Anotacions rizomàtiques

2.- A ben pocs se’ls ocorre preguntar-se què ocorre amb l’Estatut del País Valencià (àlies Estatuto Balenciano), quines seran les seues aplicacions i quines implicacions tindrà. Ni tan sols als valencians més conscients!

3.- Carod-Rovira va desaprofitar la seua oportunitat de debatre amb vehemència i sagacitat davant els representants dels altres partits en el debat televisiu de TV-3 el diumenge per la nit amb anterioritat al Celebrèndum. Era la seua oportunitat d’or per a instigar a les masses de sobiranistes, per a jugar al gat i al ratolí amb CIU, per a postular-se com un home fort amb les idees clares. Carod-Rovira es va comportar com un militant desinformat i inhàbil, s’adormia parlant i Artur Mas se’l va berenar. Segurament Puigcercós o alguna dona independentista haguera defensat millor les posicions del No crític i melioratiu. Lamentablement, a voltes la dinàmica interna dels partits no permet fer una selecció i promoció adequada dels oradors més sublims i intel·ligents.

4.- Com bé diu la nostra Isabel Clara-Simó a una de les seues magnífiques columnes, el PSPV-PSOE serà un partit que no veu sancionades les seues sigles en el nou "Estatuto Balenciano", que deslegitima l’expressió "País Valencià". ¿Qui pot ser més absurd que el PSPV a l’hora de gestionar el suport a una llei fonamental?

5.- L’enorme abstenció del Celebrèndum es deu a la mateixa causa per la que a Espanya s’abstenen de votar en massa a les eleccions europees. No és que a Catalunya hi haja poc fervor nacional o que a Espanya siguen poc europeistes: simplement ocorre que cada volta hi ha més gent que es sent desvinculada de la "política professional", perquè els seus problemes, inquietuds i interessos no són satisfets ni pels parlaments ni pels governs ni pels jutjats. Cada volta hi ha més gent amb empleaments precaris continus, amb hipoteques més altes o directament sense accés a l’habitatge; cada volta hi ha més ciutadans amb familiars dependents que no són atesos convenientment, per efecte de l’allargament de les esperances de vida biològica; cada volta hi ha més gent jove i madura amb dificultats per a materialitzar econòmicament projectes de reproducció humana; cada volta hi ha més desastres ecològics i mediambientals davant els quals només s’actua tíbiament, posant parxes i sense arribar al fons de la problemàtica; etcètera, etcètera.
També ocorre que avui en dia hi ha més narcissisme estructural, les societats estan molt atomitzades i disgregades pels efectes nocius de la globalització: la gent d’a peu es tanca en banda dins la privacitat íntima, habitualment de grups cada volta més xicotets, tal com es demostren les investigacions sociològiques any rere any. També les indústries de l’entreteniment han evolucionat moltíssim fins l’extrem no sols d’expropiar les consciències col·lectives sinó també d’anul·lar dins àmplies capes socials l’interés per les activitats públiques. Només exhibeixen bones ratios de "vida viscuda" aquelles persones que susbtrauen majors quotes de beneficis a la totalitat, en funció d’acaparaments exclusius propiciats per la posició relativa dins els balanços de poder de l’Estat i del Mercat. Els que viuen molt i els que viuen poc, cada volta més nombrosos, s’inhibeixen i es desentenen dels processos de les coses públiques.
Per tant, és lògic que augmenten els percentatges d’abstenció. I encara augmentaran més, progressivament, en tota mena de convocatòries electorals i referèndums, fins que no canvien o es compensen les circumstàncies i factors que ara estan incidint en eixa direcció de corrosivitat col·lectiva.
Casualment, l’increment de programes televisius amb monòlegs humorístics només són la cara simètrica d’eixa creu tendencial: ja que les nostres capacitats d’influir en els esdeveniments es veuen recurtades progressivament, ens agrada riure’ns a través d’actes d’impotència hilarant, perfectament rizomàtics. Riure– riure amb guions prefabricats en comptes de riure amb anècdotes imprevistes i naturals– és converteix en una confirmació de la despossessió de la intempèrie humana.

6.- Encara que els nacionalistes valencians recorrem a dosis altes de pedagogia civil, usant un llenguatge moderat i optimista de proximitat, podem dir tots — sense faltar a la veritat– que el nou Estatut Valencià és una eina legal de dominació colonial que reconeix més drets als immigrants que a la identitat genuïna de la població autòctona i natural. La denominació "llengua valenciana", consagrada a l’"Estatuto Balenciano", és un pas endavant en la ruptura i fragmentació de la zona territorial de la llengua catalana, tot aplicant el vell esquema imperial de "divideix i venceràs".