Terra i llibertat

Cada 6 de desembre , les forces polítiques parlamentàries que varen signar el pacte de la transició es congratulen i celebren el dia que es va aprovar el text constitucional de l’any 78. Com que n’eren pocs s’han afegit les noves promeses del neoliberalisme vs. neofranquisme, com ara Cs (sembla una marca de gas-oil) i la cupletista Rosa Díez, figures implementades a l’arc parlamentari, per un sector de la població que si no és cec, indubtablement és fatxa. Entre tots i la Casa Real, subsidiària emèrita del text constitucional del 78, organitzen festivals arreu de l’Estat, als quals no poden faltar les forces de seguretat, garants del compliment del text. Aquesta farsa es representa cada cop amb menys pudor i més cretinisme davant un públic avesat al teatre de sainet; però més escèptic cada any que passa. No sabem quan acabaran les representacions, però el moment actual albira un naufragi, a curt termini, del vaixell constitucional, si no fos així no posarien tant d’èmfasi en la celebració.

L’Armada Constitució, adjectiu ocurrent i impagable, va aixoplugar totes les misèries del franquisme, des de els seus botxins fins els seus mesells, tota aquesta fauna pudenta es va beneficiar d’un text que els permetia ocultar la corrupció i els crims del franquisme, sobre els quals es va córrer un llenç de colors pintat entre tots els convidats a l’akelarre, la població no va mirar que hi havia al darrere de la pintura; la necessitat de tenir un futur millor per a les seues vides de misèria, no els hi va permetre realitzar la reflexió correcta en el moment i així, estimulats des de baix per les “bases” de les organitzacions d’esquerra, es va aprovar el text que eximia de responsabilitats tots els assassins.

El conclau va poder enlairar fumata bianca, malgrat els vots en contra d’ Euskadi i Catalunya i no va reparar despeses en vendre el producte per tal de poder salvar-se d’una revolta popular. Els venedors ho anunciaven com un antídot democràtic contra el franquisme, quan en realitat era tot el contrari, el sostre constitucional no estava pensat per aturar el franquisme i així ho confirmaria el 23-F de l’any 81, no havien passat tres anys i ja estaven els tancs al carrer per tal de recordar que la constitució tenia els seus límits.

Després d’aquella simbòlica data únicament va ser necessari convocar grans manifestacions en defensa de la democràcia, per tal de plantar cara al reducte franquista que conspirava en l’ombra. La participació de les manifestacions i les pancartes de capçalera, deixaren molt clar que el franquisme no era cap reducte, senzillament s’havien sumat a la multitud per passar desapercebuts i aquí es va consagrar el continuisme franquista i la immunitat per als seus elements representats fonamentalment, entre altres , en Fraga i Martin Villa.

Un cop la proba de foc superada ja no s’havia de témer res el tàndem Guerra-Felipe s’encarregaria de la resta, amb la comparsa impagable de Carrillo i Jordi Pujol elements inqüestionables dins el marc constitucional, pel seu tarannà i el seu poder mediatic. Euskadi va seguir un camí ben diferent, tot i haver prestat la impagable mà d’Arzallus i Carlos Garaikoetxea.

Tot el mecanisme que va capgirar la realitat del propòsit constitucional davant la opinió pública, va funcionar a la perfecció i el PSOE va estendre la ma, perdonant els pecats a militants d’organitzacions més a l’esquerra, oferint-los un lloc segur en la política o en l’Administració, calia salvar la democràcia i clar com s’anaven a pronunciar contra aquest designi diví després de 40 anys de dictadura? ….no era pitjor el franquisme?…es que voleu que tornen? Nosaltres no ho volíem però ells si i així ho ha demostrat la història, però les coses havien de transcórrer amb absoluta normalitat en aquells moments inicials i els franquistes havien d’obrir les portes de l’administració a una nova classe de funcionariat.

Progressivament s’implantaren els estatuts d’autonomia, per a qui en volia i per a qui no, les diferències territorials no podien suposar un impediment per a gaudir d’autonomia i per això es va crear el fons de compensació territorial, el qual no ha resolt un problema de base inherent a la societat capitalista com és el desequilibri territorial, però el principi de solidaritat quedava resolt a través d’un organisme que es dedicava a tot el contrari, fomentar el proteccionisme per a descompensar la balança del desenvolupament i crear greuges entre les autonomies històriques i les nou vingudes, el exemple més paradoxal el podem trobar en Rodríguez Ibarra.

Aquesta història dóna per a molt i per tal de concretar accelerarem el temps fins els nostres dies, donat que amb aquests conceptes exposats n’hi ha suficients elements per a poder interpretar un període de desenvolupament franquista, que ha donat fruits tant carismàtics com Albert Rivera, Rosa Díez o Jiménez Losantos, passant per l’alcalde de Badalona , la PxC , Bauzà o la nissaga de tots els Fabres. Els fets històrics entre la transició i l’actualitat reforcen el rebrot franquista i l’odi contra els Països Catalans, doncs en cap moment la constitució ha servit per a regular les il·legalitats comeses, fonamentalment pel PP i el PSOE, en cap moment el sostre constitucional ha deixat desemparats els delinqüents que han saquejat les arques públiques, en cap moment s’ha aplicat la constitució en els judicis per casos de corrupció i en cap moment s’han complert els principis constitucionals per part dels governants. Però sí que s’ha aplicat contra el independentisme, contra els moviments populars, contra els ciutadans tot el pes de l’Armada Constitución, del qual també s’han lliurat banquers, empresaris, periodistes al servei dels poderosos, franquistes, etc.

Queda clar doncs, que el dia 6 de desembre celebren la constitució franquista i homenatgen lladres i malfactors.

(Terra i LLibertat, L’Horta)