Terra i llibertat

Ja fa anys que molta gent repeteix aquesta letania, Barcelona està en venda.

Tot es ven a Barcelona. Els millors exemples, el consumisme desmesurat que evidencia un turisme que ho compra tot, el que es pot comprar i el que no es pot comprar però està a la venda.

El paroxisme més evident del “ES VEN”, és aquesta macrofesta de les oligarquies índies enamorades de la marca Barcelona, que ens compren, ni que sigui per dies de lloguer, des de les Fonts de Montjuïc fins al MNAC, amb la participació activa de les nostres autoritats públiques, que són convidades a les noces “a pan y cuchillo”.

CONTINUA

L’objecte principal del “tot es ven” és fonamentalment patrimoni públic (veure o recordar aquest article:http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/697584-generalitat-en-venda.html) , serveis públics o que haurien de ser públics, i espai públic. Aquests tres subjectes de desig són els que cobegen les ànsies i voluntats dels compradors i de les nostres “autoritats”, que pel bé de tothom (i en pro del nostre benestar, això sí), estan disposats a llogar fins i tot el despatx de l’alcalde Trias (com en el gag de l’altre dia al programa Polònia).

El fet de llogar o no a la família índia en qüestió un museu, i espais públics emblemàtics per realitzar una festa privadíssima, no és en sí més que la punta de l’iceberg del projecte ultraneolliberal del consistori comandat per la dreta més “impura” que hem tingut, els CiUs, aliats del PP, i de tant en tant amb el suport del seudònim d’ERC a l’Ajuntament barceloní…, i els silencis puntualment inquietants ( i còmplices?¿) del psc….

Aquells espais, patrimonis i serveis susceptibles de generar plusvàlues significatives estan en venda, des del Port Vell de la Barceloneta, fins al subministrament d’aigua (que ja ho estava, però cal lligar millor aquesta privatització..i treure’n més profits), passant, per suposat, pel manteniment dels espais públics, i la venda (o projecte de venda o privatització de fet) d’ edificis patrimonials significatius com l’edifici d’Aduanes, o l’Escola de Nàutica de Barcelona, fins arribar al tancament i quasi privatització del Parc Güell….Un reguitzell de projectes que evidencien una voluntat política determinada i una filosofia concreta de com produir riquesa, o fer economia barcelonina al segle XXI, en aquesta fase de capitalisme global especulatiu, més depredador encara, i sobretot, això sí molt assenyat, seguint l’estol d’aquest projecte racionalitzador del segle XIX anomenat noucentisme i renaixença que permet embolcallar, de forma més o menys presentable, els projectes d’una burgesia barcelonina en franca decadència, a hores d’ara.

En el segle del Smart City, vaixell de proa del regidor Vives, barris de la Barcelona “es ven” encara no disposen de wifi, entre ells Baró de Viver, a tocar del riu Besós (per més senyes), i on unes 500 veïnes que viuen en habitatges del Patronat de l’Habitatge de Barcelona no disposen d’ascensors als seus immobles, comdemnant d’aquesta manera un gran nombre de gent gran i altres amb diversitats funcionals a no poder passejar pels carrers i restar de fet segrestats a casa seva. Són alguns dels exemples d’una ciutat que ja no és una ciutat inclusiva, per molt que aquest disbarat (el de les cases quasi noves sense ascensors) es fes en temps del socialisme “acientífic” del psc, governant la ciutat amb criteris de dreta neolliberal,que també s’ho venia tot, i que de fet obrí les portes a una de les majors operacions de depredació especulativa de bens públics i comunitaris de Barcelona.

Mentrestant, el consistori tracta de contenir els moviments ciutadans, i socials amb “donacions” que han estat arrencades algunes a la força (no ha quedat més remei de debò), i altres amb paciència negociadora, pressió i inversió militant de temps i energia mai retribuïda (no com els sous de regidors, assistents i assessors municipals…). Can Batlló en seria un bon exemple, un bon troç de terres i immobles alliberats de l’especulació; o la Flor de Maig, antiga cooperativa, que “gràcies” a l’espoli franquista acabà en mans privades en l’actualitat, i que amb la pressió i l’ocupació de l’espai per part de moviments ciutadans està a punt de ser municipalitzat en part, això sí pagant St Pere canta, i per molt que, ja ho hem dit, la seva privatització va ser feta en temps del franquisme amb males arts, espoliant aquest patrimoni a la classe obrera del Poblenou. Amb aquestes “donacions” i altres que es van succeint al llarg de la geografia dels barris populars de Barcelona, els ultralliberals de CiU tracten de contenir, despistar i contentar el nou moviment veïnal que mica en mica es va reafermant i reorganitzant a la Rosa de Foc1 .

Perquè per primer cop en molts anys, els moviments socials i veïnals estan elaborant la seva proposta, alternativa, diferent, al projecte d’una Barcelona venuda a l’especulació, i sobretot profundament desigual. La proposta que passa per recuperar espais públics, oberts i tancats, posar-los en ús, i gestionar-los des d’una perspectiva veritablement pública, i participativa, tot reinvertint els beneficis en major ocupació laboral, i en solidaritat. És una proposta que implica recuperar tallers, petits negocis, petites i mitjanes empreses i donar-lis un impuls com empreses d’economia social i solidària; és una proposta que vol la gestió de serveis públics i d’equipaments públics per ser gestionats entre empreses d’economia solidària i moviments veïnals.

Són també propostes inspirades en experiències europees reixides, com la dels Régies Quartiers a França, que plantegen a les administracions públiques la necessitat de reinvertir, al menys una part, els milions d’euros que aquestes fan servir per mantenir espais públics i que molt sovint externalitzen contractant empreses privades (que per suposat obtenen beneficis i plusvàlues molt suculentes), en contractacions i creació de llocs de treball -per mantenir espais públics a partir de feines concretes i petites- en els barris populars més afectats per l’atur a través d’empreses socials i solidàries on són presents associacions de veïns, entitats socials, i ciutadania en general, així com representants de la mateixa administració pública local.

Aquest conjunt d’iniciatives liderades en diferents barris barcelonesos per moviments socials, associacions de veïns (aquelles que realment es reactualitzen), entitats socials, empreses lligades a l’economia solidària, veïns/es, plantejarà en breu (en uns mesos) una proposta conjunta i estructurada, que contindrà un full de ruta, amb uns procediments concrets, i un marc teòric de referència, per esdevenir llavor d’alternatives a la Barcelona “es ven”, per generar ocupació, per revitalitzar espais públics dels barris barcelonins, i demostrar que la ciutat es fa des de baix, des de la participació, co-responsabilitat i aportacions veïnals.

Ara bé, aquest procés comptarà amb la implicació activa i concreta de les administracions públiques? O aquestes miraran cap a un altre costat? Ens deixaran això sí algunes engrunetes per anar picant, però col.laboraran activament i de forma real? Segurament, el consistori seguirà pensant que cal fer calaix de pressa i corrents, que és millor vendre-ho tot , que els primers a la ciutat no són llurs ciutadans sinó els turistes, que és millor no tenir locals buits a la ciutat -i els preus de lloguer a peu de carrer encara són estratosfèrics- malgrat els negocis que s’hi creïn siguin de pèsima qualitat laboral, però més val la façana que no el contingut, com sempre….

De fet però, aquesta Barcelona “es ven” al millor comprador també és responsabilitat dels seus ciutadans, del veïnatge, si aquest roman cofoï i content, remugant i criticant molt, això sí, però sense capacitat propositiva i engrescadora, sense iniciatives concretes, sense consolidar en accions i propostes les seves queixes i remugances… Des de fa anys, sentim a dir i comentar moltes coses en els barris, “això ja no és el poble que era”, “aquest barri ens l’han canviat”, “ara no és com abans”, “estem a l’atur i ningú fa res per nosaltres” “aquests polítics són corruptes i s’embutxaquen tot el que poden, tots són iguals”…Aquesta actitud, i posicionament de fet implica un “laisser faire” a les administracions públiques que en els darrers anys ens han reconvertit Barcelona en un aparador bonic, en una botigueta del Passeig de Gràcia, que enlluerna i es “ven”, sobretot “es ven” i qui compra tant se li enfoten les veïnes amoïnades, i els veïns en tràgica posició de queixa.

Ens cal doncs una nova actitud personal (per suposat col.lectiva, de compromís amb l’associacionisme i cooperativisme), de veïns/es compromesos, que tingui projectes propis, i passi de la queixa passiva, a actituds actives, no solament de queixa, sinó de construcció d’una ciutat a la mida de les necessitats de llurs habitants i veïnes, la Barcelona dels barris2. Ens calen mans i mànigues per transformar la ciutat, i ens calen diners de l’economia popular invertits (amb garanties per suposat) en projectes productius per crear ocupació, per anar construint de nou uns barris amb projectes econòmics i també de gestió de la cosa pública amb solidesa, arrelats a les classes populars.

La Barcelona popular dels barris, una ciutat amb “Barris cooperatius”3 que s’assumeixi com a transformadora del teixit urbà, i substitueixi el model i/o paradigma dominant de la Barcelona botiga, aparador, que està en venda tot l’any.

JOSEP Mª NAVARRO

Professor associat de la

UB.

1.- Com s’anomenava la Barcelona dels moviments socials de les primeres dècades del segle XX.

2.-Com entre d’altres, Josep Mª Huertas Clavería, havia nomenat a l’altra Barcelona possible i potencial.

3.-Articles d’Ivan Miró de la Ciutat Invisible: “Ciutats cooperatives versus Smarts Citys” i “Genealogia de les ciutats cooperatives” Publicades en Catalunya Plural.cat.