Anotacions rizomàtiques

imatge: Joan Oliver, àlies Pere Quart, poeta i dramaturg: http://www.escriptors.cat/autors/oliverj/ 

¿HI HA MULTILINGÜISMES INSALVABLES DINS DE CADA LLENGUA?

A propòsit de l’obra de teatre  Pigmalió de Joan Oliver, adaptació lliure de l’obra de Bernard Shaw.

Índex de paràgrafs:

1.- Motiu.

2.- L’obra.

3.- El tema.

4.- Aparença física i contingut del discurs.

5.- El parlar oral i les actituds psico-socials.

6.- Educar-se o deseducar-se: dues estratègies del micro-poder individual.

7.- Altres conflictes sociolingüístics.

1.- MOTIU:

Dues circumstàncies vitals de les darreres setmanes m’han portat a reobrir la lectura del Pigmalió de Joan Oliver: l’encontre conversatiu amb profes d’idiomes i l’estar prenent té verd amb persones que fan servir una competència lingüística eficient però de “nivell baix”. A voltes escollim les lectures per a extraure un sentit alliçonador de les experiències que anem vivint.

2.- L’OBRA:

 Estrenats al Palau de la Música Catalana de Barcelona en l’any 1957 i preparats en la dècada dels anys 20, en plena moda del teatre de Bernard Shaw, els diàlegs del Pigmalió de Joan Oliver són tota una “machine à penser” per contrast en el que ocorre avui en dia, passades unes quantes dècades. És curiós com el Pigmalió  britànic en la seua versió original sembla fer un “plea for the study” de la llengua anglesa, amb el rerefons del progrés social i l’escalament de posicions de prestigi mitjançant l’aprenentatge, als inicis de la seua expansió mundial (avui en dia, lamentablement, hi ha altres llengües com el xinés que disputaran eixa hegemonia de l’anglés a mitjà termini).

3.- EL TEMA:

Martí Jordana és un professor particular de fonètica que ajuda als nous rics a parlar amb més distinció. Es troba prenent notes dialectals de camp a l’eixida del teatre i, en un moment casual, un jove entropessa amb una florista ambulant que empra un “llenguatge canallesc i una fonètica nauseabunda”. Allí mateix el professor Martí Jordana i el coronel Fontanella  (estudiós dels dialectes), trobats per casualitat, fan l’aposta de convertir, per mig de l’evolució lingüística, a la florista Roseta en una dama ben educada que serà ben rebuda a les recepcions aristocràtiques i podrà demanar treball en una botiga selecta.

4.- APARENÇA FÍSICA I CONTINGUT DEL DISCURS:

Una volta instal·lada en casa del professor Jordana, durant els 6 mesos que ha de durar l’aprenentatge lingüístic transformatiu, la florista Roseta rep dues teràpies de txoc: 1) canviar la seua roba llardosa per vestits bonics, anar neta i tenir cura del seu aspecte físic; 2) ampliar el seu vocabulari, adreçar-se als altres amb respecte, eliminar els rastres fonètics i semàntics del seu dialecte “barribaixer” i parlar un nivell més estàndard de l’idioma (per suggerir-ho en termes marxians: ¿la llengua de les classes privilegiades és la llengua de la societat general?).

5.- EL PARLAR ORAL I LES ACTITUDS PSICOSOCIALS

Després d’una temporadeta d’ardu treball diari, Roseta fa la prova: és presentada a la mare distingida del professor Martí Jordana, i aleshores l’alumna reix modestament com  una senyoreta ben educada, però manté alguns tics que recorden el seu origen miserable. Ací seria important distingir quines són les claus de l’èxit social: ¿de debò ha de ser l’idioma que parlem, tal com el parlem, o, en el fons, es tracta de fer fluir actituds psicosocials com l’autoestima, la confiança, la serenitat, la deferència, la repressió hipòcrita dels impulsos primaris, l’interés conversacional per una diversitat de temes generals, l’escolta activa, la iniciativa lúdica i la postposició de l’egocentrisme?

6.- EDUCAR-SE O DESEDUCAR-SE: DUES ESTRATÈGIES DEL MICRO-PODER INDIVIDUAL

El professors d’idiomes treballen amb alumnes voluntaris i obligats. És probable que moltes voluntats d’aprenentatge estiguen motivades, per dir-ho en la distinció del nostre mestre J.M. Tortosa, o bé en una actitud constructiva i interés economicista d’ampliament dels horitzons comunicatius (com a eines d’interacció social més o menys neutres valorativament), o bé per a conrear aspectes simbòlics de l’arrelament cultural (com a presa de posició afirmativa d’una identitat negligida o carismàtica); podriem afegir un tercer motiu: per a engreixar les titulacions curriculars, sense ganes ni d’utilitzar l’idioma ni d’identificar-se’n, és a dir, per simple elecció burocratoide buida de contingut.

El Pigmalió d’Oliver/Shaw ens il·lustra a bastament en els diàlegs entre el distingit Martí Jordana i la lumpen Roseta sobre el primer motiu: l’idioma com a eina de progrés interactiu. En alguns diàlegs entre tots dos experts en lingüística veiem ja una querència més simbòlica de l’idioma, però sense massa apassionament cultural.

Tot açò valdria la pena relacionar-ho amb la noció d’”empoderament individual”: hi ha coneixements que fan més lliures a les persones, les obrin els camps d’acció social, i no sols aporten una major riquesa axiològica i multipliquen la riquesa de matisos dels punts de vista, sinó que permeten a més una millor inserció activa en la globalitat multicultural.

 El tema problemàtic acostuma a ser que el sistema educatiu – a l’igual que d’altres sistemes administratius i estatals específics- pot anar per darrere de les tendències emergents. El fet d’imaginar un professor particular de fonètica sembla quelcom molt avançat i avantguardista per a l’època i els contextos d’aquesta obra de teatre: d’això es deriven alguns malentesos que l’obra explota amb humor.

Aleshores als aprenents que s’interessen avui en dia en els coneixements lingüístics, en un sentit pràctic i/o identitari, amb el benentés que aprenents ho som tots (ja que estem dins cicles continus de reciclatge al llarg de tota la nostra vida), cal que els aconsellem que rendabilitzen el seu micro-poder formatiu fent l’entra-i-surt de l’educació regular, per tal d’accedir – i posar en pràctica— un patrimoni multilingüístic eficient.

Eixa opció no estava a l’abast de l’alumna del Pigmalió: el professor Martí Jordana és l’única “font” informativa constant de Roseta, però tots nosaltres disposem de molts recursos alternatius per a assabentar-nos dels secrets dels idiomes.

7.- ALTRES CONFLICTES SOCIOLINGÜÍSTICS.

Per últim, només constatar que al Pigmalió  hi ha diverses tensions sociolingüístiques que li afegeixen una densitat dramàtica: no sols l’esforç arriscat de pujar graons en l’escalafó urbà a partir de l’ús adequat o correcte d’un idioma general. La riquesa d’aquesta obra de teatre ens posa de manifest diversos idiomes parcials que són enunciats en estat de conflicte re-equilibrable:

a)      L’idioma entre pares/mares i fills/filles. La mare del professor Martí Jordana exerceix de “supermestra oficiosa” que sanciona al fill i a tot el que l’envolta, no sols en el seu aspecte, sinó també en el seu estil de vida de “fadrinot patètic”. Pel contrari, el pare de la florista Roseta escenifica un paper de negligència.

b)      L’idioma de les dones i dels hòmens. En la seua convivència docent, Martí Jordana potser es fa massa il·lusions per atendre tan sovint a l’alumna que ha d’afaiçonar per complet. Ella li exigeix gestos de confirmació de la seua estima latent, mentre ell es fa el desentés. Diuen que l’amor és inconsumable al Pigmalió, perquè la natura dels seus afers és massa hiperbòria i immaterial.

Potser per a transcendir de mode satisfactori els multilingüismes insalvables de cada idioma cal eixir una miqueta fora dels conceptes programats i anar a fer rutllar els referents.

Avui m’explicava un panader del poble, en to de bon humor: “de bades pose els bitllets de vint euros uns damunt d’altres, veus? En aquest feix estan tots els bitllets roçant-se, però no crien!”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!