Avui ens hem tornat a concentrar, a Gandia, per reclamar l’alliberament dels nostres companys segrestats al Sàhara.
Ací us adjunte el text que s’ha llegit a l’acte.
Ja fa 12 dies del segrest de les postres
companyes, Ainhoa Fernández i Rosella Urru, i del nostre company Enric
Gonyalons.
Des de l’ACAPS la Safor, tornem a adreçar-nos a
l’opinió pública i ciutadana per alçar la nostra veu, una altra vegada, contra
la brutal violència que els ha apartat del seu treball generós, i en favor de la seua exigible seguretat
personal i d’una ràpida i feliç resolució del seu captiveri.
El seu únic delicte ha estat el d’apostar per la
solidaritat i entrega desinteressada en un món cada vegada més insolidari i més
mercantilitzat. Que els seus raptors (i els qui els avalen i recolzen), perceben la nostra més ferma denúncia i repulsa
front a les seues bàrbares accions.
Estem en contra d’Al-Qaida, com estem en contra de
tots els idearis totalitaris i carismàtics, excloents i simplificadors. Aquells
que pretenen que el món, el seu món, s’ajuste a una voluntat predeterminada;
tot fent valer la seua creença per damunt de la vida o dels interessos del
conjunt de la societat a la que diuen alliberar. I aquestes actituds no són, a
pesar nostre, patrimoni únic de l’integrisme islàmic.
Com qualificaríem l’actuació d’autoritats
marroquines en l’aeroport d’Al-Aaiun, impedint, per la força, l’entrada al
Sàhara Occidental de l’europarlamentari espanyol Willy Meyer? Pot adoptar impunement aquest tipus d’actituds un
govern que té relacions preferencials amb la mateixa institució (la Unió
Europea) a la que l’agredit representa? Quines són les irresponsabilitats o els delictes
que cal ocultar d’aquesta manera? O és un problema de seguretat?
Podria semblar que la seguretat marroquina
considera aquest diputat un terrorista perillós, o més que el terrorisme, es
aquest cas d’Estat, fóra la decisió del govern marroquí, acostumat a la
impunitat i al silenci d’una Unió Europea que una vegada més no dirà res. També
estem i estarem en contra d’aquesta violència il·legítima i arbitrària, vinga
de qui vinga, i amb la qual es vol silenciar qualsevol possibilitat d’informe,
testimoni o denúncia dels abusos comesos en el territori.
El terrorisme no coneix fronteres, ningú queda
lliure de les seues miserables actuacions. La seguretat als campaments sahrauís és
millorable, com a Nova York, Madrid, Londres, Marràqueix, Oslo o qualsevol
altre punt d’un món manifestament inerme i cada vegada més acostumat a aquesta
violència.
La nostra defensa contra aquestes actituds no
pretén fonamentar de manera irresponsable la sospita i la por contra tots i totes, ni
en contestar a la violència desmesurada amb una violència idèntica (tots els
Guantànamos per inaugurar i els seus horrors no serviran per acabar amb la
desraó terrorista): regir-se, dotar-se de formes d’organització i
comportament assumides de manera col·lectiva i augmentar la cohesió de les
comunitats en torn a objectius comuns.
Creiem, de la mateixa manera, en una política
valenta i vigilant a favor de la legalitat internacional i la pau des del
respecte, la coexistència i la convivència.
Des d’aquest convenciment volem tornar a recordar,
a qui corresponga, que l’estabilitat del Magreb i del Sàhara passa, entre
d’altres coses, per una solució a l’ajornat contenciós del Sàhara Occidental
d’acord amb les recomanacions del dret internacional i respectant en tot cas la
lliure decisió del poble sahrauí sobre el seu futur.
Sense la urgent recerca de solucions, amb el
compromís responsable de tots, no hi haurà una eixida raonable per a tots el
problemes que afecten el nostre món.
VOLEM
QUE ROSELLA, AINHOA I
ENRIC TORNEN A PODER TREBALLAR EN ALLÒ QUE CREUEN,
QUE PUGUEN TORNAR A
CASA LLIURES
UN SENTIT APLAUDIMENT
PER ELLS I PEL POBLE SAHRAUÍ,
l’altra víctima innocent d’aquest segrest
Si no els alliberen
quedem convocats, ací, dijous que ve, a la mateixa hora.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!