R d'acció
Joc de paraules de la paraula redacció que fa referència a la tasca d'escriure i comprende tant en grup com individualment. Bloc del Seminari IV Grup 20 d'Introducció al Periodisme de la FCB de la URL.
capturats, torturats i salvatgement metrallats. Aquests són els fets
que, l’onze
de setembre de 2008, a les tres de la matinada, van tenir lloc a Pando,
Bolívia. Els esdeveniments, coneguts com “La
Masacre de Pando”, van ser
causats per grups il·legals de la Prefectura
a la Policía, rebel·lats contra Evo Morales. Homes, dones, nens i
nenes
corrien per tal de salvar les seves vides. Però van ser aniquilats,
segrestats,
ferits, assassinats i humiliats. El govern de Bolívia va decretar 24
hores de
dol nacional per a l’endemà, però els ferits i els cossos van seguir
dies i
dies a la selva, pels rius, sense que cap ambulància ni equips de rescat
els
anessin a trobar. Ni la Creu Roja, ni el Defensor del Poble,… ningú
s’hi
atrevia.
De
tot això n’he pogut parlat amb Steiner
Domínguez, un ex membre de la Confederación Sindical Única de Trabajadores
Campesinos de Bolivia (CSUTCB) de 68 anys, que va viure la tragèdia de manera
molt directa. I és que moltes de les víctimes eren antics companys i companyes
del seu sindicat. Domínguez viu a Barcelona des del 2003, però a l’estiu del
2008 va anar a Bolívia per assumptes familiars. La seva intenció era tornar a
Catalunya a mitjans de setembre. Però després de la “Masacre de Pando”, tot va canviar.
Com va viure l’onze de setembre de
2008?
Com
una tragèdia, és clar. Casualment estava a Bolívia amb la meva família. Visc a
Barcelona des de fa 7 anys i mig, però vaig passar tot l’estiu del 2008 amb la
meva gent. Tenia intenció de tornar pel setembre, però amb tot el que va passar
m’hi vaig quedar uns mesos més. L’onze de setembre de 2008 estava a casa el
Ramiro, un bon amic que viu a Sucre. La ràdio i el telèfon ens van informar del
que havia passat. Fins feia pocs mesos el Ramiro i jo érem membres el CSUTCB, el
sindicat dels camperols de Bolívia. Hi havíem militat des de joves, però per
raons internes de la Confederació ens en vam acabar desentenent. Però la “Masacre de Pando” ens va tocar de molt a
prop. Hi coneixíem moltíssima gent. Les pèrdues no es reparen ni amb
tractaments psicològics ni amb res. Així és com encara ara em sento…
El van trucar els del CSUTCB per
explicar-li el que estava passant?
No,
no. Un cop el Ramiro i jo vam deixar enrere la nostra militància al sindicat ja
no ens van trucar més. La situació havia acabat sent una mica tensa. Ens van
trucar familiars, amics, coneguts de les víctimes del CSUTCB, però no en nom de
la Confederació, sinó a títol personal. Va ser terrible saber la notícia.
Encara ara se’m posa la pell de gallina quan recordo la multitud de sensacions
que vam viure en tantes poques hores. Encara hi somio.
Com els va afectar, a vostè i a la
gent propera a les víctimes, aquest context de racisme, de violència, i d’actitud
feixista per part dels opressors?
La
CSUTCB estava consternada. Va tenir molts problemes perquè ningú s’atrevia a
anar al lloc dels fets. Oficialment hi havia un dia de dol nacional a Bolívia,
però ningú actuava. No teníem gaire informació, i com aquell qui diu, no sabíem
amb exactitud quines eren les víctimes. Personalment no enteníem, ni tampoc
entenem encara, com pot ser que el Govern d’Evo Morales tolerés aquells actes i
no n’apliqués unes mesures dràstiques. El que va passar va ser molt fort.
Exactament, de quines magnituds va
ser la tragèdia de Pando?
Hi
va haver un total de 16 morts [instants de silenci, Steiner Domínguez respira
fons…]. Però encara hi ha desapareguts, més de dos anys després. A finals d’aquell
mes de setembre eren més de 140 els desapareguts. Alguns van fugir a Brasil i
van tornar a Bolívia. Però de la resta no se’n sap res. La “Masacre de Pando” encara és present avui
en dia.
Leopoldo Fernández ha quedat com el
responsable dels esdeveniments de Pando. Què en sap?
L’onze
de setembre de 2008 els assassins van agafar quinze companys del CSUTCB com a
ostatges a la població de Porvenir. El germà de Leopoldo Fernández, un dels
implicats en els assassinats, els va posar una querella com a criminals. És a
dir, els ferits, les víctimes, els morts, els qui van patir l’atac, havien
quedat com als culpables encara no se sap de què. Eren ells els criminals.
Però això…?
Sí,
noi, sí. A Bolívia les coses funcionen així. El comandant de la policia va fer
una querella criminal, contra els nostres companys, contra les víctimes de l’atac.
En menys de 24 hores els tenien a la presó, amb la justificació que “estaven
allà per salvar les seves vides”. No enteníem res. I amb tot, vam trigar sis
mesos en poder-los treure de la presó i demostrar que eren les víctimes i no
els victimaris.
I de Leopoldo Fernández no se’n va
saber res més? En principi era la persona que havia planejat tota l’ofensiva
oi?
Sí.
I tot el muntatge estava preparat. I tant si estava preparat!! La policia havia
detingut Fernández com a culpable, i clar, estava engarjolat al costat dels
nostres companys, també culpables suposadament. Van deixar anar als nostres
sindicalistes a canvi de deixar també lliure Leopoldo Fernández. I semblava que
el xantatge policial tindria èxit –en favor seu, és clar. Però per fi va
intervenir el Govern d’Evo Morales. Ara Fernández està empresonat gràcies a un
gran esforç de Morales, perquè la justícia, a Bolívia, no és gens justa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!