“Bastard”, de Kristen Dunst, i “The Clerk’s Tale”, de James Franco, a la cloenda de la Setmana de la Crítica de Canes 2010

La sessió de cloenda de la Setmana de la Crítica de Canes aposta pels curtmetratges. I en aquesta ocasió es tracta de petites pel·lícules signades per actors nord-americans amb inquietud de cineastes.

Kristen Dunst, la Maria Antonieta de Sofia Coppola, ha tornat a posar-se darrere la càmera per explorar el que fa versemblant allò que és inversemblant. Quan sentim explicar una història que sembla increïble o agafada pels pèls, li donem més crèdit si és antiga. Al llarg dels segles, la veritat es fa més mal·leable. Ens ho agafem de manera menys escèptica, mentre que altrament ens hauria semblat una cosa impossible. Les perspectives ens canvien. Aquesta pel·lícula parla de l’estranya transformació d’un mite familiar quan se’l resitua a l’actualitat -afirma Kristen Dunst-. I en parla en 6 minuts, a Bastard. El repartiment: Brian Geraghty, Juno Temple, Lukas Haas, Joel David, Moore Lee, Thompson Young, L.M. Kit Carson.

El cas de James Franco és curiós, si més no curiós. Actor més aviat tou, ha tardat força a explotar comercialment la seva imatge, tot i haver estat l’intèrpret escollit per encarnar James Dean en un biopic televisiu, i encara s’ha d’admetre que ha fet prou discretament el pas a la publicitat de colònia i a les revistes de paper cuixé, en haver-se convertit en una mena de “sex-symbol” (notablement per a la clientela gai). En 13 anys ha treballat en 52 produccions, d’entre les quals, Sonny, en què el seu col·lega Nicolas Cage el dirigí, interpretant-hi un paper de gigoló poc avinent per a cap actor que tingués vocació de fer-se un lloc convencional a Hollywood. I, vés per on, no sé si l’èxit, però sí la pública notorietat li va arribar amb Milk, de Gus Van Sant, incorporant l’amant de Sean Penn. Aleshores, ja vam llegir en algun lloc que el noi havia escrit alguna cosa (sembla que amb la seva companya a la vida real -Ahna O’Reilly-) i fins dirigit alguna pel·lícula. I vés per on (novament), aquest 2010 sembla que tothom vulgui tenir un “James Franco”… com si fos qui sap què! O perquè ara mateix no deixa de ser “un nom” i als festivals els agrada tenir famosos (encara que siguin “famosets”). Sundance i Berlín, aprofitant que era l’Allen Ginsberg de Howl, li van programar curtmetratges que havia realitzat darrerament (enduent-se el Teddy Award berlinès amb The Feast of Stephen). I la Setmana de la Crítica de Canes s’hi apunta, seleccionant-li The Clerk’s Tale a la cloenda.

Protagonitzat per John Kelly i Charles Dance, aquest curt de 13 minuts de durada adapta el poema de Spencer Reece i és el retrat psicològic d’un home entrampat per la rutina quotidiana en una botiga de luxe per a homes. Per a Spencer, cada jornada és una sèrie de tasques banals i d’intercanvis insubtancials. Vesteix clients, arregla l’aparador, fa la pausa de costum a l’hora de costum… Però tota aquesta estona, el va rosegant la simple presència del seu col·lega que envelleix. Veure aquest home més gran, amb les seves maneres i hàbits gairebé grotescos li fa present el futur que li espera. La pel·lícula reflexiona minuciosament i obsessivament sobre la solitud.

FOTO Kristen Dunst, directora

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *