Ara que es parla tant del món globalitzat com una font de despersonalització de les societats lligades a determinats territoris, sovint la consideració del fenomen s’acaba instal·lant en un territori abstracte, en aquell món d’entelèquia que no cal especificar ni concretar perquè ja tothom sap de què va, tot i que a l’hora de la veritat no queda tan clar que els qui creuen entendre’s ho estiguin fent en una mesura mínimament acceptable.
Ens globalitzem, i els costums dels catalans cada cop s’assemblen més als dels holandesos, als dels lituans i encara als de molts xinesos. ¿Això passa perquè perdem els usos propis o perquè ens envaeixen els forans? Una mica de cada cosa: com més baixa un plat de la balança, més l’altre va amunt, perquè, si es volen atapeir tots dos, de seguida es veu que la cosa no dóna per tant.
Catalunya, sense anar més lluny -literalment i en tots els sentits- s’havia caracteritzat fins ara per un sòlid i solvent tramat associatiu, amb una llarga tradició que ve dels remences, del sometent, de les cooperatives, les mútues i les germandats impulsades pels republicans federals i per altres afrancesats que ara ja només recorden els historiadors especialitzats.
I jo pregunto, on són, avui, aquestes associacions? I si hi són, quina presència pública real tenen, és a dir, quin poder? ¿Cal, per als qui són massa joves per haver-ho viscut, recordar qui va sostenir el país, és a dir, la idea de catalanitat, en els obscurs temps franquistes? Però aleshores els joves podran preguntar: i aleshores, on són ara els qui van fer possible i van impulsar la Nova Cançó, les editorials de llibres catalans, el cine català, l’art, els qui van mantenir el Liceu, el Palau de la Música? Com és que han desaparegut? Com és que no tornen a sortir per posar remei a la inanició actual? On paren?
Naturalment, tot això no són preguntes reals, sinó retòriques, i la resposta és en una altra banda. Els artífexs i mecenes d’aquella catalanitat perseguida, abandonada en el millor dels casos, han desaparegut del món dels vius, i els que queden habiten les neus de l’edat provecta. Per tant, no els podem exigir res, ans al contrari: permeti’m el lector que modestament els transmeti des d’aquí el meu agraïment i el meu homenatge.
Però aquella generació de gent valenta i emprenedora, de vegades més encertada que d’altres, però això no és el que compta, té en les seves ocupacions successors, i des del cim de la muntanya la pregunta els rellisca fins a la seva falda. Per què l’impuls associatiu s’ha desactivat? La resposta és òbvia: perquè ha estat víctima del miratge de les institucions autonòmiques recuperades. Fa vint-i-cinc anys van dir: ara que ja tenim la Generalitat, pagada per cert amb els impostos de tots com no podia ser de cap altra manera, per què ens hem de continuar descapitalitzant en empreses públiques que ja no ens pertoquen? Reposem en la contemplació de la flama mantinguda i dels fonaments ben posats per un futur més semblant al de les societats normalitzades. Vet-ho aquí, la feina que va deixar de fer la iniciativa privada no l’ha fet, ni per aproximació, la Generalitat recuperada, o sigui, que no la fa ningú. Com diuen els castellans -i com deuen riure els feixistes reciclats quan ho veuen!- "los unos por los otros, la casa sin barrer."
No hi ha associacions privades, a Catalunya? Res de més lluny de la realitat. Prosperen per tot arreu clubs esportius -de futbol al capdavant-, assegurances, mútues, caixes d’estalvi, colles castelleres i sardanistes, tot plegat molt respectable sens dubte, però insuficient per estructurar una societat civil amb cara i ulls, i per descomptat per donar-li el calat cultural, científic i tecnològic requerit per tenir i mantenir una presència en el món civilitzat. El vaixell insígnia de la catalanitat, la cultura, fa anys que va a la deriva i ja fa aigües i tot, i la prova circumstancial més recent és que en l’últim balanç de govern -que ara no entraré a valorar en general- s’hi van presentar els consellers Nadal, Castells, Tura i Geli, però Mascarell no va tenir el valor de sortir amb balanç dels papers de Salamanca com a únic trumfo amb cara i ulls del tripartit en aquest departament.
Alguns amics em fan arribar l’opinió que sóc massa pessimista, que exposo la negror dels panorames sense presentar-hi possibles sortides, sense proposar alternatives. Doncs bé, ara en posarem una de clara sobre la taula: que torni la societat civil. Que reprengui les iniciatives culturals, artístiques, patrimonials, perquè, si hem d’esperar el que ens ve de les institucions autonòmiques, ens en anem daltabaix. És més: que tornin de seguida, perquè daltabaix ja hi som. Que tornin en forma d’escamot de rescat, que treguin el país de la inòpia, de la fatuïtat i del provincianisme, que tornin a fer de Catalunya un senyal d’identitat modèlic, eficaç i respectat. Que restaurin l’orgull perdut, i que ho facin decidits com els de fa quaranta anys, sense complexos i sense falsos pudors de meuca virginal acollida vés a saber a quina caricatura de correcció política, d’escrúpol pseudoprogressista, al capdavall d’excusa per continuar vint-i-cinc anys més sense cardar brot. Que tornin i que actuïn sense por del què diran els displicents que s’ufanen de cosmopolites i de savis perquè poden fer-ho, perquè els hem permès que es fiquin a la butxaca la clau de la caixa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’entramat Associatiu ha estat engolit per l’acaparament de subvencions per part de les entitats afectes a Partits i depenent en part dels Ajuntaments; i d’altres a la Generalitat.Això ha fet minvar fins a desaparèixer de l’espai públic gran nombre d’associacions de caire Cultural que mantenien el tremp i la força del Català en l’àmbit social.
També cal tenir presents els canvis en les formes de vida de la "Societat dita avançada", que ens han dut a tots a canviar els nostres hàbits de participació en les Associacions Culturals envers l’anomenat oci de pagament i el culte el cos propi d’una societat cada cop més hedonista.
L’Espanya profunda a la Catalunya ocupada recolça i defensa la continuitat de la fiesta nazional. PP, PSC, Ciudadanos de Cataluña entre altres. DIUMENGE 24 SETEMBRE A LES 16.00 H, plaça La Monumental, MANI ANTITAURINA, mani contra la tortura animal i la parafernàlia feixista de señoritos andalussos i folclòriques franquistes.