Què és la identitat ?, la integració del jo individual en una determinada societat, en una història col·lectiva, en una cultura construïda temps a temps, en una llengua, en una pàtria que aixopluga i dóna significat a la comunitat. L’individu sense integració és un ent aïllat, exiliat d’ell mateix, quan comparteix de grat l’afiliació a la identificació nacional es converteix en un ésser societari, que pertany a una història llarga de què forma part i construeix juntament amb l’altri un projecte compartit. Ha passat de ser un individu a ser un subjecte social.
I és també un sentiment de pertanyença a quelcom viu, entranyable, és el calfred en escoltar "l’emigrant", "els segadors", és l’emoció inexplicable, atemporal d’estar enamorat del teu paisatge, del teu país. La identitat nacional catalana és un privilegi de la història, no ha estat imposada per la força sinó pel transcurs del temps i malgrat els avatars soferts, brutals o subtils, el poble, la societat ha mantinguda la seva catalanitat identitària. Com un miracle.
El President de la Generalitat, José Montilla, vol fer creure a la societat catalana que si algun mal pateix ara Catalunya és per culpa del govern nacionalista de CiU que reforçà la identitat catalana, que l’apagada d’electricitat, les infraestructures deficitàries i el maltractament fiscal ha succeït perquè el català és a l’escola i a l’Administració, perquè tenim bandera pròpia des de fa segles i un himne i el Parlament més antic conegut … perquè tenim ambició nacional. Creu el President de Catalunya que si deixéssim de parlar de la nostra singularitat nacional i fossim espanyols de veritat, com correspon, a Catalunya tot aniria com una seda, no hi hauria hagut l’apagada el·lèctrica, els trens de rodalies funcionarien eficaçment i les inversions del Govern espanyol a "la regió" no haguessin faltat.
Per a José Montilla parlar de nació catalana, drets històrics, llengua , literatura i història catalanes, reivindicar la sobirania nacional no és compatible amb una gestió de govern eficaç ni amb el progrés, només ho és i ho pot ser quan es fa des de la identitat i nacionalisme espanyol. El President de la Generalitat ha estat aplaudit pel PP i per tots els espanyols, ha afirmat el que creu i ha practicat i cregut sempre: parlar català ?, per què si Catalunya és Espanya. Identitat catalana?, quina bestiesa!…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El problema de tot plegat és no saber la història i no saber-la llegir. Tant peperus, com Sociates com una part important de convergents i unionistes creuen que existeix una via d’equilibri en la que Catalunya pot estar en pau amb Castella, i que quan s’arribi a aquest punt, castella ens tractarà amb justícia.
Els peperus pensen que això es pot fer via integració total amb castella i la seva cultura. Els sociates creuen que amb un estatutet més o menys similar al que ja tenim i bon rollito n’hi ha prou. Una part important dels convergents creuen que anant una mica més enllà en la nostra capacitat autogestora n’hi hauria prou.
Tots desconeixen o ignoren una veritat històrica definitiva. Catalunya va descobrir i començà a colonitzar les amèriques. La tecnologia i vaixells catalans foren el que va permetre a Joan Colom arribar a Cuba. La història ha estat falsejada per no fer evident la profunda incultura de la castella mediaval. Ni Colom va trobar amèrica per casualitat ni la va trobar per castella. Ni Servent va escriure el Quixot en castellà. Ni el grec era holandès. Ni velasques era Castellà, ni el siglo de oro de las letras castellanas va arribar a existir mai.
Aquesta és una veritat tant incòmoda pels castellans, que no poden permetre de cap de les maneres que Catalunya vagi per lliure o tingui una posició dins l’estat que els pugui fer ombra.
No hi ha cap altre camí que no sigui esbombar ràpidament la veritat i independitzar-nos de Castella.
Hola novament!
Trobo que la identitat nacional és tan miraculosa la catalana com la francesa. Haver mantingut una llengua i una cultura al llarg d’uns quants segles té mèrit, realment, però de veritat creus que en el cas de Catalunya és mér meritori que en el de Noruega, posem? O del Senegal?
Vols dir que a vegades no em fem un gra massa? És obvi que a nosaltres ens ha tocat ballar amb la lletja, i entre opressions, guerres i repressions (i per la manca d’un estat propi, és clar) ha estat més difícil. Però quantes nacions no han sofert l’agressió d’altres? La colonització cultural ianqui, per exemple, no és una amenaça real i poderosa contra infinitat de petits països pobres africans i asiàtics que no obstant, també mantenen la seva identitat amb penes i treballs?
La història cadascú se l’agafa a la seva manera i la interpreta com li abelleix, experts inclosos, per tant, les proclames sobre la necessitat del seu coneixement ens poden portar moltes decepcions is volem ser objectius. Sóc poc militant d’identitats, tot plegat em sembla massa abstracte i sovint m’he sentit més a prop de segons quina gent de barri -de parla castellana en ocasions, ho admeto- que de molt burgès català militant d’una certa idea d’identitat. Una altra cosa és poder fer una crítica al govern, si no ho fa bé, mani qui mani, i una altra cosa, també, és que si no et sens molt ‘dels uns’ hagis de ser ‘dels altres’, les coses són molt més complexes…