Tomeu Carrió

Tenia uns quaranta anys i treballava en un periòdic socialista de Milà. Els feixistes feien de les seves i s’acostava la Marxa sobre Roma. Aviat Mussolini, Il Duce, amb el vistiplau del rei Víctor Manuel III, es convertiria en el dictador d’Itàlia. Eren temps convulsos, com molts d’altres. Els esquadristes, camises negres, es presentaren; l’avi de Yambo ja havia begut oli. L’apallissaren, porres en mà. L’agafaren entre uns quants, l’immobilitzaren i mentre un li tapava el nas, un altre, Merlo nomia, després de fer-li cantar l’alalà (1) a cops, li feu empassar unes quantes ampolletes d’oli de ricí.

L’avi es va sentir humiliat per les conseqüències del purgant. Merlo i els altres esquadristes eren molt joves; potser, fins i tot, vint anys més joves que ell. Això augmentà l’avergonyiment per les deposicions descontrolades i els mals que patí. La redacció del periòdic quedà… Uf! Ja us podeu imaginar el panorama.

Tan aviat com pogué controlar una mica el seu estat, l’avi agafà un pot, l’omplí amb part de les deposicions i hi afegí una mica d’oli de ricí perquè es conservàs líquid. Cercà una ampolla i hi aficà el repugnant beuratge. Tapà l’ampolla i la lacrà per evitar que el contingut s’evaporàs. I a esperar la venjança. Mentrestant, el silenci imposat; muts i a la gàbia. Deixà el periòdic i obrí una llibreria de vell. Només conversà de política amb els amics íntims; socialistes o demòcrates com ell. Els temps no estaven per això. Els feixistes pensaven que així purgaven els socialistes de “les seves idees equivocades”.

I passaren vint-i-un anys i la truita va girar. Mussolini va ser destituït. El rei, l’exèrcit i els partisans canviaren el règim mentre els partits polítics tornaren de la clandestinitat. La cosa no fou fàcil i començà una guerra civil en el context de la Segona Guerra Mundial. Però, durant el temps d’incertesa, l’avi ja preparava la imminent venjança. No havia deixat de perdre de vista Merlo, que havia pujat en la jerarquia feixista i, sent administrador de proveïments, havia progressat tant, com per comprar-se un mas, una possessió, que no era lluny del lloc on l’avi en tenia una altra.

L’avi de Yambo esperà uns dies per fer-ho coincidir amb l’aniversari de l’oli de ricí. Acompanyat de tres fornits pagesos, feu la visita, tan de temps esperada, a Merlo. La va fer al vespre, ben a posta, per agafar-lo després de sopar. Merlo s’havia refugiat i tancat a casa seva per por de les represàlies; creia que aviat la gent l’oblidaria. Però no va ser així. Amb manco violència, sí; estalviant-li les porrades, el va fer cantar l’alalà i li va fer empassar de la mateixa manera el “licor” que tan bé havia guardat durant tots aquells anys. I, tan feliç, se’n tornà amb els amics a casa seva. Conten, que l’esmentat Merlo salvà la vida. Per si de cas, no s’uní als feixistes de la nova República Social Italiana, la República de Salò dirigida, com un titella dels nazis, per un Mussolini alliberat pels alemanys després de la seva detenció. També deien que no va ser aquesta l’única visita que Merlo va rebre.

Un altre avi era, en canvi, un mestre d’obres, picapedrer, especialitzat en la construcció de pous. Era un padrí republicà sense cap afiliació concreta que protestava fort contra el nou règim dels militars, l’oligarquia i els falangistes sublevats contra la legalitat i la democràcia republicana. Uns militars feixistes que s’havien apoderat de Mallorca mentre a molts altres indrets d’Espanya no havia estat així. Uns falangistes “matons que se feien d’il·lusions de fer una Espanya santa” com glosà l’algaidí mestre Llorenç Batle. La Guerra Civil Espanyola havia començat. Una guerra civil amb gairebé els mateixos contendents i motius de la Segona Guerra Mundial. Uns diuen que el padrí protestava, altres que flastomava. La qüestió és que els falangistes locals l’anaren a cercar i hagué de passar pel tràngol de l’oli de ricí per purgar-se de les “idees equivocades”. Potser va coincidir en el temps amb el Conde Rossi, enviat per Mussolini, que es passejava per Mallorca amb els Dragones de la Muerte. El padrí es deia Tomeu, un nom molt estès a la mal anomenada illa de la calma. I això era uns catorze anys després de l’oli de ricí que feren prendre a l’avi de Yambo. També va arreplegar les seves deposicions en un pot que va guardar esperant que la truita giràs. El va guardar durant molt de temps. No sabem quant. El padrí va morir més de vint anys després de la feta. També tenia ben vigilat qui li havia fet prendre l’oli de ricí. El tenia ben a prop. Però la truita no va girar. El dictador Franco seguia viu i fent de les seves.

Umberto Eco ens narra la història de l’avi de Yambo a La misteriosa flama de la reina Loana (2). Potser algú li havia contat. Segurament sí, però es tracta d’una novel·la, per més que Eco, en escriure ficció, no només no es fa gaire lluny de la història, sinó que també contribueix especialment a difondre-la. Aquesta altra petita història del padrí mallorquí sí que va existir, com moltes més a Mallorca i a l’Europa dels totalitarismes d’aquells anys del segle passat.

Amb tot ¿podria ser que qualcú fes beure l’oli de ricí al padrí per algun motiu especial? Aquesta persona, feixista, camisa blava, volia també fer-li “purgar les seves opinions”? O ho feia per protegir-lo de mals pitjors? No se sap. En tot cas, per al padrí mallorquí, no va girar la truita.

(1) Giovinezza, himne del Partit Nacional Feixista, del règim i de l’exèrcit: “E per Benito Mussolini, Eja eja alalà, E per la nostra Patria bella, Eja eja alalà”.
(2) Edicions Destino, segona edició. Col·lecció “L’Àncora” 179. Barcelona 2005. Pàgines 254 a 261.

Bartomeu Carrió Trujillano
Sant Jordi (Mallorca), 21 d’octubre de 2016

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!