Em va doldre molt el canvi, per mi sobtat, de David Fernàndez, posant en dubte la legitimitat del 52% dels vots assolits el febrer passat. En David em va escriure el pròleg d’un llibre meu, publicat ara fa uns cinc anys, una mena d’apunts de geopolítica escrits des del punt de vista d’Allò que cal saber quan s’és un estat, un digest sobre com funciona el món i qui són els que manen de debò, escrit en un moment en què la consulta del 9N havia posat de manifest l’inici d’un canvi definitiu de mentalitat entre la ciutadania i es començava a albirar la possibilitat d’esdevenir un estat.
Em va doldre, també, l’adhesió a les seves tesis de molts amics i coneguts cupaires, perquè em va reafirmar en el que penso moltes vegades, des de l’adhesió a una bona part del seu discurs: existeix, i ja seria hora de dir-lo sense cap mena de recança, un esquerranisme màgic, que proposa un canvi en profunditat de la societat que patim, sense (voler) pensar que és impossible fer aquest canvi si no tens les claus de la caixa.
Em va afectar fins al punt que no vaig anar a la concentració que es feia ahir al poble del costat, territori cupaire, en contra dels macroprojectes en energies renovables, quan tenim 29.000 hectàrees de teulades en polígons industrials i edificis públics que abastarien una bona part de la població de proximitat. Uns macroprojectes propiciats per les grans empreses de sempre, com ara Endesa, antes italiana que catalana que diria aquella ministra, que produeix la pràctica totalitat dels seus quilovats a Catalunya, però paga (és una manera de parlar!) els seus impostos a Madrid, on te la seu social. Per no parlar de la CaixaBankia, els milers de pisos que podrien posar a disposició per un lloguer social, sempre i quan els màgics esquerranosos que governen la gran metròpoli del país no s’entestessin a gastar 100 milions d’euros pintant els carrers de coloraines, 100 milions que serien suficients per donar aixopluc a tots els sensesostre que intenten dormir als seus caixers automàtics. Pisos, evidentment, que en bona part depenen de Blackrock, com la gran majoria d’empreses de l’Ibex35 i de la resta de grans empreses del món. I així tot.
Estimats màgics esquerranosos, què tal si madurem una miqueta? Què tal si mirem que n’opina, de referèndums, legitimitats i percentatges, la Comissió de Venècia (no m’ho feu explicar, sisplau, cliqueu a la Viquipedia)?
Comprenc que Lluís Llach anunciés que es disposava a fer la migdiada durant un temps. Encara que avui ja s’ha despertat per dir, un cop més, que el Consell per la República no vol tutelar res. Tinc en comú amb ell no només la proximitat territorial (vivim a uns 10 quilometres de distància) sinó també l’edat per fer migdiades –vam néixer amb sis mesos de diferència-. I en els darrers anys, abans de tancar-nos a casa amb mascareta i forrellat, ens trobàvem en totes les concentracions davant de les casernes, policials o incivils, en solidaritat amb els detinguts de torn de la comarca. O a l’avió (tant d’anada com de tornada!) per assistir a la presentació pública del Consell per la República. O en algun sopar o conferència o ves a saber què més.
No tinc en comú compartir amistat amb Aragonès, a qui no he vist en ma vida, perquè quan jo vaig ser a l’Executiva d’ERC, a finals dels 90, ell devia estar començant el batxillerat. Una executiva on, per cert, només hi érem 4 dones, i on ja es començava a parlar d’allò tan maco d’eixamplar la base, i tothom estava molt content perquè en no sé quin poble del Barcelonès, o potser del Baix Llobregat, ja no me’n recordo, havien aconseguit un regidor, el primer de la zona. Vaig fer l’observació que això de “penetrar” (llavors ho deien així i a mi em feia venir esgarrifances la parauleta) en el que llavors era zona hostil no es devia al nostre discurs, sinó al fet que, atès els preus que assolien els pisos a la Barcelona post olímpica, els que votaven ERC eren els fills dels botiguers de Gràcia que no tenien la possibilitat econòmica de quedar-se al barri. No em van fer cas, la no-realitat màgica començava, ja llavors, a obrir-se camí.
Tampoc em van fer cas quan vaig criticar un cartell de campanya on els principals líders apareixien tots negres: barbes negres, americanes negres, camises negres, fins i tot corbates, negres. Eren allò que deien moda post-moderna. “Ostres, és que sembleu una família de mormons”. Recordo que vaig fer la comparació: només feia una setmana que Solana, llavors secretari general de l’OTAN, havia ordenat l’atac a Sèrbia, en defensa de Kosovo. Recordo haver vist l’anunci de l’atac en directe, i com era el llenguatge no verbal de Solana. Com, més enllà de les paraules, s’endevinava perfectament que les pulsacions del cor li anaven a cent. En el discurs segurament més transcendental de la seva vida, Solana no anava de postmodern. Vestit gris, camisa clara i corbata a ratlles discretes. “Us agradi o no, és el llenguatge del poder”, que els vaig dir. “Si voleu donar la impressió de ser un partit de govern, us heu de vestir com Solana, Pujol, o el president de la Caixa”.
Aragonès va vestit com Solana, per reivindicar el seu poder de decidir que no vol pactar amb Junts (i no s’adona que és, potser, l’únic poder que té, ara per ara. O potser sí, que ho sap, i la prudència, ai, la traïdora prudència, està actuant). I jo em vaig donar de baixa del partit quan Puigcercós va arribar a la Secretaria General. En Joan Ridao em va escriure un mail demanant-me que no ho fes, amb allò tan maco de “ets un gran actiu del partit” quan ja feia anys que havia tornat a ser una militant de base, que a la pràctica volia dir pagar la quota i res més. Li vaig contestar que, en principi, tenia per costum votar a gent que llegia llibres per plaer. Va ser el meu petit homenatge a un president i un secretari general lletraferits i suficientment imprudents per no ser traïdors.
Definitivament afectada per l’insomni, perquè possiblement haurem d’entomar un 155 desacomplexat, que sembla que Rufián ja està parlant amb no sé qui a Madrid, més convençuda que mai que només el poble salva el poble i que no ens podem permetre fer una migdiada mentre ens volen fer el llit , no puc evitar reproduir un fragment d’un poema de Pere Quart, escrit l’any 79 i avui recuperat a les xarxes.
Foteu-vos l’autonomia
on us càpiga, insensats,
llepaculs de la Moncloa
lacais amadrilenyats.
Tant de bo m’equivoqui.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!