Anotacions rizomàtiques

L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular

26 d'octubre de 2011
0 comentaris

TESTIMONIS I POEMES DE HEINRICH HEINE (Altres Veus)

 

Karl Marx sobre Heinrich Heine: “El vell gos se’ns va callar que el govern francés li havia donat una pensió” (no obstant, fou la personalitat de la seua època a qui Marx més tendresa va professar)

Màxim Gorki: “Culpe a Heinrich Heine d’haver-me descobert el mal de queixals del cor” (nota d’un suïcidi impostat als 19 anys)

Heinrich Heine a Karl Marx: “Mira, Karl, les dones sempre em porten en andes!” (en referència a les infermeres que el treien invàlid i mig cec de casa per una esclerosi múltiple)

[Hi ha més: clica avall per accedir als poemes traduits…]

Amb motiu de l’arribada d’un amic

-Oh, amic meu, el de les llargues cames,
El de les llargues cames del progrés.
Per què a París tan torbat véns?
Què hi ha rere del Rhin de nou?
Ha sonat per fi en la nostra pàtria
De llibertat el salvador accent?
-Tot va de meravella: en la nostra pàtria
Hi ha pau fecunda, benedicció del cel;
I Alemanya, amb peu ferm i segur,
Amb pacífics mitjans,
En l’exterior i en l’interior la seua vida,
A poc a poc, amb calma, va estenent.
Pròspers som,
; no la de França,
Prosperitat superficial tenim,
On la llibertat va destrossant
El progrés exterior:
La seua llibertat l’alemany no porta
Sinó de la seua ànima en les profundes sines.
Ja es va acabar l’església de Colònia;
De Hohenzollern al llinatge excels
Devem tal mercé; Halzburg un poc
Va contribuir a tal fet,
I un rei de Wittelsbach fou l’encarregat
De fer pintar els vidres amb cura.
Lleis, constitució i llibertats,
Amb paraula del Rei ens van prometre,
I del Rei la paraula sobirana
Joia és de tant de preu,
Com dels Niebelungs el tresor
Que al Rhin soterrat està en el llit.
El lliure Rhin, el Brutus dels rius,
Que ningú ha de robar-nos en el seu anhel,
Els holandesos greus el sostenen
Per les plantes subjecte,
I els suïssos pacífics el guarden
Per l’altiu cap presoner.
Déu també una flota ens regala;
D’una armada alemanya, ja parlarem;
I les sobres de vida de la pàtria
Ja sobre barcos nostres
S’estendrà gallarda i altiva,
De correcció les cases suprimint.
Ha arribat la primavera; la flor brota,
Els gèrmens esclaten davant del vent;
Respirem pacífics i lliures,
De la natura lliure al mig;
I com els nostres llibres es prohibeixen
Abans d’estar impresos,
Segurament deixarà ben aviat
La censura cruel de ser un fet.

 

Qüestions

A la vora del mar desert,
Junt al pèlag intranquil,
Un jove ple de dubtes
Es deté pensatiu,
I així a les ones inquietes
Diu amb aire ombriu:
«Expliqueu-me de la vida
L’arcà no sabut,
Enigma que tantes fronts
Van cremar per descobrir-lo;
Caps guarnits
Amb ornaments pontificis,
Fronts amb mitres hieràtiques,
Amb turbants damasquins,
Amb birrets doctorals,
Amb peluques, amb postissos
Cabells, i tants altres
Caps que l’amagat
Enigma saber van voler,
Digueu-me, jo vós ho suplique:
Què és l’home? d’on ve?
On va el seu camí?
Què habita en l’alt cel
Rere dels astres encesos –
»
El mar la seua cançó eterna
Murmura trist i dormit;
Bufa el vent; fugen els núvols;
Els astres en el buit
Fulguren indiferents
Amb els seus resplendors freds,
I un dement una resposta
Espera en tant intranquil.

 

  Intermezzo líric
 
Això era un cavaller macilent,
Tremolós, trist, silenciós i lent,
Que vagava a l’atzar,
amb insegur pas,
Sempre en profunds somnis submergit,
Tan desairat i esquerrà i distret,
Que murmuraven flors i donzelles
Al passar, vacil·lant, junt amb elles.

Fugint dels hòmens sovint,
El lloc mes recòndit triava
De la casa, i allí, anhelant i mut,
En l’ombra els braços estenia.-
Mitjanit va sonar!… Rara harmonia
I veus pelegrines es van escoltar
Entre la boira vaga,
I a la porta, espauet, van tocar.

Amb furtiva xafada,
La seua visió adorada
Entra vestida de bromera sonora,
I com a fresca rosa,
La divinal bella
Brilla, encanta i perfuma.
La cobreix un vel tènue
De vaporoses joies adornat,
I la daurada cabellera en rissos solta,
En ones banya la seua figura esvelta;
Brillen els seus ulls amb la llum del cel.
I en braços un de l’altre, alhora llançats,
S’acaricien els enamorats.

Contra el pit amant,
Amb força apassionada,
l’oprimeix el cavaller en llaç estret;
I el somiador desperta,
I la neu es torna una flamerada,
I el pàl·lid enrogeix, i es converteix
El temorós en atrevit i fort.
Mes ella, amb engany femení
I la mateixa destresa inusual,
Amb el brillant vel diamantí
El cobreix, sense sentir-lo, el cap.

Encantat a l’instant
Es troba el cavaller en un radiant
Palau de vidre, sota la limfa
d’una llisa llacuna sepultat.
Absort i enlluernat
Queda davant de tanta brillantor, mes la nimfa
De l’ona habitadora
En els seus braços l’envolta, l’enamora,
I en tant, les seues donzelles
A la cítara arranquen notes belles.

I de mode tan dolç i adulador
Canten i toquen, que els peus es llancen
Al ball embriagador, i alegres dansen;
I sent el cavaller
Que, ja esvaïts,
Amenacen deixar-lo els seus sentits;
I a l’ondina s’enllaça
I estretament en la seua ansietat l’abraça.
Mes, de sobte s’extingix
La viva llum… Foscor completa!…
I a trobar-se torna, solitari i trist,
En el seu porxe míser el poeta!

 

La barca

Carcallades i cançons!
Els rajos del sol clar
Sobre els aigües vessen
El seu somrient fulgor:
Alegre barca les ones
L’engrunsen amb la seua oscil·lació;
Amb els meus amics millors
Assentat en ella vaig jo.
Xoca la barca, desfeta
En mil trossos pel mar.
Eren mals nadadors
Els meus amics, per al seu mal,
I en les roques de la pàtria
Es van vindre a estavellar.
A
mi a les ribes del Sena
Em va portar la tempesta.
Una altra vegada els mars creue
Sobre nova embarcació:
Nous amics contemple
Girar al meu voltant:
d’estranys mars m’acarona
La melancòlica veu.
Què lluny està la meua pàtria!
Que trist el meu cor!
Cançó nova, i noves rialles!
Xiula el vent amb afany:
Cruix ferit el fustam,
Que bat iracund el mar.
Ja l’últim astre en el cel
Va extingir la seua claredat.
Que trist que està el meu pit!
Què lluny la meua pàtria està!

 

La diana

Bat sense por el tambor,
I abraça la cantinera:
Heus ací la ciència sencera;
Aquesta, del llibre millor,
És l’accepció veritable.
Que del teu tambor el soroll
Desperte el món adormit:
Toca amb ardor diana.
Avant, sempre dempeus!
És la ciència sobirana.
De Hegel és el profund
Sentit mes acabat;
Ho vaig
aprendre, i està provat:
Sóc un xicot de món,
I un tambor aprofitat.

 

l‘intermezzo

Preludi

És en l’antic bosc,
És en la selva encantada;
Es respira, la grata aroma
Que la flor del til·ler exhala,
I el fulgor meravellós
De la lluna solitària,
El meu cor va omplint
De delícies oblidades.
Caminant vaig, i al meu pas
l’aire trenca la seua calma:
És el rossinyol que amors
I penes d’amors canta.
Canta l’amor i les seues penes,
Les seues delícies i les seues llàgrimes;
I plora tan tristament,
Gemega amb dolçor tanta,
Que mil somnis oblidats,
En ma ment marxen.
Vaig continuar caminant, i en un clar
De la selva abandonada,
Davant
meu mire un castell
Que alça les seues velles muralles.
Tancades vaig mirar les reixes,
Tot era tristesa i calma;
Vaig creure que rere els murs

Només la mort habitava.
Vaig veure una esfinx misteriosa
Davant de la porta parada,
l’aspecte de la qual a un temps mateix
Atreia i espantava:
De lleó era el seu cos,
De lleó eren els seues urpes,
I de dona el seu cap,
Els seus flancs i la seua esquena.
Una bella prometia
Delits amb la seua mirada;
Dels seus llavis arquejats,
En el somriure, vagaven
Promeses afalagadores,
Misterioses esperances.
El rossinyol en el bosc
Tan dolçament cantava!
Resistir no vaig poder,
I des que en hora infausta
Vaig segellar amb un bes ardent
Aquella boca de lava,
Per un encant invisible
Vaig trobar subjecta la meua ànima.
Viva va tornar-se de sobte
Aquella marmòria estàtua:
Sospirs, tendres sospirs
Del seu pit s’escapaven,
I amb set devoradora,
Anhelant, precipitada,
va beure del meu ardent bes.

La devastadora flama.
vaig veure fins a l’últim bufit,
De la meua vida ella aspirava,
I panteixant de gaudis,
Entre les seues robustes urpes
El meu pobre cos cansat
Oprimia i esgarrava.
Gaudi i plaer infinits!
Dolça angoixa! Joia amarga!
Mentre que d’aquella boca
Els besos m’embriagaven,
Les seues dures ungles el meu cos
Sembraven de roges nafres.
«Oh bella esfinx! oh amor!
El rossinyol lluny canta.
Per què, vaig donar tants dolors
Al nostre joiós enllaç?
»
Revela’m el trist enigma,
Amor! esfinx adorada!
Que fa molts, molts segles
Que en ells pensa la meua ànima!
»-

I
En maig, quan els gèrmens
Rebenten de vida plens,
Quan broten les llavors,
Va brotar l’amar en el meu pit.
En maig, quan els ocells
Entonen els seus cants bells,
Vaig confessar a la meua dolça aimia
La meua passió i els meus desitjos.

II
Les meues llàgrimes es transformen
En perfumades flors,
Es tornen els meus sospirs
Rossinyols entonats;
Les flors, si em vols,
Et lliuraran el seu calze perfumat,
I deixarà escoltar davant de les teues reixes,
El rossinyol el seu cant enamorat.

III
Ocells i llums i flors
Altres vegades vaig estimar jo;
Tu avui ets el meu amor tan sols,
Xiqueta del meu dolç amor;
Tu, que ets alhora
Per a mi ardent passió
l’estrela, i el blanc lliri,
I el colom, i la flor.

IV
Oblide les meues amargors
Quan contemple els teus ulls,
I embriagat d’amors,
Al besar els teus llavis rojos
Cessen tots els meus dolors.
Si en la teua sina em recline,
M’embarga un gaudi diví;
Mes ai! si dius «t’estime»
El front en silenci incline
I un amarg plany brolla de mi.

V
Vine i recolza el teu rostre
Sobre el meu semblant ert,
Perquè en una es fonguen
Les llàgrimes que vessem.
El teu cor contra el meu
Estreny en abraç estret,
Perquè abrasar-les puga
La flama d’un sol foc.
I quan del nostre plor
Córrega el torrent desfet
Sobre la flama que ardent
Va el nostre ser consumint;
I quan cenyisca el meu braç
La teua cintura lleu i esvelta,
En una transformació de joia
Expiraré satisfet.

VI
Volguera que la meua ànima amant
Guardara d’un blanc lliri
La corol·la perfumada,
I que la flor anhelosa
Entonara en el seu deliri
Una cançó a la meua aimia.
Tremolar la cançó devia
I en cercles palpitants
Agitar-se misteriosa
Com el petó d’ambrosia
Que en hores ai! ja distants
Em va donar la seua boca de rosa.

VII
Segle rere segle, en l’altura
Immòbils les estreles,
A l’arribar la nit fosca
Es miren tristes i belles
Amb amorosa dolçor.
El seu llenguatge lluminós
Per l’espai s’estén,
En el nocturn repòs,
Mes cap savi comprén
El seu llenguatge misteriós.
Jo entenc la seua veu callada
I sempre l’entendré,
Que en el rostre de la meua amada
I en la llum de la seua mirada
El meu diccionari vaig trobar
.

VIII
Jo et portaré, bé meu,
Sobre l’ala dels meus cants,
Et portaré fins a les fresques
Marges del Ganges sagrat;
Que allí conec un retir
Misteriós i solitari.
Un jardí allí floreix,
Un jardí abandonat,
De la lluna misteriosa
Sota els serens rajos;
I en ell, les flors del lotus
La seua germana estan esperant
Riuen allí els jacints
I contemplen els astres,
I a l’orella es confessen
Les blanques roses, en tant,
Murmuracions gojoses
I successos perfumats.
Les innocents gaseles,
Per escoltar els seus relats,
Se’n van amb lleugera planta
Fins al jardí acostant,
I en els blaus confins
De l’horitzó llunyà
Solemnes roden les aigües
Del tèrbol riu sagrat.
Allí, sota les palmeres,
Detindrem els nostres passos,
I la seua ombra misteriosa
Portarà fins a les nostres parpelles
Somnis de calma inefable
I de celestial encant.

IX
Suportar no pot el lotus
Del sol els clars fulgors,
I amb el front inclinat
Somiant espera la nit.
La lluna, que és la seua adorada
El desperta amb els seus rajos,
I ell descobrix davant dels seus besos
El seu semblant perfumat.
I la mira i s’enrogeix,
I s’eleva davant de la brisa,
I plora i gemega d’amors
Agonitzant de joia.

X
Per les ones retratada
Del Rhin, que la cenyix amant,
S’alça la torre elevada,
De la catedral gegant
De Colònia la sagrada.
Dins del tremp sagrat
I sobre cuiro daurat
Hi ha pintada una figura:
Ella la meua existència fosca
De fulgors ha completat.
Entre àngels i entre flors
Somriuen els seus llavis rojos,
I els seus ulls seductors
Són iguals als ulls
De l’àngel dels meus amors.

XI
No em vols, no em vols,
I no plore el teu desdeny;
Mentre jo veja els teus ulls
Mes feliç que un rei seré.
Que m’avorreixes em diuen
Els teus rojos llavis, el meu bé!
Deixa’m besar els teus llavis
I així em consolaré
.

XII
Oh! no jures i abraça’m tan sols;
No crec en juraments de dones.
Dolça és la teua veu, el meu bé! però és més dolç
El bes que arravate als teus desdenys.
Jo et posseïsc, i jutge les promeses
Un bufit que el vent esvaeïx.
Jo crec en els teues paraules de consol;
Oh! jura, aimia meua, jura sempre;
Jo em jutge feliç al reclinar-me
Sobre la teua sina d’animada neu;
Jo crec, llum de l’existència meua,
Que m’estimarà el teu pit eternament,
I encara inclús més, si el pensament,
Una miqueta més que l’etern pot somiar.

XIII
Sobre els ulls del meu bé aimia,
Quants bells cants he escrit!
Quant de tercet dolç
Vaig fer a la boca del meu bé volgut!
I quina cançó tan tendra i tan bella,
Quin esplèndid sonet
Al seu infidel cor escrit haguera escrit,
Si un cor guardara allà en el seu pit
Si un cor allà en el seu pit tinguera
Si ella en el seu pit guardara el meu cor.

XIV
Cada dia és el món més absurd.
És estúpid el món! el món és neci!
De tu diu, xicoteta bella meua,
Que és irascible i desigual el teu geni.
Pitjor a cada moment et coneix;
És estúpid el món! el món és neci!
No saps com enerven els teus abraços
I com abrasen els teus ardents besos.

XV
Cal que tu avui a la fi m’ho confesses.
¿Ets potser el va deliri,
Somni que del cervell del poeta
Naix en els vesprades de l’ardent estiu?
Però no, que una boca que riu tant,
Quines mirades tan dolces i tan tendres,
Quin ser tan afectuós, un ser tan bell,
Mai va poder crear-lo el poeta.
Basíliques i vampirs,
Dracs i animals fabulosos,
Del poeta l’ardent fantasia
Desfer i crear pot al seu capritx.
Però
tu i la teua malícia encantadora,
I la teua cara rient i fetillera,
I les teues dolces i pèrfides mirades
Mai va poder crear-los el poeta.

XVI
En tota l’esplendor de la seua bellesa
Com Venus eixint de les ones,
Brilla avui la meua aimia en tota la seua bellesa,
Es celebra avui la seua boda.
Pacient cor! cor meu!…
No li guardes rancor per les seues traïcions;
Pateix i perdona la teua adorada boja,
Els teus horribles dolors!

XVII
Rancúnia jo no et guarde,
Encara que el meu pit ferit s’esgarra.
El meu dolç amor perdut per sempre!
El tocat nupcial avui et guarneix,
Però ni un sol raig de les teues joies
Il·lumina la nit de la teua ànima.
Ho fa molt de temps;
Jo t’he vist surar en els meus deliris;
Vaig veure el fons de la teua ànima, vaig veure els escurçons
Que allí zigzaguegen amb ardor ombriu,
I he vist com en el fons ets desgraciada,

tot això t’ho he vist, aimia meua.

XVIII
Si
tu ets desgraciada, i et perdone,
Ambdós hem de ser desventurats!
Fins que a la fi la mort ens sorprenga.
Hem de ser desventurats ambdós!
Veig la mofa, que volteja alegre
al voltant dels teus llavis;
Veig la brillantor insolent dels teus ulls;
Veig l’orgull unflant
La teua sina, i
«miserable, miserable
Eres com jo
» em dic tanmateix.
Els teus llavis mouen patiment ocult:
Dorm una amarga llàgrima en les teues parpelles
I queixes tristes de secreta pena
Està la teua sina vessant:
Aimia de la meua vida,
Els dos hem de ser desventurats!

XIX
Potser ja has oblidat
Que va ser meu en un altre temps
El teu cor xicotet?
Tan bell i fals, que res
Ni més fals ni més bell
Mai en el món va existir.
Potser ja has oblidat
Quan la meua existència
Minaven alhora pena i amor?
No
dir si més gran
Era l’amor o la pena;
que eren grans els dos.

XX
Si saberen les flors
Com de trist i ferit
Està el meu cor, vessarien
Dels seus perfums, en la meua ferida, el bàlsam.
Si saberen els ocells
Com de trist i malalt
Estic, alegres cants
Donaren, per distraure la meua pena, al vent.
Si les estreles d’or
Conegueren la meua pena,
El cel deixarien i a prestar-me
Consols de fulgors descendirien.
Però ai! que ningú pot
Conéixer el meu trasbals;
Ella només ho sap,
Ella, que el cor m’ha destrossat.

XXI
Per què, digues, em vas dir, estan els roses
Tan pàl·lides? Per què?
Per què en la verda gespa les violetes
Tan marcides es veuen?
Per què en l’aire canta
Amb veu tan melancòlica la terrerola?
Per què els bosquets de gesmils
Donen a les brises funerària aroma?
Per què amb llum tan trista i tan gelada
El sol el prat il·lumina?
Per què la terra tota
Ombriva i gris està com una tomba?
¿Per què estic jo tan trist i tan malalt?
Aimia de la meua vida, digues-m’ho.
Oh, digues,
, ¿per què em vas abandonar,
Aimia del meu ardent cor?

XXII
Quant va augmentar el meu pesat compte
Amb les seues queixes, el meu amor!
Mes el que aclapara en realitat la meua ànima
No t’ho han dit, no.
Davant
teu el cap van sacsar
Amb aire greu i docte,
I em van dir
«diable» en la teua presència
I ho vas creure tot.
I amb tot, el meu bé! el més amarg,
Això no t’ho han dit;
El pitjor, el més neci, el més trist,
Està en el meu cor ben amagat.

XXIII
Els til·lers florien
Cantava el rossinyol;
Reia en l’espai
Alegre el sol clar;
El teu braç contemplava
Cenyit en torn meu,
I alegre em vas estrenyir contra el pit,
Per l’amor i la ventura tot ple.
Queien ja les fulles;
Creixien els rierols;
El sol ens contemplava
Amb apagats ulls,
Gelats els nostres llavis
Un fred «adéu» van dir,
I
tu em vas fer amb gentil finor
El més cerimoniós compliment.

XXIV
Molt,
bé meu, ens hem adorat,
I amb tot, mai ens vam ofendre.
Sent xiquets, bella, quantes vegades
A l’esposa jugàvem i al marit,
I mai, no obstant, en els nostres jocs
Vam quedar disgustats ni avorrits.
Més tard, en els atzars de la vida
Hem gaudit junts i rigut,
I tendres besos com en altres dies
Van segellar alhora el nostre afecte.
Finalment, el record despertant
De la infança feliç, que vam perdre
Jugant a amagar, les praderies
I la selva i el bosc hem corregut,
I amagar-nos vam saber de tal manera
Que mai hem de trobar-nos, amor meu.

XXV
Vas ser fidel al meu amor; per molt de temps
Interés van inspirar-te les meues penes,
I amant, vas consolar i vas assistir
El meu dolor i la meua angoixa i les meues misèries.
Tu em vas donar menjars i begudes;
Tu vas omplir la meua bossa de diners,
I roba i passaport per al viatge
Em vas preparar amb anhel zelós.
Amor meu! que Déu per molts anys
Et preserve del fred i de la calor,
«I que sempre del bé que tu m’has fet
Et recompense Déu.
»

XXVI
Mentre jo la meua tornada retardava
En terra estranya delirant boig,
Va paréixer al meu bé llarga l’espera,
Es va ordenar preparar ornament nupcial,
I l’arc amant dels seus bonics braços
Al més neci dels esposos va tendir.
És la meua amada tan dolça i tan bella!
Fins i tot la seua imatge fulgura davant dels meus ulls;
Dels seus, fresques violetes,
Les roses immarcessibles del seu rostre,
I el lliri del seu front immaculat
Florents és veuen l’any tot.
Creure que vaig poder allunyar-me jo del costat
De ser tan celestial i tan bell;
Creure que allunyar-me vaig poder, va ser el més gran
I neci error dels meus errors tots.

XXVII
Àngel dels meus amors, quan dormes,
En la fossa ombriva,
Jo baixaré al teu costat, i en la teua tomba
Em clavaré en silenci de genolls.
Amb fort abraç et subjecte, boig;
Tu estàs muda i gelada;
Gemecs palpitants i sospirs
En confús rumor
mon pit exhala.
És mitjanit: en grups paorosos,
Els morts van dansant;
Només en el fons de la tomba gelada
Nosaltres quedarem abraçats.
I quan sone la trompeta eternal
Els morts al turment o a la joia,
Nosaltres en la tomba quedarem
Per sempre abraçats, vida meua.

XXVIII
Un pi s’alça en el cim
d’una muntanya del Nord gelat.
Somia; la neu i el gel
Ho emboliquen amb el seu sudari.
Somia amb una palmera
Que en l’Orient llunyà,
S’alça solitària i trista
Sobre un penyal abrasat.

XXIX
-Ai! si jo fóra -el cap ho diu– l’escambell
tan sols de les plantes dels teus peus,
M’enfonsarien els teus peus, i dels meus llavis
Ni una queixa tan sols s’escapara.
-Ah! -diu el cor- si el buirac
Fóra jo on clava les seues agulles,
Sang m’arrancarien les seues punxades,
I tal dolor jutjara jo ventura.
-Ah! si el trencat paper -la cançó diu- fóra
jo amb la qual les seues trenes arrissa,
Com d’espauet, en les seues oïdes murmurara

Tot el que viu en mi i en mi respira!

XXX
Del meu llavi va fugir la rialla.
Al mateix temps que ella de mi;
Al meu costat plouen acudits,
Però no puc riure.
Tampoc el plor al meu pit
Consol li presta ja;
El meu cor s’esgarra,
Però no puc plorar.

XXXI
De les meues penes vaig formant
Mil cançons, que agitant
El seu bell plomatge d’or,

Al cor van volant
De la que patint adore.
I després que allí han arribat,
Tristos tornen al meu costat
I augmenta la meua aflicció,
I no diuen què han trobat
Dins del seu cor.

XXXII
Oblidar mai jo puc
El meu amor, la meua dolça adorada,
Que van ser en altres dies
Meus el teu cos i la teua ànima.
Jo fins i tot volguera del teu cos
l’esveltesa encantadora
Posseir; però la teua ànima,
La teua ànima, xiqueta, és una altra cosa;
Que la soterren si els plau…
Em basta la meua sola!
La meua ànima, amor dels meus amors!
Que jo desitge partir en dues,
Infiltrar mitja en els teues venes,
I unir-me a tu en llaç etern,
Per a formar per sempre
Un tot d’ànima i de cos.

XXXIII
Gents endiumenjades es passegen,
Per boscos i per prats,
Amb crits d’alegria i amb cabrioles
La natura esplendent saludant.
Miren amb dolços ulls la romàntica
Flora que naix, les verdors noves;
Van absorbint del teuladí la lenta melodia
En les seues llargues orelles
Jo en tant, trist, en la meua finestra faig córrer
Cortinatge ombriu;
Em val en ple dia una visita
Dels meus espectres ai! sempre volguts.
La meua mort, amor, també arriba al capdavall,
Ve del regne en què l’ombra vaga,
Al meu costat s’assenta, i en silenci
El meu pit traspassant van les seues llàgrimes.

XXXIV
Imatges venturoses
Dels temps de la meua joia
Ixen de la tomba, i veig
Quina va ser, vora teu, la meua vida.
Somiant jo pels carrers
Vagava durant el dia;
Amb llàstima i amb espant
Els veïns em veien.
Tan demacrat i tan trist
El meu semblant apareixia!
Era millor a la nit,
Deserts els carrers freds,
Erràvem jo i la meua ombra
En callada companyia.
Amb pas sonant el pont
Mesurant les meues plantes anaven;
Traspassant amb els seus rajos
Les nevades boires,
La lluna em saludava
Amb seriosa melancolia.
Davant de la teua finestra immòbils
Les meues plantes es detenien,
I la teua finestra mirant,
Sang el cor abocava.
Jo sé bé que moltes nits
Des de la teua finestra, xiqueta,
M’has mirat, i que has pogut
Veure, a la llum indecisa
De l’alta lluna, la meua ombra
Com una columna fixa.

XXXV
Un júpiter estima una xiqueta
Que d’altre anhela l’amor,
Però aquest s’unix amb una altra
En qui xifra la seua il·lusió.
Amb qualsevol s’uneix llavors
l’oblidada, en la seua rancúnia,
I la pena fereix el pit
Del qui primer la va estimar.
Vella història que renaix
Del món entre el seu ronc bollir,
I que a aquell a qui li succeïx
Li destrossa el cor.

XXXVI
Quan arriba fins la meua oïda
La cançó ai que el meu amor
Cantava en temps que ha fugit,
Pareix que rendit
Moriré de dolor.
Una aspiració fosca,
Del bosc trist a l’altura
Amb força estranya em guia,
I allí, en plor d’amargor
Es transforma la pena meua.

XXXVII
Vaig somiar: era una princesa de galtes
Fresques, humides, pàl·lides.
Sota els verds til·lers reclinats,
Els nostres amants braços s’enllaçaven.
-El tron de ton pare no desitge,
Ni el seu ceptre d’or ,
Ni anhele la seua corona de diamants:
Jo vull, flor d’amor, el teu amor tan sols.
«No és possible, -em va dir;- de la tomba
Jo habite el fons gelat.
Només de nit jo puc vindre a tu,
I vinc perquè t’estime.
»

XXXVIII
Etern amor de la meua vida!
Era una nit serena;
Assentats junts estàvem
En una nau lleugera,
I creuàvem en calma
Per mar tranquil·la
i immensa.
Les illes dels esperits
Dibuixaven les seues ribes
Sota la llum de la lluna,
Que l’èter creuava lenta;
Arribaven d’allí les brises
De dolços acords plenes,
I allí nebuloses danses
Creuaven el cel aèries.
Els misteriosos sons
Cada vegada més dolços eren;
A cada moment la dansa
Creuava més plaent,
I ai! tanmateix, nosaltres,
Devorats per la pena,
Sense esperança vogàvem
Per aquella mar immensa.

XXXIX
Et vaig estimar, i t’estime encara,
I si el món sucumbira,
Entre la seua ruïna cremaria
I fins al cel pujaria
Del meu amor l’eterna foguera.

XL
De l’aurora als fulgors
Creuava el jardí bell,
Xiuxiuejaven les flors;
Jo pensant en els meus dolors
Caminava silencis.
Les flors, que murmuraven,
Amb compassió em miraven:
«No avorrisques anhels
A la nostra germana, -cridaven-, ombriu
i pàl·lid amant.
»

XLI
La meua passió desesperada
Brilla en el seu luxe ombriu
Com una història arrancada
A l’Orient, i relatada
En una nit d’estiu
Per un jardí caminaven
Dos amants: no sonaven
Ni un rumor ni cap veu;
Els rossinyols cantaven;
Brillava la casta lluna.
Ella es va parar gojosa;
Als seus peus el cavaller
Va afonar el front orgullós;
Mes… va vindre el gegant feroç
I va fugir tremolant la bella.
El donzell ensanguinat
Al capdavall roda sense força;
El gegant s’ha ocultat;
Soterreu el meu cos fred,
I conte contat, conte acabat.

XLII
Quant m’han fet patir,
I plorar i patir,
Unes amb el seu afecte,
Les altres amb el seu desdeny!
Sobre el meu pa i la meua copa
Van vessar el dolor,
Unes amb el seu menyspreu,
Les altres amb la seua passió.
Mes la que amb més turments
Va aconseguir la meua vida amargar,
Ni va despreciar els meus amors,
Ni amor em va tindre mai.

XLIII
El teu rostre, amo adorat,
Besa l’estiu brillant
Amb el seu fulgor ruboritzat,
I en el teu pit, palpitant
Està l’hivern tancat.
Mes tal vegada, prompte, bé meu,
Com res hi ha etern,
Estendrà el fat impiu
Sobre el teu rostre l’hivern,
Sobre el teu pit l’estiu.

XLIV
Quan a dos que s’idolatren,
Separa el destí advers,
Ploren i es donen la mà,
I sospiren sense consol.
No van plorar els nostres ulls,
Ni els nostres llavis van gemegar;
Plor i sospirs de pena
Ens van turmentar després.

XLV.
Parlaven de l’amor, problema etern,
Junt a una taula, on el te fumejava,
Fent d’ell , estètica els hòmens,
Sentiment, les dames.
«Sempre l’amor platònic deu ser»
Va dir amb calma el flac conseller;
La consellera va sospirar a l’escoltar-ho,
Mentre va fugir un sospir del seu pit.
Entre badalls va murmurar el canonge:
«L‘amor sensual és vil pecat
Que l’ànima perd i la salut destrossa.
»
«
Per què?» va pensar la jove mentrestant.
«Ai! -va dir la Comtessa- amor fou sempre
Passió que eleva l’ànima a l’infinit
»
I després al Baró, tendra i amable,
Amb cortesia va presentar una tassa.
Encara quedava un lloc vora la taula,
I faltaves, bé meu,
Tu, que també les teues opinions sàvies,
Tal vegada, sobre l’amor, hagueres dit.

XLVI
Estan enverinades les meues cançons,
Com no podia ser de cap altra manera, vida meua?
Tu el verí has vessat
Sobre la flor bella de la meua vida.
Estan enverinades les meues cançons,
I com no podia ser de cap altra manera, bé meu?
Mil serps el meu cor enllacen,
I en ell vas
tu a més, amo volgut.

XLVII
Vaig tornar a somiar sota els alts til·lers;
En bella nit estàvem,
I d’amor i de joia en l’excés,
Fidelitat eterna ens juràvem.
Seguia la promesa a la promesa
Entre òsculs ardents;
Perquè jo no oblidara un jurament,
Vas assenyalar la meua mà amb les teues dents.
Oh! Dolç bé dels ulls blaus
I dentadura blanca,
El jurament, al meu entendre, bastava;
Sobrava, a no dubtar, el mos.

XLVIII
Al cim vaig pujar, i va cremar en el meu pit
Bogeria sentimental:
-Si un pardal jo fóra -vaig exclamar
sospirant amb tendresa-,
Si fóra jo l’oroneta errant,
Cap a tu volaria,
I el meu xicotet niu
De la teua finestra en la cornisa faria.
Cap a tu volaria xiqueta bella,
Si fóra rossinyol,
I en l’enramada sentires
De nit les cançons del meu amor.
I si un canari fóra, també, boig,
Cap al teu cor anara volant,
Que
, bé meu, que els canaris estimes,
I que t’alegra la seua cançó parladora.

XLIX
Plorava perquè en somnis
Et contemplava morta;
Despert al fi em vaig vore, copiós plor
Solcava ardent les meues galtes ertes.
Plorava perquè en somnis
Vaig veure que m’abandonaves;
Després de despertar, fins i tot molt de temps
Vaig vessar en silenci llàgrimes amargues.
Plorava perquè en somnis
Vaig mirar que encara em volies;
Vaig despertar, i el torrent de les meues llàgrimes
Fins i tot corre per les meues pàl·lides galtes.

L
Totes les nits, en els meus tristos somnis,
Somrient et mire,
I caic, amant, sospirant boig
Davant dels teus peus volguts.
Em mires amb tristesa, sacsant
El teu cabet ros,
I pels teus ulls del teu amarg plor
Corren les perles humides.
I em dius molt espauet una paraula,
I de roses em dones blanc ram,
I al despertar el ram ja no existeix
I la paraula aquella he oblidat.

LI
Rebolica el vent la pluja
De la nit entre les ombres:
Què farà l’àngel de la meua vida?
Què farà el meu amor durant aquestes hores?
Jo la veig en la seua finestra
Plens els ulls de plor,
Les seues pupil·les celestials
En les tenebres clavant.

LII
La selva assota vent penetrant;
Muda la nit tendeix el seu sudari;
En capa grisa embolcallat, palpitant
Creue a cavall el bosc solitari.
Els meus folls pensaments bulliciosos
Al meu corser li serveixen d’avançada,
I lleugers em porten, i gojosos,
Fins al ric palau de la meua amada.
Lladren els gossos amb inquiet vigor;
Amb torxes els patges apareixen;
Puge, i sobre la marmòria graderia
Els meus esperons sonant s’estremeixen.
En cambra de llums adornada,
Entre en un ambient tebi i perfumat,
El meu dolç bé espera la meua arribada,
I entre els seus braços caic enamorat.
En tant, el vent lúgubre murmura
Entre les branques de la vella alzina:
«On vas, paladí de la bogeria?
On, el teu boig somni t’encamina?
»

LIII
Del seu lluent domicili
S’ha després una estrela;
l’astre dels amors
Que descendix fins a la terra.
Dels boscos es desprenen
Blanques flors i fulles seques,
Que arrosseguen alegres
Els vents en la seua carrera.
Canta el cigne a l’estany
I de la riba s’allunya;
Calla la seua veu, i en les aigües
La seua fossa líquida troba.
Van fugir fulls i flors;
Tot és silenci i tenebres;
l’astre és va afonar en la pols;
La veu de cigne no sona.

LIV
Un somni m’ha traslladat
A un castell gegantí,
On, entre tebis vapors
I fulgors i llampades,
Multitud bigarrada
Invadia amb estrèpit
El laberint confús
De rics compartiments.
Buscava la torba pàl·lida
l’eixida, amb anhel,
Retorcent-se les mans
I amb angoixa gemegant.
Es mesclaven amb la torba
Les dames i cavallers,
I jo mateix em vaig veure aviat
En aquell tumult embolicat.
De sobte em vaig trobar sol,
I em vaig preguntar en silenci
Com va poder aquella torba
Esvair-se tan prest.
Vaig córrer; vaig creuar dessalat
Intricades habitacions
Que a la meua vista s’estenien
En laberint sinistre.
Eren cada vegada els meus passos
Més pesats i més lents;
Invadia gelada, trista,
Freda angoixa el meu cervell,
I de trobar una eixida
Ja dubtava en el meu despit.
Veig al capdavall l’última porta
Intente obrir-la anhelant;
Mes qui oh Déu! em deté
Quan salvar-me desitge?
Era la meua amada, que estava
Davant de la porta en silenci,
Amb el sospir en els llavis
I en el front el desconsol:
Vaig tornar cap arrere, que em feia
La seua mà signe sinistre;
Però era avís o retret?
No podia comprendre-ho.
Brillava en els seus ulls clars
Tan dolç i amant foc,
Que va accelerar els seus batecs
El meu cor en el pit.
I mentre que em mirava
Amb aquell aire sever,
Mes tan ple de dolçor
I amor, em vaig trobar despert.

LV
En nit freda i trista, passejava
Pel bosc ombriu la meua tristesa,
I l’arbre que al meu pas despertava,
Compassiu inclinava el cap.

LVI
Jauen davall la terra els suïcides,
Al final del negre encreuament,
I allí creix una humil floreta.
La flor blava de l’ànima condemnada.
Era la nit silenciosa i muda;
Vaig arribar a l’encreuament sospirant;
Davant del fulgor de la groga lluna
Aquella flor blava vaig mirar oscil·lant.

LVII
M’envolta l’ombra fosca,
Des de que els teus ulls bells
No il·luminen amb les seues llampades
El meu camí d’amargor.
De l’amor i l’alegria
No veig l’astre brillant;
Tinc l’abisme davant;
Engul-me, nit ombrienca.

LVIII
Plom en la meua boca, en la meua pupil·la ombra,
La ment entorpida,
I el cor cansat,
En el fons d’un fèretre gemegava.
Després d’haver dormit molt de temps
Es va despertar la meua ànima.
Em va semblar que sentia
Algú que a la meua tomba s’acostava.
«No vols alçar-te, Heinrich meu?
El dia etern brilla,
Els morts ja es van alçar,
Comença al capdavall la joia perpètua.
-No puc posar-me dempeus, aimia meua;
Mira’m bé, sóc cec;
Tant per tu he plorat,
Que a la fi els meus ulls es van quedar secs.
-Heinrich, amb els meus besos, dels teus ulls
Espantaré la nit;
És precís que veges
Els àngels i el cel i els fulgors.
-No puc posar-me dempeus, aimia meua;
La ferida que la teua llengua
Va obrir en el meu pit amant,
Fins i tot brolla sang i roman oberta.

-Sobre el teu cor tan sols, Heinrich,
Recolzaré la meua mà
No brollarà mes sang;
d’aquella ferida quedaràs curat.
-No puc posar-me dempeus, aimia meua:
Tinc ferit el front;
Una bala de plom hi vaig endinsar
Quan em van embogir els teus desdenys.
-Heinrich, amb els bucles dels meus cabells
Jo tancaré la teua ferida,
Curaré la teua sang
I tornarà al teu pit l’alegria.»
No vaig poder resistir; era tan dolça
La veu que em cridava,
Que vaig voler posar dempeus
I córrer a la trobada de la meua aimia.
I es van obrir de sobte les meues ferides,
I la sang els meus polsos i el meu pit
Va negar en turbulentes onades,
I vaig despertar plorant del meu somni.

Epíleg

Soterrar vull els meus cants,
Vull soterrar les meues quimeres;
Fèretre insondable vull,
Fossa necessite immensa.
Ha de guardar moltes coses
El taüt davall la terra;
Vull que tinga més fons
Que el tonell d’Heidelberga.
Busqueu-me fèretre dur,
De planxes fortes i espesses,
Fins i tot més llarg que el gran pont
Que hi ha sobre el Rhin en Mainz.
I busqueu dotze gegants
De més vigor i més força
Que l’enorme Sant Cristòfol
Que hi ha de Colònia en l’església.
Que ho tiren a la profunda
Sina de la mar immensa;
Que tal taüt, tal fossa
És necessari que tinga.
Sabeu ai! per què és necessari
Que enorme el fèretre siga?
Perquè en ell soterrar vull
Els meus amors i les meues penes.

Els déus grecs

Sota la llum serena de la lluna
Com l’or en fusió la mar engrunsa,
Resplendor que el fulgor del dia clar
Amb la mol·lície de la nit mescla,
La vasta platja misteris il·lumina,
I en el blau del cel sense estreles
Vaguen els blancs núvols com a estàtues
De déus colossals i sinistres,
Tallades per la mà de l’atzar
En les interioritats de brillant pedra.
No són, no són els núvols, són els déus,
Els déus mateixos de l’antiga Grècia,
Que el món alegrement van governar
En passades edats amb la seua destra,
I avui, després de la seua ruïna i la seua caiguda,
Quan la nit silenciosa fa de mitjancera,
Creuen malalts per l’ample cel
Espectres tristos, ombres gegantines.
Fascinada i atònita la meua vista,
Aquest flotant Pantheó contempla;
Colossals figures que es mouen
I creuen tristos l’extensió serena
Amb un solemne i sepulcral silenci.
-Mireu a Kronion, rei de les esferes;
La seua neu els hiverns en els rínxols
Va vessar, de la seua fosca cabellera,
Sobre aquells cabells que al moure’s
A l’Olimp feren tremolar un dia;
Fins i tot amb furor l’extingit llamp
Tremolosa empunya la seua cansada destra,
I el seu rostre, que enfonsara el patiment,
No va perdre en la desgràcia la seua feresa.
Oh altiu Zeus! Temps més feliços
Eren aquells temps que van passar,
Quan sadollaves la teua gana ardent
d’hecatombes i nimfes fetilleres;
Mes dels mateixos déus el regnat
Terme al fi en l’espai troba.
Els jóvens espenten els vells
Tal com tu un dia vas espentar en vil baralla
A ton pare i els teus oncles els Titans,
Júpiter parricida amb feresa.
També et reconec, altiva Juno;
A pesar dels teus zels i les teues queixes,
Una altra ha posseit el ceptre dels cels;
No ets la reina incontrastable i bella,
I els teus braços de lliri ja impotents
Mire,
i immòbil el teu ull de gasela;
I ja a la bella que de Déu el fill,
Fruit diví, en les seues entranyes porta,
La teua venjança com a llamp dels cels,
Deessa vençuda, a destrossar no arriba.
I a tu també, també et reconec:
Amb el teu saber i la teua ègida i la teua força
La caiguda no has aconseguit estalviar
Del vell Olimp, Pal·les Athenea?
I també arribes
tu, tendra Afrodita;
Els teus cabells com a or en el teu cap
Brillaven altres vegades, ara llueix
Com a plata la teua bella cabellera.
Bella estàs, el cinturó famós
De les Gràcies et cenyeix i et subjecta,
I tanmateix, per incomprensible,
Rar temor em causa la teua bellesa;
I si com a herois de llunyans dies
El teu bell cos haguera de posseir,
Per angoixa follia el cor oprimit
Jo moriria de crebant i pena.
Ets tan sols, Venus Libitina,
Ja de la mort la deïtat sinistra.
Tampoc Ares amb la seua mirada amant
A la seua volguda lívida contempla;
Febus Apol·lus, el bell adolescent,
Inclina tristament el cap,
I la lira sonant que alegrara
De l’Olimp feliç la noble taula,
I va vibrar en el banquet dels déus,
Destemprada sosté amb la seua destra.
Més ombriu Hefaistos em pareix,
I l’adust Vulcà amb feresa
A la celest reunió no serveix,
A Hebe substituint, el dolç nèctar.
La rialla inextingible dels déus
Després de tant de temps ja no sona.
Jo mai vos vaig estimar, velles deïtats!
Divinitats clàssiques i feres!
Mes pietat santa i compassió, ardent
Del meu pit sensible s’apodera
Quan errants vos mire per l’altura,
Déus abandonats! Ombres mortes!
Nebuloses imatges que el vent
Fa fugir aterrides i disperses!
I al pensar com de covards i falsos
Són els déus que un dia vos venceren,
Eixos ombrius i moderns déus
Que avui els cels dirigeixen i governen,
Rabosots de sang ansiosos, que es cobreixen
Amb la pell del corder, ardent plena
La ira al meu pit, i desfer els seus temples
I per vosaltres combatre volguera.
Per vosaltres, deïtats somriguents,
I el vostre bon dret, que la Grècia
Amb la seua ambrosia va perfumar i submís,
En el vostre nou altar ple d’ofrenes
Adorar i cantar i alçar al cel
Els braços suplicants jo volguera.
Veritat és que altres vegades, vells déus,
Dels humans en els lluites feres
Del vencedor preníeu el partit,
Venals cortesans de la força.
Però és l’ànima del mortal més noble,
Més entusiasta i generosa i tendra,
I jo seguisc, en els lluites dels déus,
Dels déus vençuts la bandera.-Parlava
així, i en el seré cel
Les visions fantàstiques de boira,
Sensibles a la meua veu, enrogien,
Em miraven amb silenciosa pena,
I com pel dolor transfigurades
Van fondre’s de sobte en les tenebres.
Ja s’havia amagat silenciosa
La lluna després dels núvols cendrosos,
Alçava l’ample mar la seua veu sonora,
I de l’espai en l’extensió immensa
Eixien victorioses, vessant
Els seus eterns fulgors, les estreles.

   

Els teixidors de Silèsia

Silenciosos, sense fe, no brilla el plor
d’aquells hòmens en els ulls secs.
Cruixen els seus queixals, fúnebres cançons
Davant del teler assentats van dient:
«Vella Alemanya, el teu sudari gelat
Ja teixen en l’ombra els nostres dits,
I en el teixit vil, els llavis mesclen
De maledicció i còlera els ecos.
Teixim! Teixim!
»Maleït siga el Déu dels feliços,
Al qui elevem mísers accents,
De la fam horrible en els eterns dies
I en els gelades nits de l’hivern:
En va en la seua pietat la fe vam posar;
Ell ens va vendre, burlats: pobres necis!
Teixim! Teixim!
»Maleït siga el rei, el rei del ric,
Al qual en va, d’amargor plena,
Misericòrdia i compassió demanem:
De la nostra bossa roïna l’últim sou
Ell va arrancar amb avidesa, i ara
Ens fa metrallar com a gossos.
Teixim! Teixim!
»Maleïda la nostra pàtria també siga,
La nostra pàtria alemanya, on el cel
Cobreix tan sols oprobi, mal i infàmies,
On, a l’obrir els seus pètals al vent,
És marcida la flor, i només viuen
La llatzèria, l’engany, el menyspreu.
Teixim! Teixim!
»La llançadora vola, el teler cruix;
Dies i nits sense parar teixim.
Vella Alemanya, el teu sudari gelat
Ja teixen en l’ombra els nostres dits,
I mesclen els nostres llavis al teixit,
De maledicció i còlera els ecos.
Teixim! Teixim!
»

 

 

La meua ànima s’assembla a la mar…

La meua ànima s’assembla a la mar:
té onades i tempestes;
però en les seues profunditats
moltes perles s’han de trobar.

 

Més info biogràfica i literària: http://en.wikipedia.org/wiki/Heinrich_Heine

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!