Diari de Sud-àfrica

34 anys enrere, el 16 de juny de 1976, hauria estat impossible imaginar la selecció de futbol sud-africana jugant a Pretòria. Bé, llavors hi havia apartheid i tot era força complex: existien tres federacions i tres lligues diferents: una per a blancs, una per a negres, i una per a “coloured”, manera d’anomenar a la nombrosa comunitat índia i als mestissos. Lògicament, només els blancs tenien dret a representar el seu estat, però tant feia perquè, esportivament, Sud-àfrica vivia aïllada pel boicot internacional i, més enllà del rugbi, hi havien poques experiències a l’estranger.

Ahir era 16 de juny. Cada 16 de juny és festiu, a Sud-àfrica. És el “Youth day”, el dia en que es recorda la brutal repressió que van patir milers de joves i nens, en edat escolar, de Soweto que van sortir als carrers, manifestant-se contra la imposició de la llengua dels opressors, l’afrikaner, a les seves aules. En general, però, era una protesta contra la situació en que es veien obligats a viure els ciutadans negres. I malgrat tractar-se de nens, d’adolescents, la policia va disparar sense pietat. Xifres oficials: 23 morts. Xifres reals? Es creu que uns 200, segons altres versions, més. Tots joves i molts amb trets a l’esquena. El gran símbol d’aquell dia de vergonya va ser la fotografia feta per Sam Nzima del jove Hector Pieterson agonitzant mentre el porta en braços Mbusiya Makhubo. De fet, el punt central dels actes cada 16 de juny és el memorial dedicat a aquest nen, elevat a la categoria de símbol.

Fa poc vaig sentir a un guia turística local, blanc, afirmar que no hi havia res a veure, a Soweto. Ahir, uns quants periodistes vam ser-hi, constatant que hi ha molt, per veure. El Mundial no passa per Soweto però, per sort, centenars d’aficionats dels diferents equips que juguen la Copa, es passen per aquí, ignorant a guies turístics ancorats al passat. Soweto (abreviació de “South Western Townships), és una zona urbana amb més d’un milió d’habitants a l’oest de Johannesburg. Quan el Partit Nacional Afrikaner, racista, va fer-se amb el poder el 1948, va començar a buidar algunes zones de Johannesburg de població de color, i els va enviar a aquesta zona de cases petites, modestes, fetes a vegades amb materials precaris. Soweto va créixer i, amb la pobresa com a pes sobre les espatlles, va esdevenir el focus de la lluita pels drets de la població negra: aquí van viure Mandela, Desmond Tutu i Steve Biko. Aquí hi ha molt per veure.

Soweto es pot visitar fins i tot en bicicleta, si contractes un tour. Ja hi ha zones benestants i algun gran centre comercial, però també veus per tot arreu nens descalços i cases sense aigua corrent. Ahir, el record del 16 de juny del 1976 gairebé estava eclipsat pel partit dels bafana bafana. Als actes polítics de partits d’esquerres, molts duien la samarreta de la selecció. Als carrers, també. De fet, molts dels qui van tastar el dolorós gust del bastó els anys 70 i 80, veuen amb tristor com la joventut no valora la lluita de la seva generació i només pensa en tenir cotxe, roba, mirar futbol i gaudir. Per això alguns haurien preferit gastar els diners del Mundial en escoles, tot i que un cop en marxa la competició, ningú gira la cara al seu equip, ja que dels 23 convocats, 22 són de color i molts són nascuts a Soweto.

Val la pena, venir a Soweto. Tot i que l’esperit combatiu desaparegui mica en mica. Ahir, el diari “The Sowetan” publicava un dibuix prou clarificador: a la dreta, la fotografia de Pietersen del 1976. A l’esquerra, uns joves actuals en la mateixa posició, però portant a un jove borratxo en lloc del ferit. La reflexió era que els joves no saben aprofitar la llibertat per millorar el present. Als diferents actes politics on vam ser-hi, la sala no s’havia omplert. A tots llocs, però, el visitant és rebut amb una rialla. Ara, d’aquí a haver de saludar com si fóssim Santiago Carrillo, aixecant-nos de la cadira, hi ha una diferència. Però va tocar fer-ho. Puny en alt i crits de “Viva Azania, Viva!”. El crit de “Viva” és herència dels temps en que els militants anti-apartheid s’exiliaven a Moçambic. Azania, és el nom que molts creuen que hauria de tenir l’estat sud-africà.

Soweto va ser l’escenari d’una lluita. Ara és l’escenari d’una transformació en que no saps del cert què millora i què empitjora. Només sé que vaig sentir-me molt bé, a Soweto. I que s’hi pot menjar bona carn.

Viva Soweto, Viva!

Salut!