Aücar

La terminologia s’ocupa de validar i fixar propostes per als nous conceptes i fenòmens, que van apareixent a mesura que el món canvia. Però la realitat sempre corre veloç al davant, amb els mitjans de comunicació que la persegueixen a poqueta distància.

Més lentament, després de les deliberacions pertinents, els experts en llengua tracten de trobar la forma precisa, i si pot ser genuïna, de nomenar tot el que és nou.

Vaig prendre nota no fa gaire d’una frase d’un tuitaire valencià que escrivia: “ciutadans aüquen Alberto Fabra”.

No em va costar gens reconèixer el sentit d’aquest verb. L’havia fet servir i l’havia sentit moltes vegades, però em va cridar l’atenció el sentit modern que prenia en aquest tuit.

Segons el DIEC, aücar significa (1) fer aücs, (2) perseguir a crits o bé (3) insultar, escarnir a crits. El diccionari d’Alcover-Moll remet aquest verb a la forma ahucar i entre les accepcions que en recull trobem: 4. Acompanyar o perseguir algú fent-li grans crits, sia per riure-se’n, sia per obligar-lo a anar-se’n o per molestar-lo de qualque manera. 5. Esbroncar, afrontar algú retraient-li a la cara les seves faltes.

A més a més, el diccionari dialectal també conté el nom ahucada, que defineix com l’acció de fer una manifestació cridanera o sorollosa de burla.

Després de l’escampada mediàtica durant un intens lapsus de temps de la paraula escrache, l’Optimot ens recepta que usem la forma escarni per referir-nos a  “l’acció de denúncia ciutadana contra una persona de l’àmbit públic feta davant del seu domicili particular o en llocs públics on se la identifica, sovint amb pintades, cants o segudes, amb l’objectiu de protestar contra abusos de gestió, actes de corrupció o violacions dels drets humans que se li atribueixen.”

Tot i que escarni també tenia inicialment el sentit de fer burla d’algú, potser si les autoritats lingüístiques haguessin tingut present el matís més precís d’aücar (escarnir a crits) s’haurien decantat per aquesta opció.

Fer un escarni es podria dir també fer una aücada, aücar o fer aücs. I aleshores l’escena de burla pública passaria automàticament a tenir una banda sonora estèreo.

No ho hem vist tot encara. Tants anys aprenent a mirar cap a una altra banda, a tolerar les faltes de conducta alienes i pròpies i, sobretot, a fer veure que mai no passava res i ara, de cop i volta, ha arribat l’hora dels desvergonyits, dels descarats i dels políticament incorrectes.

Perquè per a tot hi ha un final. I, quan n’hi ha prou d’un color, no en cal més!

Fotografia de X. Caballé

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *