Permeteu que finalment esmenti la projecció, també en la competició, de L'artista, cinta en blanc-i-negre i feta a la manera del cinema mut, que homenatja el cinema silent. El seu director, Michel Hazanavicius (el de les paròdies d'espies OSS117…) se'n surt prou bé en parodiar ara aquelles pel·lícules de galants gesticuladors en aventures impossibles, però l'argument que ha orquestrat (el declivi d'una estrella del mut i l'ascens a l'estrellat d'una figurant, en l'arribada del sonor) resulta tan bogadejat, que ni les entranyables referències a "Cantant sota la pluja" no aconsegueixen aixecar l'interès de bona part del metratge. I això que s'hi va trobant algunes idees francament brillants, però dissortadament aïllades, i el seu protagonista (popularíssim aquí, Jean Dujardin) evoca amb molta traça el Gene Kelly més deseixit. En resum, prou simpàtica (mal sigui a estones) com per haver-se endut una (excessiva) gran ovació.
L'he vista aquesta nit, i m'ha agradat. Potser sigui que l'argument és més aviat tòpic, però l'ambientació i l'humanitat dels actors és innegable i aclaparadora. Va ser ben encertat ficar a la banda sonora l'immortal "Scène d'amour" de Bernard Herrmann del film "Vertigen" d'Alfred Hitchcock. Tot i que la mateixa banda sonora original és excel.lent, però l'homenatge a Herrmann (aquest any és el centenari del seu naixement) és encertat, les seves bandes sonores, siguin romàntiques, de suspens o d'intriga, eren úniques. Tot el que hi veiem a la pel.lícula és sincer. El director ha mirat de fer-ho gairebé exactament com a l'època que s'hi representa. I dels actors... magnífic Jean Dujardin, fa el seu personatge orgullós, simpàtic, vulnerable i molt humà. Però els veterans (John Goodman, James Cromwell...) son els més humans. La Bérénice Béjo està correcta, però en Dujardin se la menja crua. En fi, una pel.lícula que té que agraïr al seu director el seu coratge, fer una cosa ben diferent a allò que se'n fa, i sense necessitat de ser una mena de Fellini, vull dir en l'originalitat.
rginer |
diumenge, 18 de desembre de 2011 | 06:44h
Molt adient que hagis recordat el teu apunt vist l'enrenou que s'ha organitzat amb aquesta pel.lícula. Són aqueslles coses que passen i no saps ben bé si és veritablement una gran pel.lícula o senzillament prou simpàtica com ens expliques. De vegades val més entrar amb un peu simpàtic que no pas amb un peu valuós. Bon diumenge.
Intocable | La invenció d'Hugo Cabret | Els descendents | J. Edgar | La dona de ferro | L'arbre de la vida | L'arbre | Mitjanit a París | El més enllà | True Grit | El discurs del rei | D'homes i déus | Fins i tot la pluja | La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Les males herbes | Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
Va ser ben encertat ficar a la banda sonora l'immortal "Scène d'amour" de Bernard Herrmann del film "Vertigen" d'Alfred Hitchcock. Tot i que la mateixa banda sonora original és excel.lent, però l'homenatge a Herrmann (aquest any és el centenari del seu naixement) és encertat, les seves bandes sonores, siguin romàntiques, de suspens o d'intriga, eren úniques.
Tot el que hi veiem a la pel.lícula és sincer. El director ha mirat de fer-ho gairebé exactament com a l'època que s'hi representa. I dels actors... magnífic Jean Dujardin, fa el seu personatge orgullós, simpàtic, vulnerable i molt humà. Però els veterans (John Goodman, James Cromwell...) son els més humans. La Bérénice Béjo està correcta, però en Dujardin se la menja crua.
En fi, una pel.lícula que té que agraïr al seu director el seu coratge, fer una cosa ben diferent a allò que se'n fa, i sense necessitat de ser una mena de Fellini, vull dir en l'originalitat.
Bon diumenge.