Canes 2010 · Fora de Competició – Cloenda: “L’arbre”, de Julie Bertucelli

L’arbre (The Tree)

Directora Julie Bertucelli. Guió Julie Bertucelli, basat en la novel·la Our father who Art in the Tree, de Judy Pascoe. Producció Les Films du Poisson (París, França). Durada 1h45.

Repartiment Charlotte Gainsbourg (Dawn O’Neil), Marton Csokas (George), Aden Young (Peter), Morgana Davies (Simone O’Neil), Penne Hackforth-Jones (Sra. Johnson), Christian Byers (Tim O’Neil), Tom Russell (Lou O’Neil), Arthur Dignam (oncle Jack), Gillian Jones (Vonnie),  Gabriel Gotting (Charlie O’Neil), Zoe Boe (Megane O’Neil)

Sinopsi Dawn (Charlotte Gainsbourg) i Peter (Aden Young) viuen junts amb els seus fills en una barriada als afores d’una població australiana. Enmig de l’exuberant jardí de casa seva hi ha el lloc que la canalla més s’estima, per a jugar-hi: un ficus immens, amb les branques que sembla que arribin al cel i les arrels que s’estenen molt per terra. Un dia, Peter té un atac de cor, mor i amb el cotxe s’estabella contra el tronc de l’arbre.  Dawn es queda sola amb el dol i els quatre fills per criar. L’arbre, naturalment, esdevindrà una mena de refugi reconfortant per a tots, per la qual cosa passarà encara a ser més important a les seves vides. La nena, pensant que el seu difunt pare li xiuxiueja coses per les fulles, s’hi instal·la i es nega a baixar-ne… Però l’arbre es va fent estranyament més gran, amb les branques que entren a la casa i les arrels que en malmeten els fonaments, de manera que la família haurà de prendre una decisió terrible per poder seguir endavant …

Videos [Tràiler VOSF] [Retalls, entrevista, roda de premsa i altres, al Festival de Canes 2010]

Webs oficials
[l’arbre-lefilm (fr)]

Festival de Canes 2010 [Fora de Competició – Cloenda: “L’arbre” (fr / ang /esp)]

***

Articles en aquest blog
 [Últim apunt des de Canes 2010] [Tot Canes 2010]

Comentari [Vull llegir la resta de l’article]

***

Més informació [IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Vendes internacionals [Memento] Dist. cat. [x] Dist. esp. [Golem] Dist. fr. [Le Pacte] Dist. it. [x]

*** 

FOTO © Memento
L’arbre, de Julie Bertucelli

Actualització (05.06.2010): Comentari sobre “L’arbre”, de Julie Bertucelli

***

Feia anys que al Festival de Canes no hi havia un film de cloenda tan digne. Dic digne; no pas res de l’altre món, però si més no, és d’aquells que no tan sols no t’indigna, no et va sentir aquella emprenyadora vergonya aliena experimentada reiteradament en anteriors ocasions, el darrer dia de certamen, en què les forces escasses que et queden no estan per aguantar -i perdoneu l’expressió- qualsevol collonada. Ben al contrari, L’arbre és una pel·liculeta estimable, sobre el dol en una família, amb la metàfora gairebé animista del ficus immens que li dóna nom.

Aquest arbre gegantí evoca el bon temps passat amb el pare i marit prematurament mort. En fa present, físicament, la memòria. La primera que ho veu així és la nena petita, la que anava al cotxe quan l’home ha patit l’atac de cor i han anat a petar (suaument) contra l’arbre. La menuda s’hi enfila, hi munta una mena d’habitació paral·lela, parla amb les branques i les fulles com si fossin l’intèrfon per adreçar-se al seu estimat progenitor. No s’ha tornat pas sileta; fa la vida normal, però sempre té una estona per “seguir” amb ell, per anar-lo a trobar, a l’arbre. És la imaginació infantil. La mare se n’adona i com per a alleugerir el dolor paralitzant, també hi puja. Em sembla recordar que no li parla pas, però és evident que, ser allà dalt, la reconforta. El fill més gran, adolescent a punt d’anar a la universitat, n’està un pèl al marge; com, de fet, la seva vida ja és a punt de distanciar-se del cau familiar. En canvi, un marrec més jovenet no “juga” com la seva germaneta; però té una cura es pot dir íntima, silenciosa, d’aquest arbre, redós de la seva infantesa i, sens dubte, record permanent del pare que se li ha mort.

Julie Bertucelli, doncs, reïx a dibuixar un bon mapa dels sentiments que mou el dol en una família. El dolor, l’absència, la manera que té cadascú de viure-ho. I el problema d’encarar el demà, el seguir endavant.

Mig per sortir de la depressió, la mare agafa una feina, que la du a una relació incipient amb un nou home. Això, com passa en qualsevol melodrama canònic, no està ben vist per tots els fills. I tampoc es pot dir que ella ho acabi de tenir gaire clar. La mort del difunt és massa recent. Però la vida ha de continuar. Aquesta tensió, Bertucelli la representa abusant massa de la metàfora del ficus. La sequera (sic) provoca un creixement espectacular de les arrels gegantines de l’arbre i estan fent malbé les cases del veïnat, inclosa la dels protagonistes; per la qual cosa, s’hauria de tallar, l’arbre! Contra l’oposició de la menuda, la mare hi accedeix pel bé familiar; però qui se n’ha d’encarregar? Efectivament, el nou home d’aquesta mare. Ja tenim l’excés metafòric: l’assimilació del final del pare-arbre a la irrupció vigorosa d’aquest nou home. Tanmateix, la història argumental segueix, no s’encalla ni en psicologismes, ni al·legories: el drama familiar continua (amb les seves alegries i penes, decisions…) i la textura dels personatges s’imposa a la simple narració.

Esclar que Bertucelli no es dóna per vençuda i ha d’acabar fent-hi jugar el destí, les forces incontrolables de la Natura que tot ho arrassen, per girar pàgina. Al capdavall, el temps, l’evolució de les coses, la supervivència marca la superació del dol i el passat queda inexorablement enrere, a vegades, perdent-ne fins i tot allò que el feia més present.

Charlotte Gainsbourg, en assumir aquest paper, ens regala un cert descans respecte a l’histèric rol seu a l’Anticrist de Lars Von Trier, i s’avé plenament al personatge de la dona enamoradíssima del marit i mare jove comprensiva i juganera -quan la vida li ho permet- amb els fills. La menuda Morgana Davies esdevé l’autèntica protagonista del film i, debutant aquí, es revela com una autèntica actriu infantil (amb un personatge fins i tot massa “tossut” pels vuits anys que represnta). Per la seva banda, el neozelandès Marton Csokas (vist a Alícia en terra de meravelles, de Tim Burton) encaixa amb professionalitat el rol de l’home que assumeix la dura tasca d’intentar rellevar el difunt. I Aden Young, aquell noiet que semblava que tenia una bona carrera per davant a Broken Highway (Laurie McInnes, 1993), ara ja voreja els quaranta anys (amb una carrera més aviat discreta, en què ha estat no tan sols actor, sinó també muntador de films de Paul Cox i ha realitzat dos curtmetratges; ell que, éssent de la fornada de Russell Crowe, semblava que havia de ser qui triomfés a Hollywood!), i a L’arbre, per descomptat, encarna aquest pare i marit entranyable que mor de repent i deixa els altres que no ho paeixen.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *