El bloc d'en Titot

Fa mesos i mesos que dura el sainet del nou model finançament. Molts mesos. Per fer-nos una idea només cal recordar que el 20 d’agost de l’any passat, ICV renunciava a fer comparèixer Zapatero al Congrés espanyol a canvi d’haver enllestit el  tema abans de desembre…

La comèdia, per dir-ho d’alguna manera, ja se sap com acabarà.
Sovint la tria d’actors ja et dóna pistes de per on anirà la trama i com acabarà la pel·lícula. Passava amb les películes de Gracita Morales, passava amb les pel·lícules Esteso&Pajares, passava amb les pel·lícules de Paco Martínez Soria i passarà amb la pel·lícula del PSC i el PSOE: és el que tenen les espanyolades.

Sinopsi: després d’anys de tensions a causa d’un govern nacionalista que culpava de tot a Madrid, la promesa de l’Espanya federal es consolida i després d’una duríssima negociació. Aquell amor que s’havia presentat com a impossible (“José Luís te queremos, pero queremos más a Catalunya“) al final es fa realitat i es demostra que, en definitiva, Espanya i Catalunya estan fets l’una per l’altra. Tots guanyen i són feliços. Uns tornen a casa i diuen “¿ves como les hemos hecho passar por el aro?” i els altres “Ho veieu com sí que era possible una Espanya plural?”

I els altres: ERC, ICV i CiU parlen només del concepte “bon acord”, un concepte que mai l’i hem conegut la forma ni el “com es diu”. Possiblement perquè prefereixen donar-li forma un cop hagin vist la que s’hauran d’empassar aquesta volta.

I a mi, que ja de per sí no m’atrau el cinema, possiblement perquè porto tota la puta vida havent-me d’empassar pel·lícules d’aquestes, m’aixeco de la butaca, em cago en l’amor a crits i abandono la sala entre retrets dels altres espectadors: “xxxxt!”, “Malànima!”, “Insensible!”,…

I no. No vull un bon finançament. No vull que la pel·lícula acabi bé. Vull que Espanya es manifesti com és, ara que hi ha l’oportunitat:
Escolti, no venim a negociar, vostès dongui’ns el que creguin que mereixem. Que és una vintèna part del què paguem? És igual, siguin sincers. Que és una desena part de l’imprescindible per mantenir els serveis públics? És igual, siguin honestos i doni’ns el que creguin que els catalans mereixem.

Quan s’hagin de començar a tancar guarderies, escoles, ambulatoris,… quan els funcionaris no cobrin, quan les obres s’aturin, quan es tanqui l’aixeta dels serveis socials… no seré pas jo que vagi a alçar barricades.
No vull un bon model de finançament perquè no vull col·laborar, ni que sigui amb un silenciós vist-i-plau, en les tasques de govern d’un òrgan sense poder. Oi que ells han triat que la Generalitat sigui una pura diputació moderna? Doncs que carreguin amb la responsabilitat de la seva gestió inviable!

I no!
No vull un bon acord de finançament.
No vull que als jutjats m’atenguin en català.
No vull més traspassos de competències.
No vull que em tornin els papers de Salamanca!
No vull que Espanya sembli una democràcia.
Si no és una democràcia perquè m’hi retenen per força, no els donaré el plaer de permetre que ho sembli!
No vull sentir-me còmode a Espanya. No vull estar millor a Espanya. Ja he dit que vull marxar, que me’n vaig. I si no sóc fora és perquè em retenen, perquè no em deixen marxar! I ara em diuen “Seu, home, no t’estiguis dret. Vols un cafè?” No vull un cafè! No vull seure! No vull res! Vull marxar! No vull estar còmode mentre dic adéu.
No els donaré el plaer de “redecorar” la meva cel·la. No els ajudaré a penjar el cartell d’Hotel a la façana de la presó!

Una mica de dignitat, hòstia!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!