La Tafanera de Saltamartí

Ja hem entrat a la canícula. Al món real fa una xafogor mortal, però al carrer d’en Cueta sempre és primavera! La frescor dels aires acondicionats s’escola cada cop que s’obre la porta d’una botiga, i el nostre amic Bryan, canta, sempre enamorat, pels altaveus. Però al Saltamartí suen. Què passa?

Acompanyo el meu fillol a buscar els llibres de text i ens hi enduem també el germà petit amb el cotxet (sa mare continua enguixada; espero que no sigui per tota la vida). Portem un paper amb la llista de llibres i material escolar que necessitarà el curs que ve, i és més llarga que un dia sense pa. Calla! Es veu que la meitat dels llibres són socialitzats, o sigui que aquests no cal que els comprem. La cosa queda en quatre o cinc (a mig quilo per peça… ja m’agafa mal d’esquena només de pensar-hi). Els llibres, els hem d’encarregar, perquè si tinguessin tot el que demanen les escoles de Badalona, necessitarien ja no colonitzar el seu lavabo, com va fer la invasió Salander, sinó els labavos de tots els veïns fins a Can Boter. Que per això suen, els saltamartins: perquè no paren, ara amb els llibres de text.

Mentre en Gerard va apuntant a l’ordinador, a mi la vista se me’n va als llibres de butxaca, que és el que m’agrada en aquesta època. Cosa fresca i que no pesi, per poder llegir a qualsevol lloc i en qualsevol moment. [Per cert: un dia d’aquests preguntaré a la Sra Alliberada dels Fills Per Raons Mèdiques de Termini Indefinit què n’opina, d’aquesta mania que tenen els editors catalans –i els espanyols també– de fer llibres tan sofisticats, amb paper bo, tapa dura i sobrecoberta, enlloc de fer-los amb material senzill, menys pesant i més barat, que resulten molt més còmodes de llegir, com fan per exemple els francesos o els anglesos.]

Per cert, fa dies vaig acabar el llibre d’El Quart Reicht (en vaig parlar fa dies, va ser la meva primera compra de butxaca de l’estiu), i m’alegra dir que no em va decebre gens: en Miralles ha fet un llibre tipus El codi da Vinci amb una dignitat total, exportable i que si en fessin una pel·li seria d’aquelles d’anar-hi amb tota la família el diumenge a la tarda (com que seria d’estil americà, suposo que les escenes “per a adults” es limitarien a un petó profund al capvespre i immediatament després una noia que es desperta tapant-se els pits amb un llençol de seda; ja sabeu, allò que fem totes cada matí).

Ja sé que molta gent de bé pensa que El Codi da Vinci és una tifa i una vergonya per a la literatura mundial, etc etc, però què voleu que us digui! Jo m’hi vaig divertir, com m’he divertit amb El Quart Reicht (la meva amiga, que també l’ha llegit amb la pota estirada, diu que li falta una miiica de correcció i hi estic d’acord, però ara no em ve de gust buscar tres peus al gat). No voldria escandalitzar ningú, però també he passat força hores estiuenques llegint literatura “per a dones”! I no em refereixo a la Simone de Beauvoir o Virgina Woolf, ja m’enteneu. Per això també em vaig alegrar de l’aparició dels llibres de les badalonines Sílvia Soler 39+1 (i les seves seqüeles) i Eva Santana Ja en tenim 30.

Què carai! No volem ser un país normal? Doncs visca els candidats a premis Nobel (i si deixen de ser candidats per ser guanyadors, millor), i visca els escriptors que s’atreveixen a fer literatura popular ben feta!

(Ara m’he posat reivindicativa.)

La meva amiga m’informa que aquest tipus de literatura “femenina” es diu chicklit.

(Ara li llançaria alguna cosa pel cap a la meva amiga, per repel·lent, però davant dels nens seria lleig. Ja serà prou càstig forrar els totxos de llibres i no deixar bombolles sota l’aironfix. Que la mà encara no la té enguixada, de moment. Ha!)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!