Aki Kaurismaki ensenya les dents

Peter von Bagh, el més gran cinèfil dels països escandinaus —en paraules del malaguanyat José Luís Guarner, a La Vanguàrdia de 28.08.1992—, va descriure l’univers d’Aki Kaurismäki ran de l’estrena de L’home sense passat, Grand Prix i Premi d’Interpretació Femenina a Canes 2002, i em sembla adient reproduir-ne algun fragment:

L’univers d’Aki Kaurismäki és un dels més característics del cinema contemporani. Es caracteritza per mostrar-nos un país anomenat Finlànda, situat als confins d’Europa, els habitants del qual els veiem en un èxode ininterromput que els du del camp a la ciutat; desembocant tot plegat en la pintura d’una mena d’europea terra de ningú on té lloc l’espectacle grotesc de la burocràcia moderna: espectacle que és la nostra tragèdia comuna i que cap altre creador ha posat a la llum amb un humor més alegre que Kaurismäki. Som davant (..) d’un autor que no ha deixat mai de tenir presents certes coses, ben simples, però la percepció de les quals s’ha convertit en una raresa esbalaïdora: l’amor al proisme, la solidaritat, la consciència mateixa que el fet que algú sigui econòmicament modest no en fa necessàriament un estúpid i d’aquí, que tothom atresora una dignitat que és ben seva. Kaürismäki ha sabut mostrar com un país subterrani, país real camí de l’empobriment general, ha pogut arrelar dins d’un Estat pròsper (..)

Grosso modo, les pel·lícules d’Aki kaurismäki podem agrupar-les en tres o quatre categories. D’una banda, els films “clàssics”, que culminen amb Hamlet goes business (1987) i La vida de bohèmia (1991), i que es caracteritzen per la represa d’un diàleg amb personatges del passat encara vius: Shakespeare i Henry Murger.

En segon lloc, hi ha les “road movies” còmiques, entre les quals cal esmentar Leningrad cowboys go America (1989) convertit en film de culte a molts països, així com Tatjana (1994) (..)

Després vénen tota una colla de films atípics que esdevenen uns dels darrers testimonis sensibles i intraspectius sobre la vida i la identitat de la classe obrera, registre més aviat poc tocat pel cinema internacional contemporani (..) com si la gent normal i corrent no existís. En aquest context d’un cinema i televisions europeus mancats de personalitat, la “trilogia obrera” d’Aki KaurismäkiShadows in paradise (1986), Ariel (1988) i La noia de la fàbrica de llumins (1990)— és com un regal del cel.

El 1996 va rodar Núvols que passen (Kauas pilvet karkaavat | Drifting Clouds | Nubes pasajeras | Au loin s’en vont les nuages), film la veritat poètica del qual, evocadora d’allò essencial, va commoure el públic del conjunt dels països europeus. “No gosaria mirar-me al mirall, si avui no fes una pel·lícula sobre l’atur”, deia Kaurismäki (..); ara bé, amb l’estrena de L’home sense passat (2002), s’ha fet evident que, amb Núvols que passen, començava una nova trilogia. Es tracta de l’anomenada “trilogia dels perdedors”, que completa el 2006, amb Llums al capvespre (Laitakaupungin valot | Luces al atardecer | Les lumières du faubourg).

Nascut el 4 d’abril de 1957, a Orimattila (Finlàndia), Aki Kaurismäki va entrar al cinema a remolc del seu germà Mika (que, francament, posteriorment ha quedat ben eclipsat pel geni, el talent, la poesia, l’entitat autoral d’Aki). La seva és una filmografia (Crim i càstig, Shadows in paradise, Hamlet goes busines, Ariel, La noia de la fàbrica de llumins, Leningrad Cowboys go America…) que ben aviat començà a cridar l’atenció, per la prolífica austeritat de la posada en escena (planificació depurada i concisa, amb fotografia més aviat fosca, decorats mínims, sense gairebé banda sonora, diàlegs ben escassos…); per la desesperada, corrosiva, silent soledat dels seus personatges; per la negra ironia, fregant a vegades la fredor amarga… Murri, anant de la comèdia trastocada al drama desesperat, de l’humor a la negror, i sovint tot alhora, protagonitza el primer exili voluntari, a començament de la dècada dels noranta, anant a viure a Anglaterra (on, entre d’altres, roda He contractat un assassí a souLa vida de bohèmia).

La negror i la ironia no són tan sols formes estilístiques per a Kaurismäki. la seva obra atresora una sinceritat i un despullament personal, de manera que hi reflecteix no tan sols les inquietuds intel·lectuals i artístiques, sinó en gran mesura el seu propi estat d’ànim. Addicte a l’alcohol (com alguns dels seus masegats protagonistes) i desavingut pregonament amb aquesta Europa de la burocràcia que no fa sinó multiplicar infinitament la freda maquinària dels Estats, la vida personal d’Aki Kaurismäki podem dir que està sent ben paquetejada. Després de l’exili britànic, encara després se n’anà cap al Portugal fora-del-temps…

Consumat home de cinema, capaç de fer els títols que Peter von Bagh ha qualificat de clàssics, el 1999 va retre homenatge als encesos melodrames de Douglas Sirk amb el film experimental Juha. Això sí, enmig de l’esmentada “Trilogia dels perdedors”, seguint la deriva que el du a anar barrejant el que d’altres farien per etapes separadament).

Llevat d’algunes coses petites, des de Llums al capvespre no havia fet res més; de manera que Le Havre (òbviament ambientada fora de Finlàndia), film que presnta en Competició a Canes 2011, és el seu primer llargmetratge en cinc anys. Però no sembla pas que Kaurismäki s’hi hagi arronsat gens ni mica; sinó tot al contrari. El seu protagonista és significativament un exescriptor exilat voluntàriament a la ciutat portuària de Le Havre, que ha renunciat a la vocació literària i fa d’enllustrador de sabates per estar a prop de la gent, bohemi, aimant de la taverna i de la seva dona, en una mena de vida senzilla i paradisíaca, amb la companyia i solidaritat de la bona gent. Una situació que es capgira quan una necessitat sobrevinguda el fa topar amb la fredor burocràtica de les institucions i la policia complica la vida a un nen immigrat del nord d’Àfrica; de manera  que l’enllustrador acaba ensenyant les dents, de debò. No cal fer gaire esforços per veure en aquest personatge una projecció del mateix cineasta…

No es pot parlar d’Aki Kaurismäki, però, sense fer esment dels seus actors, autèntics “socis” en la vida cinematogràfica (i més enllà…): el malaguanyat Matti Pellonpää, Kati Outinen, Marku Peltola… (i Jean-Pierre Léaud!)

FOTO Aki Kaurismaki

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *