Uriel Bertran

Sí, tots en vam gaudir a pleret, a glopades, amb desmesura,  perquè tots sabem que les victòries esportives del Barça de futbol sobre el Madrid són molt més que efímers moments de gaudi. Al llarg de tot el segle XX i en el que portem de XXI, la rivalitat Barça- Madrid i els trioms de l’un o de l’altre els hem considerat, tant catalans com madrilenys, a nivells molt més sofisticats que el merament esportiu. Madrilenys-espanyols i catalans hem confrontat a través de l’esport, models, valors, economia i cultura. I ho continuarem fent. Quan guanyem al Madrid a futbol els catalans sentim que ha triomfat no només el Barça, sinó  també un model esportiu, un model de valors, un model econòmic i un model cultural.

Això és així, i probablement sempre seguirà sent així, perquè tot poble necessita aquesta dosi d’esperança col·lectiva que sublimen les victòries esportives. Esperança que és també la de qualsevol Joan o Maria quan compren el dècim, per Nadal, amb la il·lusió de sortir del sot. Unes esperances que, finalment, no són altra cosa  que  la dosi de mite que encara es resisteix al logos d’una realitat que no ens agrada i que volem millor sense saber com fer-ho.

La necessitat d’il·lusió col·lectiva no canviarà, però de la mateixa manera que aquell que ha adquirit el dècim sap, en la seva consciència íntima, que no tocarà,  tots sabem, també, que la realitat social i la realitat del futbol no mantenen en cap cas una relació causal.

Aquesta reflexió inicial ens ha de servir per entendre que no ens podem autoenganyar amb el futbol, que l’hem de gaudir, sí, però no fins al punt d’obnubilar-nos amb aquest opi del poble que tant ens agrada. 

Només així ens podrem adonar que la realitat de la fortalesa del Barça davant del Madrid és inversament proporcional a la realitat de la fortalesa econòmica de Catalunya davant de Madrid.  Ho torna a evidenciar l’estudi que recentment ha fet públic la Fundación de Cajas de Ahorro (FUNCAS) -que per cert s’ha publicitat de  forma més que discreta  a Catalunya-, en el qual es mostra que, per primera vegada en tota la història de la humanitat, la Comunitat de Madrid  passa al davant de Catalunya en pes econòmic, perdent així, Catalunya, la primera posició de l’Estat en volum de PIB generat.

L’any 2009 el PIB madrileny va ser de 211.175 milions mentre que el PIB català  va tenir una magnitud de 210.853 milions, tot i tenir Catalunya bastant més població que Madrid.  El PIB madrileny va representar l’any 2009 el  18,71% del PIB de l’Estat i el català un 18,68%.

Fa cinquanta anys tant el futbol com l’economia es manifestaven amb realitats molt diferents en aquests dos territoris. A Madrid, el futbol d’Alfredo di Stéfano arrasava,  però a Catalunya, en canvi, dominava l’economia. Llavors el 40% del PIB de l’Estat es generava al nostre país i només un 7% a la capital del regne.

Reconeguem-ho sense embuts: Madrid ha aconseguit el lideratge polític i econòmic de l’Estat. Felicitats, és el que han cercat els poders de l’Estat des de fa dècades i, per fi, ho han aconseguit. L’estructura de l’Estat centralista s’ha demostrat enormement eficaç per satisfer els interessos de la capital d’Espanya.

No ens hem de lamentar, seria patètic, els espanyols han fet el que els convenia i bé que ho han fet. Ara a nosaltres el que ens toca és, senzillament, actuar i construir d’una vegada per totes un Estat propi que ens permeti disposar dels mateixos instruments dels que ha disposat Madrid per créixer: dels nostres impostos i de la capacitat de decisió.

El 8 de març en Jordi Muñoz escrivia a l’Avui que “Espanya s’agrada” i que no té cap interès per reformar-se, i es preguntava: “ I si fos més fàcil de pair, per a la societat espanyola, la independència de Catalunya que una transformació en termes federals o confederals de la mateixa Espanya?…” La meva resposta a aquesta pregunta retòrica és sí. Clarament sí. L’Espanya Federal és un impossible perquè Espanya vol continuar mantenint i engrandint la gran capital europea que és Madrid,  i sap que Madrid només podrà mantenir aquest estatus  amb  centralisme i  homogeneïtzació. És per això que els espanyols prefereixen la independència de Catalunya, i mantenir el centralisme que fa tan gran Madrid -ara ja pensen que sense Catalunya se’n sortiran igualment-, a un federalisme que els obligaria a compartir (amb Barcelona, Sevilla, València o Bilbao) la centralitat de la que ara gaudeix Madrid en exclusiva. Per això no hi ha terme mig per a Catalunya. Independència o centralisme, ser o no ser, aquesta és la qüestió.

Ironies del destí, segurament, el lideratge econòmic de Madrid i el consegüent centralisme i empobriment de la Catalunya autònoma, ens apropen més ràpid del que ens pensem a la Catalunya independent, del benestar i el desenvolupament que necessitem.