el de la moda. Amb tot el que comporta (i això, per cert, no tan sols passa a Hollywood, com saben els avesats a crear “tendències”, concepte progre -però igualment pervers- de moda).

***

FOTO © Alta Films L’artista, de Michel Hazanavicius