Terra i llibertat

En quin moment va deixar d’importar-nos Henri Lefebvre? Com va ser possible que poguéssim prescindir d’algú que tan fonamental havia estat per a tota una generació de combatents contra la realitat? Qui va decidir que estava passat de moda el seu marxisme antidogmàtic, però rotund? Però alguna cosa està canviant en relació amb Lefebvre, al menys pel que fa al seu pensament sobre la ciutat, quan simposis i reedicions a tot el món ens conviden a reconèixer-ho com a vigent. Amb l’esperança que es retorni als catàlegs El dret a la ciutat, Espai i política o Del rural a l’urbà, ens arriba ara la traducció —pendent des de fa quaranta anys— de l’obra més madura de Lefebvre en aquest camp: La producció de l’espai, un nou encert de Capità Swing, que ens brindava fa poc la reedició de  Mort i vida de les grans ciutats, de Jane Jacobs, un altre clàssic de l’ antiurbanisme.

CONTINUA

Inútil intentar resumir la fondària i l’extensió tant de l’obra com l’experiència vital de Lefebvre, que acompanya un bon nombre de fites del segle  XX i de vegades els determina: les avantguardes, de dadá als situacionistes; la lluita contra el feixisme i el colonialisme; la relectura de Marx; la seva incorporació, expulsió i tornada al Partit Comunista; el diàleg crític amb l’existencialisme i amb els estructuralismes; les revoltes de finals dels 60… Ni tan sols és raonable provar una síntesi dels seus treballs a propòsit de l’espai com a concepte i la ciutat com a lloc. Ara bé, posats a fer l’elogi de l’aventura intel·lectual de Lefebvre, emfasitzem la manera com permet reforçar la lluita actual contra l’apropiació capitalista de les ciutats, que se’ns presenta avui molt més atroç que quan ell la denunciava..

És a aquesta causa a la qual contribueixen La producció de l’espai i tota la teoria urbana lefebvriana, desenmascarant tecnologies i sabers que, presumint-se asèptics i imparcials, assumeixen la tasca de generar espais en què es concretin les relacions de poder i de producció, espais destinats a sotmetre, si és necessari mitjançant la força, tant els usos ordinaris de la ciutat com la riquesa de codis que els organitzen. Aquests espais són espais falsos i falsificadors, encara que es disfressin després de llenguatges tècnics que els fan inqüestionables. Són els espais dels planificadors, dels tecnòcrates, de la majoria d’urbanistes i arquitectes, dels administradors i dels administratius.

Després d’aquest espai maquetat i monitoritzat no hi ha una altra cosa que mera ideologia, en el sentit marxista clàssic, és a dir fantasma que fetixitza  les relacions socials reals i impedeix la seva transformació futura. És o voldria ser espai dominant, hegemonitzant els espais percebuts i viscuts i doblegar-los als seus interessos. És l’espai del poder, encara que aquest poder aparegui com a “organització de l’espai”, un espai del que s’elideix o expulsa tot el que se li oposa, primer per la violència inherent a les seves iniciatives i si amb aquesta no hi ha prou, mitjançant la violència oberta. I tot això al servei de la producció de territoris no solament obedients, sinó també clars, llegibles, etiquetables, homogenis, assegurats…, col·locats al mercat a la disposició d’unes classes mitjanes que també volguessin ser neutres i somnien amb aquest univers social tranquil, previsible, *desconflictivitzat i sense sobresalts que es dissenya per a elles com a mera il·lusió, atès que està condemnat a sofrir tot tipus de desmentits i esquinçaments com a conseqüència de la seva fragilitat davant els embats d’aquesta mateixa realitat social sobre la qual pugna inútilment per imposar-se

L’enemic rebel a sotmetre no és una altra cosa que el que Lefebvre defineix i descriu com l’urbà. I, què és l’urbà? L’urbà no és la ciutat. La ciutat és una base material, una morfologia, una dada present i immediat, alguna cosa que està aquí. L’urbà és una altra cosa: una forma específica d’organitzar i pensar el temps i l’espai en general que no requereix per força constituir-se com a element tangible, ja que podria existir i existeix com a mera potencialitat  per a actes i confluències realitzats o virtuals. L’urbà és l’obra de la gent, en comptes d’imposició com a sistema a aquesta gent. Un punt cec que escapa de la fiscalització de poders que no saben què és ni de què està fet. Malgrat els atacs que rep per part d’els qui viuen obsessionats amb la seva desactivació, l’urbà persisteix i fins i tot s’intensifica, ja que es nodreix del mateix que no deixa d’alterar-ho. Sense poder impedir-ho, en el seu si la simultaneïtat de les trobades persisteix i guanya en complexitat, constituint i reconstituint centres, multiplicant-se i intensificant-se entre contradiccions.

Enfront d’els qui volen veure convertida la ciutat en negoci i no dubten a emprar tot tipus de violències per a això, l’urbà es conforma en apoteòsi del valor d’ús, això és del canvi alliberat del valor de canvi. L’urbà no és per Lefebvre substància ni ideal: és més aviat un espai-temps diferencial en què es desplega o podria desplegar-se la radicalitat mateixa social, la seva exasperació, ja que és teatre espontani d’i per al desig, tremolor permanent, seu de la deserció de les  normalitats i del desacatament davant les pressions, marc i moment del lúdic i l’imprevisible. Tot allò que en un altre moment ens vam atrevir a cridar simplement la vida