UN NEN DESPENTINAT I SENSE SABATES
Sovint, quan els mitjans de comunicació ens mostren imatges de nens sense res, desemparats, tendim a sentir llàstima per aquests. Però ho fem des d’un punt de vista, de vegades superficial. La brutícia i el fet de viure en una casa sense comoditats, són exemples que ens poden posar en alerta de la situació d’aquest infant.
Però quines seran realment les oportunitats d’aquest nen? Li serà possible jugar? Anar a l’escola? Ho podrà pagar la seva família? Podrà accedir a un metge quan li calgui?
Qüestions tan senzilles en la nostra societat no ho són tant en altres països, on un percentatge molt elevat de nens i nenes no pot anar a l’escola perquè ha de treballar per poder contribuir a l’economia familiar, i així poder fer front a les elevades despeses que el govern els hi marca.
És necessari doncs, des dels mitjans, donar tanta importància a un nen que va despentinat i sense les sabates? Pot ser cal replantejar-ne què és el que els pot ajudar i de quina altra manera els mitjans poden prendre part de la solució a la seva situació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Potser el que ens espanta és que la única solució és la consciència social. No només la nostra, la dels periodistes que no volem deixar de pensar en els desemparats. Sinò també la dels liders polítics, la dels empresaris, la de tothom! Un impuls colectiu que nosaltres hem de provocar amb el nostre treball sistemàtic i professional.
Perqué ningú amb dos dits de front pot voler un futur on les grans desigualtats provoquin conflictes, o símptomes de depressió globals tan paradòxics com els de la crisi econòmica contemporànea.