Director: Robert Guédiguian

No és ben bé el Ken Loach francès, Robert Guédiguian (03.12.1953, Marsella). Cineasta d’esquerres, certament, les seves no són pel·lícules de denúncia, sinó cròniques de la classe treballadora, en què els personatges traginen, traspuen, pateixen les injustícies de classe i entomen les dificultats de la vida, sempre amb dignitat i celebrant tant la pertinença a la classe obrera com la vida mateixa. Amb un equip de fidels col·laboradors, entre els quals Ariane Ascaride (la seva companya), Guédiguian ha rodat i ambientat bona part de la seva filmografia a Marsella. L’èxit de Marius et Jeannette (1997), disset anys després que debutés amb Darrer estiu (1980), va fer que es parés atenció encara als seus dos títols següents: A l’atac! (1999) —les diferències entre dos guionistes que escriuen una història sobre els membres d’una empresa familiar, que treballen de valent per s sortir-se’n i topen amb les factures d’una multinacional— i La ville est tranquille (2000) —film coral, amb mare treballadora preocupada per la filla toxicòmana, estibador que deixa els companys vaguistes i es fa taxista, dona música que discrepa de l’esquerranisme pràctic del marit, immigrant escarmentat a la presó que vol ajudar els germans, un simpatitzant d’extrema dreta… res, que Marsella no és precisament una ciutat tranquil·la—. Però l’interés per Guédiguian va començar a decaure —potser perquè Europa s’havia fet més de dretes, o ell més intimista— i Marie-Jo i els seus dos amors (2002) —film sobre l’amor a la maduresa— no va acabar de respondre a les expectatives, malgrat haver entrat en competició a Canes. I no es pot pas dir que la cosa hagi millorat ni amb El meu pare és enginyer (2003) —una mena de posada al dia de les grans qüestions de la pròpia biografia del cineasta, que si des del seu primer film està fent la crònica d’un món que desapareix (com diu ell mateix), es manté ferm: Parlant de com tot s’atura, jo continuo (afirma). La voluntat de continuar és la voluntat de ser, malgrat que desapareguin les coses en què ens fonamentem—, ni amb Le Promeneur du champ de Mars (2004), sobre els darrers dies de Mitterand. De manera que discretament van passar tant Viatge a Armènia (2006) —una anada a les arrels familiars— com L’armée du crime (2009) —seleccionada fora de competició a Canes, reconstrueix la lluita de joves jueus al París ocupat, per alliberar la França que s’estimen, la dels Drets de l’Home—.

Aquest 2011, Guédiguian torna a Canes, ara a Un Certain Regard, amb Les neus del Kilimanjaro.

FOTO © Diaphana Robert Guédiguian, director de Les neus del Kilimanjaro

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *