Un 13% dels ecuatorians viuen fora del país.
Els enviaments de diners representen el 15% de l’ingrès nacional.
Estudis recents confirmen que en l’actualitat hi han més de 1.500.000 ecuatorians emigrats, d’un total de població de 13.000.000. La gran majoria viatgen a l’extranger buscant treball i un permís de residència, per tal de fer beneficis i poder enviar-los cap a les seves famílies. Els enviaments de diners representen gairebé una cinquena part de l’ingrès nacional.
Les primeres dades sobre l’emigració a l’Ecuador es remunten a la dècada dels 50′, i es debien a salaris molt baixos que obligaven a les persones pertanyents a les classes més desprotegides a abandonar les seves llars. El principal destí en aquella època eren els Estats Units. Durant els 70′ els destins eren Australia i el Canadà, sobretot, però no va ser fins els següents deu anys que els fluxos migratoris van començar a incidir de forma important en la societat i en l’economia del país. El període amb un nombre més elevat de migracions el trobem després d’una important crisi financera i econòmica l’any 1999. Es calcula que més de tres milions d’ecuatorians (20% de la població) van abandonar el país per escapar de la pobresa. L’any 2002, els emigrats representaven el 32% de la població. Cal remarcar que els períodes amb una major emigració són aquells en els que l’inestabilitat política, sovint lligada a l’econòmica, han estat més pronunciades, com precisament ho van ser durant l’inici d’aquest segle. En l’actualitat, el 48% dels emigrats ecuatorians es troben dins el nostre país, mentre que el 28% es troben als Estats Units i el 10% a Itàlia. Les xifres señalen que el 16% dels emigrats es dedica a alguna activitat privada dins les llars espanyoles, però també en trobem en l’indústria manufacturera i en l’hosteleria, sobretot. La gran majoria no tenen cap títol que els permeti desenvolupar altres activitats més especialitzades dins les nostres fronteres. També es dona el cas de molts emigrats qualificats, que tot i ser entesos en determinades matèries, els avals que justifiquen el seu coneixement no són vàlids, i per tant, útils, dins el territori espanyol. Els percentatges són clars: només un 3% dels emigrats treballen com a professionals, científics o intel·lectuals.
A l’Ecuador hi ha molta conscienciació respecte el tema de l’emigració, donat que tothom coneix a algú que ha provat de buscar-se la vida lluny de casa. Qualsevol mitjà té un apartat dedicat a aquest tema, donant suport als compatriotes que treballen a l’extranger per donar de menjar a les seves famílies; aquelles persones que s’intercanvien per dòlars. Qualsevol acció en contra d’algun dels molts emigrats té un important ressò a l’Ecuador, on es fa un seguiment de la seva situació per tal d’ajudar-lo. Per exemple, a l’atemptat produït per ETA a l’aeroport de Barajas hi van morir dos ecuatorians que dormien en una furgoneta i alguns més en van resultar ferits. Actualment, s’està fent un rigurós seguiment per part dels mitjans ecuatorians del judici que es fa als dos etarras implicats en l’atemptat, així com de la resta de víctimes. Qualsevol agressió a l’emigrant és documentada per una televisió o una ràdio, de manera que el sentiment d’unitat prevalgui més enllà de qualsevol distància, tot i que aquesta suposi la de tot un oceà.
El gener de 2007, el govern va crear la Secretaria Nacional de l’Emigrant (Senami), encarregada de regular els fluxos migratoris de la població ecuatoriana i vetllar pels seus drets.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!