Club 7 Cinema

Una pel·lícula d’un director jove, sense un univers propi, que juga a ser independent i exhibeix un munt de referències cinèfiles conduïnt l’història amb bon ritme, cosa d’agraïr. Herzog, Kawase, Serra, Guerín, tots apareixen en un moment o altre. La manera de filmar els rostres, més quan són tensos i musculats, és el més destacable del film.
Però la pretesa objectivitat del director és un clixé que abracen els qui no creuen que lluitar per cap causa valgui la pena i que el capital adora (l’Isaki no és en Jordà, al de Figueres no li faltaran mai projectes). La realitat és que tot el film juga a ridiculitzar les lluites armades i als idealistes per acabar posicionant-se explicitament en el discurs innocent i trampós de la filla on els lluitadors (en aquest cas, contra la dictadura argentina) són definits com a castrats emocionalment i incapaços de sentir res més enllà de l’ideari polític. Una manipulació de la realitat que pot constatar en pròpia pell tothom qui continua creient en un futur millor.
Isaki Lacuesta carrega sobre l’espatlla el nostre present desencantat políticament oblidant que, com diu Haneke, són els lluidators els autèntics optimistes, i ho fa d’una manera impròpia d’algú que va rodar la prometedora CRAVAN VS CRAVAN, revelant-se com un autor incapaç de crear perles que ell mateix adora com Sexperiencias, Vampyr Cuadecuc, De nens, 20 años no es nada o Honor de cavalleria però capacitat per entomar el discurs de cineastes notables com Isabel Coixet o León de Aranoa.
Resulta especialment lamentable que algú que s’ha educat als marges ens ofereixi un producte com aquest per què ens fa adonar que no ha entès res. Però no perdo l’esperança que els anys i l’experiència l’il·luminin. És un bon nano, honest, però que s’ha ficat en un embolic i del que en pot sortir malparat. Però amb feina, això sí, que és el més important per tenir mantenir la família en els temps que corren.