EL PRINCIPI DE LA FI DE L’AUTONOMISME,
UN RESULTAT NEFAST PER A ECSPANYA
I ESPERANÇADOR PER A CATALUNYA
L’autonomisme avui ha donat el seu primer pas cap a la seva defunció. Mai, repeteixo, mai havia obtingut una quotes de suport tan baixes com ara. Ja ho vaig deixar escrit en un post anterior, i sembla que hi ha un peix gros que s’ho ha llegit perquè avui ho ha reproduït fil per randa, de viva veu, això sí, sense citar la font, és clar. Si comparem els resultats dels referenda autonòmics al llarg de la història al Principat, podem veure clarament que,
– En el plebiscit del 2 d’agost de 1931, el sí va comptar aproximadament amb el 61% del vot del cens electoral, i l’abstenció va ser del 38%.
– En el referèndum del 25 d’octubre de 1979, el vot favorable va obtenir el 52.27% del censats amb dret de vot, i l’abstenció va pujar a 40,70%.
– Doncs bé, els magnífics resultats del referèndum del 18 de juny del 2006, ens indiquen, que el suport dels ciutadans catalans amb dret de vot, a aquest nyap, ha baixat al 36.17%, mentre que l’abstenció ha pujat al 50.59%!
És això una victòria? I tant que sí. Una victòria de l’independentisme, per descomptat. L’autonomisme, tocat de mort, només ha fet que guanyar un cert marge de temps. Però de fet ni això. Aviat, molt aviat, veurem com trontolla aquest nyap… i com s’esberla i salta pel aires. I llavors no hi haurà ni Vanguardies, ni El Periódico, ni TV3 que ho parin.
L’onada independentista, com els tsunamis, primer fa marxa enrere, abans de descarregar tota la seva fúria. Això ja no té deturador. L’autonomisme, en la seva agonia, ha intentat xutar-se com a Nip/Tuck, però el bótox ja no funciona en un cos que no és més que una autèntica desferra.
Per descomptat que d’aquí a unes hores en tornaré a parlar. Ara he de veure Crash, per cert, un títol del tot escaient al moment que vivim.