Terra i llibertat

El procés sobiranista a la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) s’apropa a un moment d’atzucac. Efectivament, la més que probable negativa de l’Estat a autoritzar la consulta, tant pel procediment de cessió de competències com per la via de la llei catalana de consultes, podria precipitar una convocatòria d’eleccions autonòmiques anticipades per part del Govern de la CAC

La seva convocatòria i realització, així com la de les eleccions europees, sóta la pretensió del seu sentit plebiscitari, significarien un nou pas en la recuperació i reapropiació del moviment popular per la independència a la CAC per part de partits i institucions, i la seva canalització cap a la legalitat constitucional i autonòmica. Això només podria ser capgirat si, abans o després d’aquestes eleccions, hom proclamés la independència mitjançant una declaració unilateral o convoqués un referèndum al marge de la legalitat espanyola. Ambdós supòsits, però, han estat desmentits repetidament pel Govern de la Generalitat, que insisteix en no desobeir ni trencar aital legalitat. L’esmentat atzucac, doncs, està servit: inflexibilitat estatal, submissió de la Generalitat a l’orde establert, reapropiació institucional del procés sobiranista, indeterminació i incertesa del procés. Les derivades negatives d’aquest atzucac podrien ser: un període de bloqueig de la situació i el deteriorament de tot plegat en el no res, o un nou pacte reformista d’Estat, pel qual aposten alguns sectors del PP, el PSC-PSOE, alguns sectors d’ICV i IU, UDC i importants sectors de CDC, així com les oligarquies, els poders fàctics i bona part de les elits de la CAC. Una qüestió és si aquest tercer escenari podria ser assumit també en darrera instància per la majoria de CDC i d’ICV i per una part d’ERC.

La via de la desobediència, amb referèndum i declaració unilaterals, només seria possible en cas que ERC guanyés les eleccions autonòmiques i s’atrevís a liderar un procés insurreccional, o que el moviment popular depassés novament partits i institucions i forcés un trencament amb la legalitat vigent.

Un altre aspecte fonamental de l’actual procés sobiranista és la seva renúncia explícita al conjunt de la Nació, els Països Catalans. Perquè hom no hi creu, per gradualisme o per assumir-los com la torna. En tot cas , es tracta d’un projecte catalunyista, nordista i estatista, més que nacional. Paradoxalment, assumeix plenament el mapa autonòmic i administratiu imposat per la reforma franquista i la Constitució Espanyola i no té cap visió geopolítica alternativa i nacional. La prioritat és esdevenir un petit nou estat o semiestat neoliberal, per sobre d’un veritable procés d’autodeterminació i d’independència del País. Aquest projecte està pensat per a encaixar perfectament en l’estratègia de l’OTAN per a la Mediterrània i en una Europa dels estats, no pas dels pobles, d’estats cada cop més febles i de baixa intensitat en favor dels poders econòmics i financers globals. A canvi, les elits catalanes esperen poder contractar directament amb aquests poders sense haver de passar pel peatge de l’Estat Espanyol.

Sembla clar que l’actual dinàmica no només posa en joc la qüestió sobiranista, sinó també la preservació o la ruptura de l’ordre establert, de la legalitat vigent i de l’hegemonia de les elits, tant a Espanya com, a la CAC com a Europa. Però també l’actual divisió i organització territorial de l’Estat més enllà de la CAC, i la de les elits regionals de les comunitats autònomes i el seu projecte regionalista o estatal. Si aquesta ruptura no es produeix només existeixen dos escenaris possibles i ambdós negatius: la desfeta del procés o la reforma de l’Estat i de l’autogovern autonòmic.

Un veritable esdevenidor d’autodeterminació i d’independència només serà possible, doncs, amb un procés de desobediència i de trencament amb la legalitat i amb la institucionalitat vigents, tant a l’Estat com a la CAC, en detriment de l’hegemonia de les elits, de l’actual sistema de partits i de l’actual correlació de forces polítiques, assumint les crisis polítca, econòmica i social que se’n derivin, i amb l’oportunitat d’un procés constituent popular generador d’un nou ordre i d’un nou país, i en tot el País, construint noves institucionalitats populars a nivell nacional.

Paradoxalment, el discurs oficial del Govern i de la majoria parlamentària de la CAC és que tot és a punt per a la independència i que l’única vessant de l’orde actual que cal superar és la de l’actual pertinença política a Espanya. Un cop assolit aquest objectiu i l’estat propi, hom disposarà de més diners i tot arreglat. Crida l’atenció la total absència de l’èpica revolucionària i utòpica que ha acompanyat la majoria dels processos d’alliberament nacional i de naixement de noves nacions i estats, des de a Revolució Francesa i la fundació dels EUA, als nous estats nascuts de la desfeta soviètica, passant per les revolucions d’inspiració bolivariana i de les descolonitzacions del Tercer Món, fins i tot quan han estat liderats per elits que després han traït el seu populisme revolucionari. En el cas de la CAC aquest fenomen no existeix per diversos motius: l’objectiu de les elits que comanden el procés és la sobirania política i no un canvi d’ordre ni tant sols una radical regeneració democràtica de l’existent, tenen la finalitat de romandre com a tals, i l’efervescència patriòtica té també la missió de deixar en segon pla la crisi, la seva gestió impopular i els seus efectes, tot creant cohesió popular amb els seus responsables, sota el mot d’ordre de “tots amb el President”.

L’atzucac resta complert: oposició o reformisme estatal, i projecte d’ordre de les elits catalanes, en relació a un procés d’independència que només pot reeixir mitjançant la ruptura amb la legalitat espanyola i catalana existents, i amb els actuals règims espanyol i català, assumint les conseqüents crisis i oportunitats. És a dir, mitjançant un procés insurreccional. Tal trencament només pot ser possible sota la pressió d’un moviment popular reorientat cap a la insubmissió i que incorpori a l’objectiu de la independència, el de la regeneració democràtica i el d’un nou ordre social i econòmic que permeti una sortida popular a la crisi. Les orgnitzacions de la societat civil que fins ara han comandat el moviment sobiranista, ANC i OMNIUM, hauran també d’optar per sostenir la seva actual estratègia d’identificació amb el Govern confluint en l’atzucac, o bé per sumar-se a un necessari moviment d’insubmissió que depassi les institucions i la legalitat en tot el País, i per un procés d’autodeterminació nacional de caire insurreccional.

La fantasia d’una independència a la CAC mitjançant una “revolució de vellut” s’apropa a la seva fi, ja que l’Estat Espanyol no està disposat al “vellut” ni el Govern de la CAC a la “revolució”. I la independència només serà possible mitjançant un canvi de règim.

L’Esquerra Independentista té, doncs, davant seu la gran responsabilitat de promoure aquesta nova fase del moviment per la independència, aquestes ruptures i la construcció d’alternatives, en tots els PPCC, com estratègia de construcció nacional i d’autodeterminació en tota la Nació.

(article escrit per l’amic i company de TiL, Carles Riera; article publicat a l’Espai Fàbrica)