Tot el que posseïm ens ho han regalat: els somriures dels llavis satisfets i la complicitat de l’empatia radiant, la deferència acollidora i els records actius. La memòria personal que recerca l’espurna d’autenticitat entre les paraules artístiques o perdudes, enllà del Temps sostingut que teixeix els “vincles noumènics” d’aquesta època postkantiana. La màxima “puntualitat estructural” possible per a recrear la Vida en majúscules quan el do de l’oportunitat tria la bella senda de l’amistat farcida d’afinitats profundes. El silencis reparadors, admonitoris o equànims que també poden sonar subtilment com una campana de vidre fràgil per a que evitem els riscos de qualsevol moment efímer d’alarma latent. Les passes tranquiles al “corredor mediterrani” que se’ns apropen com una renovada promesa quotidiana d’hàbits oxigenants en la nostra “casa de l’ànima”. Els plànols i mapes d’escala 1=1 a través dels quals hem acceptat les particularitats admirables de cada illa de la humanitat que ens anava omplint d’aigua dolça i saludable els tinells d’aquest vaixell reflotat que fa via pels arxipèlags de l’existència. Els cants dels ocells que piulen misteris matinals en una llengua de llibertat afirmativa i d’autoestima incorruptible: “tot ho tinc! tot ho tinc! el goig i l’instint! el goig i l’instint!”, mentre les aus del semi-paradís accessible els responen amb la lletania harmònica, conscient i esperonadora: “tot ho tens! tot ho tens! el niu i els vents! el niu i els vents!”. Les ocasions del reconeixement mutu que ens permeten pujar uns quants graons en l’ampla escala de la dignitat meritòria i de la supervivència plausible. La curiositat cultural que ens motiva fecundament a fer l’entra-i-surt ben orientat pels laberints bibliogràfics del Llibre Infinit del Món. El nutritiu tros de pa salat de farina sense llevat que anima la nostra taula cripto-jueva amb aliments suficients i plats suculents, cuinats reflexivament amb tendresa i enginy després d’haver obtés una puntuació favorable en la diplomatura mitjana de gastronomia per a solts: “dimoni, tu sí que saps portar el catering!”. Aquesta forma esponjosa de treballisme polifacètic des del qual assumim nous reptes cada setmana a través d’un veritable esperit funcional de servei. La voluntat poètica de trobar en cada imatge i en cada actitud els fils invisibles de la Unitat perceptiva de l’humanisme resolutiu. Així doncs, com és natural, en comprovar que sóc algú que no té necessitat d’altres presents entre la llarga gama de productes necessaris –i accessoris– dels mercats qualitatius i materials, llavors la Reina Màgica quan em va visitar ahir, senzillament em va regalar una abraçada cordial, va prodigar uns mots ponderatius, aristocràtics, tranquils, exactes, entranyables, i se n’ha tornat al Petit Orient 😉
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!