Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

12 de desembre de 2008
0 comentaris

El Cahiers metropolità ha editat “21è siècle virtuel?”, d’Àngel Quintana

Avui he anat a Barcelona i abans d’agafar el tren de tornada m’he passat per l’FNAC de plaça de Catalunya a fer un cop d’ull a totes les temptacions cinèfiles que hi ha en aquell cau de perdició. La meva butxaca i encara més la meva VISA han pogut descansar tranquil·les quan n’he sortit, perquè me n’he estat de comprar el munt de DVD que m’hauria endut a casa ben a gust. Per no sortir amb les mans buides, però, he fet un “pecat” que cometo només de tant en tant: adquirir un exemplar de Cahiers du Cinéma. L’original, és clar, el metropolità, el de París.

Tot fullejant-lo, he trobat algun article d’interès -en particular, els que parlen de la petja d’ André Bazin al “neorelisme postsocialista” xinès i més concretament en el cinema de Jia Zhangke-. Però m’ha cridat poderosament l’atenció l’anunci -que reprodueixo- del llibre, editat pels mateixos Cahiers du Cinema metropolitans, 21e siècle virtuel, d’Àngel Quintana, crític cinematogràfic del diari El Punt, professor de la Universitat de Girona i “delegat a Catalunya” -que ja té nassos aquesta denominació- de la franquícia Cahiers du Cinéma España. Sabia que el publicarien, però no tenia present que ja havia sortit el 23 d’octubre i que, per tant, és en plena fase de promoció i difusió.

El llibre, a més de ser tot un honor per al nostre crític, promet. Debat, si més no. Arribat a casa, he entrat al web de Cahiers du Cinema i n’he buscat informació. Hi llegeixo coses com aquestes:

Partint de la tesi d’André Bazin segons la qual el que caracteritza el cinema és la seva capacitat per reproduir el món i fer-lo veure, Àngel Quintana constata que avui el cinema ha perdut el seu paper central, en un món en què les imatges (a la televisió, a internet…) són omnipresents i múltiples. Per tant, quin lloc ha d’ocupar el cinema en aquesta proliferació d’imatges?
(..)

(..) Les obres d’Abbas Kiarostami o de Wang Bing, per exemple, entre documental i ficció, demostren que la lleugeresa del dispositiu que el digital fa possible, renova la “utopia política” del cinema com a captura del que és real.

Per Àngel Quintana, doncs, el digital, lluny d’amenaçar l’ontologia del cinema, en renova les possibilitats com a art realista.

Anant a Vull llegir la resta de l’article, trobareu reproduït íntegrament aquest text de divulgació del llibre -en francès- 

21e siècle virtuel?

A l’ère du numérique, le cinéma est toujours le plus réaliste des arts.

Qu’advient-il du cinéma quand la caméra numérique capte le monde pour le transformer en pixels, en codes et en chiffres ? L’image n’est plus une image argentique, fixe et lumineuse du monde, elle est transformée en données numériques, manipulables et transformables à l’infini. Cet ouvrage questionne la nature même de l’art cinématographique dans son rapport au réel.

Partant de la thèse d’André Bazin selon laquelle ce qui caractérise le cinéma, c’est sa capacité à reproduire le monde et à le donner à voir, Angel Quintana constate qu’aujourd’hui le cinéma a perdu son rôle central, dans un monde où les images (à la télévision, sur Internet…) sont omniprésentes et multiples. Quelle place doit, dès lors, tenir le cinéma dans cette prolifération d’images ?

Dans les années 80, dans la pensée de Baudrillard par exemple, le modèle envisagé est celui de la création de mondes virtuels, à partir d’images de synthèse. Aujourd’hui l’invention du numérique a changé les modes de production des films. Toute la chaîne des métiers s’en trouve bouleversée, du budget du producteur, à l’organisation du tournage, à la post production et à la diffusion.

Le numérique redéfinit également les frontières entre l’image “noble” du cinéma professionnel et l’image “ignoble” de l’amateur, de ces images qu’on trouve par exemple sur Youtube. Le film Redacted, de Brian de Palma, est exemplaire de ce mélange des genres et augure une nouvelle voie pour le cinéma, où les images numériques sont un moyen supplémentaire pour questionner le réel. Les travaux de Abbas Kiarostami ou de Wang Bing, par exemple, entre documentaire et fiction, montrent que la légèreté du dispositif rendu possible par le numérique, renouvelle l’ « utopie politique » du cinéma comme capture du réel.

Le pari d’Angel Quintana est donc que le numérique, loin de menacer l’ontologie du cinéma, en renouvelle les possibilités comme art réaliste .

Angel Quintana enseigne l’histoire et la théorie du cinéma à l’Université de Girona en Espagne. Il est également rédacteur en chef de l’édition espagnole (catalane) des Cahiers du cinéma.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!