Alain Cavalier i la veritat al cinema

Un cop d’ull a la biofilmografia d’ Alain Cavalier, una de les presències més suggestives de la 64a edició del Festival de Canes 2011, on presenta en Competició Pater (una mena de mà a mà entre l’actor Vincent Lindon i ell mateix, que és tant com dir entre actor i cineasta, entre veritat o fals).

La carrera cinematogràfica d’Alain Cavalier (nom artístic d’ Alain Fraissé, 14.09.1931, Vendôme, Loir-et-Cher, França) té tres etapes ben diferenciades. Havent estudiat Història, va passar per l’IDHEC, tot seguit esdevingué ajudant de Louis Malle, realitzà un curtmetratge i passà finalment al camp dels llargmetratges amb dos films polítics que desfermen la polèmica i la censura els ataca: El combat a l’illa (1962) —amb Jean-Louis Trintignant i Romy Schneider, la història d’un militant d’extrema dreta, manipulat, obligat a encarar-se al millor amic…— i L’insubmís (1964) —amb Alain Delon enrolat durant la guerra d’Algèria i convertit en militant de l’OAS, que ha de vigiliar una advocada, Léa Massari, defensora dels algerians—.

El fracàs comercial d’aquests seus primers títols el duen a rebaixar plantejaments i enceta una etapa de cinema diguem-ne més convencional: es dedica a fer un film policíac, un drama burgès… que van bé a taquilla. Però això no és el que li interessa, a ell, i renuncia a dirigir res més durant cinc anys (1969-1974).

Quan torna, ho fa apostant per la depuració formal, cosa que l’ha dut a un procés personalíssim, sobretot a partir que ha disposat de les càmeres digitals, que li han permès fer autèntics diaris íntims filmats, despullant absolutament el seu cinema d’es pot dir tots els elements característics de la posada en escena. Aquesta tercera etapa va començar el 1975, amb Le plein de super, i segueix, passant per obres com Ce repondeur ne prend pas de messages (1978) —a tall de revelació de la pròpia intimitat sentimental, Cavalier se centra en un home “sense rostre” que, tancat en una habitació pintada de negre com per a aïllar-se del món exterior, va recordant les dones que ha estimat— o Un etrange voyage (1980), que li val el prestigiós premi Louis Delluc.

Thérèse (1986), premi del Jurat al Festival de Canes i guanyadora de 6 César  (entre el quals, el de Millor Pel·lícula i Millor Director), aproximació a la vida de la carmelita Thérèse de Lisieux, esdevé el reconeixement definitiu del cinema de Cavalier. Obra  de gran sobrietat formal,  planificada a base de plans mitjos, curts i primers plans combinats amb enquadraments de conjunt (2 o 3 monges, la noia i el pare…), amb una fotografia sovint en clarobscur… conforma una austeritat estilística del tot adient a la figura de la monja-santa, la espiritualitat de la qual és l’objectiu final de la pel·lícula.

Incomprensiblement, la bellíssima i colpidora Libera Me, que es projecta en competició a Canes 1993, no aconsegueix prou suport de la crítica, que li retreu el que alguns consideren “esteticisme asfixiant”, i aquesta pel·lícula, sense diàlegs, ambientat en una guerra civil indeterminada i que retroba temes com els de l’opressió (militar) i la tortura (política), ja presents als seus primers films, acaba convertint-se en una obra gairebé maleïda.

És a partir d’aquí que Cavalier, en el procés de depuració, renuncia a la ficció. Gravant ja amb càmera de video, comença amb La rencontre (1996), en què filma moments de la vida d’un cineasta i la dona que ha trobat; segueix amb Vides (2000), en què grava quatre persones del seu etorn, i arriben Le filmeur (2005) i Irène (2009), autèntics diaris íntims filmats (el primer recull més de anys de la pròpia vida del cineasta i el segon treballa la relació entre Cavalier i la seva dona) , seleccionats tant l’un com l’altre per Un Certain Regard.

Amb Pater  (2011), presumptament ens mostra les trobades amb el seu amic i actor Vincent Lindon, les ganes de treballar junts, el joc de representar uns papers… una realitat que bé pot ser falsa. De fet, Cavalier ja va barrejar realitat i ficció en un seu film, René (2001), en què un altre actor amic seu, Joël Lefrançois, interpretava el paper d’un obès que decidia aprimar-se.

Anant a Vull llegir la resta de l’article, la filmografia d’Alain Cavalier.

FOTO Alain Cavalier

Filmografia d’Alain Cavalier

2011 Pater 

2009 Irène

2005 Le Filmeur 

2001 René

2000 Vides

1996 La Rencontre

1993 Libera Me

1986 Thérèse

1980 Un étrange voyage

1979 Ce repondeur ne prend pas de messages

1979 Martin et Lea

1976 Le Plein de super

1968 La Chamade

1967 Mise à sac

1964 L’Insubmís

1962 El combat a l’illa

1958 L’Americain —curtmetratge—

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *