Versió lliure en valencià, usant
com a referent la traducció espanyola d’Àngel Crespo:
XXXV
Vaig mesurant — abstret i rerassegat–
els camps més deserts, lentament;
per si haig de fugir la meua vista és diligent:
m’acovarde davant els rastres d’humanitat.
No sé trobar més defensa
ni recer
de les coses clares que s’adona la gent,
perquè al captenir-me tristament
de fora es veu que dins crema el meu Ser:
tant, que constate ja que tossals i rius,
margens i boscos saben l’obscur dimoni
de ma vida, car no hi ha altre testimoni.
Tots els camins em són braus i asprius,
l’Amor arriba per la senda més ardent,
jo amb ell raonant, ell amb mi molt viu.
Versió –mesurada– en català de Miquel Desclot:
XXXV
Sol i pensós, els més deserts confins
vaig mesurant amb pas feixuc i lent,
i l?esguard a fugir duc amatent
dels rastres de petjades de veïns.
No trobo altra defensa
que els camins
per burlar l?adonar-se?n de la gent,
perquè en tot acte d?alegria absent
es veu de fora estant com cremo endins:
tal que ja crec que cingles i ribatges
i rius i boscos saben de quin tempre
és el meu viure, als altres amagat.
Però senders tan aspres i salvatges
trobar no sé que Amor no vingui sempre
enraonant amb mi, i jo al seu costat.
Versió original de Francesco Petrarca:
XXXV
Solo e pensoso i più deserti campi
vo mesurando a passi tardi e lenti,
e gli occhi porto per fuggire intenti
ove vestigio uman l’arena stampi.
Altro schermo non trovo che mi scampi
dal manifesto accorger de le genti,
perché negli atti d’alegrezza spenti
di fuor si legge com’io dentro avampi;
sì ch’io mi credo ormai che monti e piagge
e fiumi e selve sappian di che tempre
sia la mia vita, ch’è celata altrui.
Ma pur sì aspre vie né sì selvagge
cercar non so, ch’Amor non venga sempre
ragionando con meco, ed io co lui.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!