Entre una cosa i l'altra

David Grossman (Jerusalem, 1954) és un dels escriptors israelians més reconeguts. Narrador, assagista i articulista, fa anys que sol figurar a la llista de candidats al Nobel. En català se’n pot llegir l’assaig Escriure en la foscor i les novel·les Tota una vida, segurament el seu llibre més celebrat, i Gran Cabaret.

En la vessant cívica Grossman ha destacat pel seu compromís amb la pau i pel rebuig a la política de Netanyahu. S’ha referit sovint a la necessitat de canviar la situació al seu país i ha lamentat el pes excessiu que hi té la religió. Amb Amos Oz i Abraham B. Yehoshua, és un dels puntals de la defensa d’un estat palestí viable.

Gran Cabaret, la seva darrera obra (2015, Ed.62, traducció de Roser Lluch), transcorre a l’escenari d’un teatre de Netanya, ciutat costanera d’Israel. Dóvale, el còmic que hi actua, passa de l’humor corrosiu i groller del principi a la narració commovedora, magistralment graduada, d’uns fets que l’han turmentat des de la infantesa.

Acabo la novel·la i la torno a començar. A les primeres pàgines m’encallo en un paràgraf que es fa llegir un cop i un altre:

Al vell antisemitisme ja m’hi havia avesat, fins i tot m’agradava una miqueta, com els contes ensucrats, els savis de Sió, els trols nassuts i barbuts reunits en conclave, degustant tapes, fent proves d’aperitius de lepra amb coriandre i pesta negra, intercanviant receptes de quinoa i verí per a l’aigua de pous, i de vegades sacrificant un nen cristià per Pasqua. «Ei, companys, us heu adonat que aquest any els nens són astringents?». Amb tot això ja hi hem après a viure, ens hi hem acostumat, és part del llegat de la tradició, però de cop i volta et vénen aquells amb el seu nou antisemitisme, què sé jo, no em fa sentir gaire còmode, fins i tot tinc alguna reserva envers ells… No sé com dir-ho sense ―Déu no ho vulgui― ofendre els nous antisemites, però amics, per l’amor de Déu, alguna cosa de la vostra actitud és un xic discordant, no trobeu? Perquè de vegades penso que si un científic israelià, només per posar un exemple, descobrís de sobte un medicament contra el càncer, sí?, un medicament que acabés amb el càncer d’una vegada per totes, aleshores amb tota seguretat us dic que de seguida començarien a sentir-se veus arreu del món, protestes, manifestacions, votacions a l’ONU i escrits a tots els diaris d’Europa: Per què atacar el càncer? I per què destruir-lo? Per què abans no s’intenta arribar-hi a un compromís? Per què utilitzant directament la força? Per què abans no ens posem a la seva pell i observem, per exemple, com ell, el càncer, experimenta la malaltia des de la seva perspectiva? Ah, i no ens oblidem que el càncer té també costats posititus. És un fet, molta gent us dirà que lluitar contra el càncer els ha fet ser més bons! També cal recordar que la investigació del càncer ha portat al desenvolupament de medicaments per a altres malalties, però ara tot això s’acabarà i, a més, amb destrucció! I doncs? No hem après cap lliçó del passat? Hem oblidat les èpoques tenebroses? De fet, que potser hi ha alguna cosa en l’ésser humà que el faci superior al càncer i li doni dret a destruir-lo?

D’entrada veiem desfilar els tòpics ancestrals del «vell antisemitisme»: els savis de Sió, els nassos ganxuts, l’enverinament de pous, el sacrifici del nen cristià per Pasqua, el comentari que el gust dels nens és astringent, etc. Aquesta iconografia s’accepta com una fatalitat que ja no fa gaire mal: «amb això ja hi hem après a viure, ens hi hem acostumat». Com que «és part del llegat de la tradició», resulta innòcua, quasi entranyable. «Fins i tot m’agradava una mica», arriba a dir Dóvale.

Però de cop es presenten els nous antisemites. L’humorista no pot evitar «alguna reserva envers ells», i això que no simpatitza pas amb els ortodoxos religiosos ni amb els falcons de la política.

En aquest punt convé fer notar que el terme nous antisemites no és un invent de Dóvale ni de Grossman. D’un temps ençà circula en els medis sionistes, i el món acadèmic també l’ha pres en consideració. Segons els defensors del concepte, el nou antisemitisme es camuflaria en la crítica als governants israelians; seria el plus d’acarnissament o d’hostilitat que contindrien certes manifestacions contràries a Israel. Però l’asssumpte és controvertit.

Existeixi o no el nou antisemitisme, l’any 2012 Grossman va experimentar una cosa que s’hi assembla molt. Al Teatro dell’Elfo de Milà, en plena  presentació de Caduto fuori dal tempo, traducció italiana del seu últim llibre (לזמן מחוץ נופל; Falling Out of Time en anglès; 2011), l’escriptor va haver d’entomar els insults d’uns quants «activistes» que denunciaven una ofensiva militar israeliana: «Nazis, assassins, genocides!» (així, en plural). Si Grossman ―com sap qualsevol que ho vulgui saber― no té ni ha tingut cap responsabilitat política o militar, si a més s’ha significat com a pacifista i opositor al govern, l’única explicació dels fets de Milà és que els agressors van assistir a l’acte amb la sola idea d’encarar-se a un jueu, digués el que digués, pensés com pensés: un jueu prototípic, un jueu que alhora era tots els jueus (d’aquí el plural).

Torno al llibre. Al monòleg de Dóvale no cal que el científic sigui jueu. El nou antisemitisme sol creure equivocadament que tots els israelians són jueus, i per això ja en té prou amb un científic israelià. Tot seguit la fera es desferma «arreu del món», si bé en un continent més que enlloc: els escrits omplen «tots els diaris d’Europa».

El nucli del paràgraf és tot el fragment sobre el càncer. Em veig incapaç d’etiquetar el marc ideològic que s’hi parodia, però s’hi distingeixen retalls d’un discurs molt del nostre temps, tics retòrics i clixés dialèctics que són pa de cada dia. Així, hi ha el trastocament emocional (el càncer també té sentiments, ens hem de saber posar a la seva pell), la sentència que sembla treta de l’autoajuda (el càncer ens pot fer més bons), el moralisme malaltís (no s’ha d’atacar el càncer, no s’hi ha d’actuar amb violència, no tenim el dret de destruir-lo, s’ha de negociar amb el càncer) o el relativisme ximplet (el càncer no és inferior a l’home).

L’enginy de Dóvale consisteix a ajuntar dos vents d’avui, molt reconeixibles. El primer, el nou antisemitisme o un fenomen per l’estil. El segon, un marc ideològic en auge sobretot a Occident. No s’ha pas d’entendre que el primer desencadeni el segon, ni a la inversa. Però fent-los bufar junts, Dóvale fa covar a l’espectador i al lector la sospita que, si el primer vent és rotundament odiós, del segon ―benintencionat i d’aparença inofensiva― no n’hem d’esperar res de bo.

I abans d’abandonar el paràgraf em torno a fixar en el plus de responsabilitat atribuït a Europa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!