Sembla ser que en Salvador Sostres s’acosta als plantejaments dels patriotes il·lusionats i convençuts.

Benvinguts sigueu Srs. Sostres, Srs. Quintàs, Srs. Roigs, Srs. Desclots, Srs. Alzamora, Srs Boschs … benvinguts i disculpeu per dues coses, per l’atreviment i per la barreja. He de tenir clar, i ho tinc ben clar! que molts de vostès quan jo encara no havia sigut batejat pel foc independentista ja feia anys que viatjaven pel món defensant Catalunya, però a vegades no n’hi ha prou en tenir les coses clares sinó en aplicar-les desacomplexadament o decididament.

Senyores i senyors, i tots els altres homes i dones de Catalunya que excel·liu pels vostres dons i virtuts humanes i professionals, no us imagineu el molt que us necessita Catalunya!

Catalans! Catalunya! era el clam multitudinari d’en Francesc Macià. L’ànima de Catalunya encara no està morta malgrat el desert sembla més aspre que mai. El sol crema fins al moll dels òsos i l’arena es revela en remolins i esdever un incisiu tallant.

Deixem enrera les mediocritats i els provincianismes. Catalunya ens necessita despullats de tota subjugació i ben lliures per plantar batalla davant de tanta claudicació i de tant mesellisme.

Qui vulgui donar que doni al màxim i que no ho faci sol. Ara hem de sortir de les trinxeres, s’ha d’acabar l’hora dels franctiradors, hem de ser operatius i rigorosos.

———————— Tots aquests comentaris per precedir una article de Salvador Sostres publicat al diari Avui:

Podem guanyar

Salvador Sostres

La derrota d’Espanya. No ho van veure clar? Els catalans tenim la independència a tocar. Es tracta només de posar-s’hi. Només els catalans tenim por d’Espanya i ens acomplexa. Però quan Espanya surt al món a competir, a vuitens de final la facturen cap a casa. Espanya és una entelèquia. L’eufòria que alguns escamparen per haver golejat 2 equips tercermundistes i que no són ningú al món del futbol era absurda i falsa, i Espanya no va poder ni amb l’octogenària França. Espanya és un Calipo, que molt llepar i al final no res, i per això perd sempre. Tothom sap com juga el Brasil o Alemanya: és un estil, una marca. Si Espanya no ha desenvolupat mai un tipus de futbol identificable i ha estat sempre aquesta precarietat desangelada és perquè no s’ha trobat encara. Espanya és un xarlatà que ven pocions per repoblar la calba, el tiquet d’una tómbola que no toca mai, una ruleta trucada. Espanya és dir que són dues llengües distintes el català i el valencià, que el castellà està perseguit a Catalunya o que els catalans som uns insolidaris i uns lladres. Quan va pel món, què vols que guanyi? Els crits de la SER o de la COPE només ens fan por a nosaltres. Els països seriosos el que fan amb Espanya és jugar el partit, derrotar-la, i passar a ocupar-se de coses que tenen molta més importància. No és que ells siguin més valents, és que nosaltres som molt covards i hem defugit el partit perquè algú ens ha dit que no podíem guanyar-lo. I no, no és veritat. No ens falta exèrcit, ens falta ànima. No ens falta que ningú més cregui en nosaltres, ens fa falta creure-hi nosaltres. Baixar a l’arena, recollir el guant d’una vegada: darrere de la cridòria i de les amenaces només hi ha un fantasma. Bono i Manolo el del Bombo són el mateix destí, la mateixa metàfora. Són la mateixa Espanya. I sí, som millors. Molt millors. I podem guanyar-los.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!