 Els Països Catalans són terra de preguntes recurrents. La incapacitat que hem demostrat per solucionar els nostres problemes al llarg dels segles ens empeny contínuament a debatre qüestions que els pobles normalitzats ja fa temps que van deixar enrere. Ens interroguem dia rere dia sobre la nostra identitat, la nostra llengua, els nostres drets, els nostres símbols… Només per això, per la necessitat vital de sortir d?una vegada d?aquest cercle viciós profundament insà, ja estaria justificada la recuperació de la nostra independència política. El Barça, és clar, no és aliè a tot això. La prova és que passen els anys però el debat sobre la seva dimensió extraesportiva es manté inalterable. I, tanmateix, no hi fa res que l?evidència que el Barça és més que un club hagi estat raonada i explicitada per diferents pensadors en articles, llibres o tesis doctorals; no hi fa res, perquè la nostra immaduresa col·lectiva es caracteritza per donar voltes sempre al mateix tema tot fent veure que reflexionem, quan en realitat només pretenem guanyar temps per tal de no haver de prendre cap decisió.
Doncs bé, sí, diguem-ho un altre cop: el Barça és més que un club perquè representa un poble sense atributs, un poble mancat de reconeixement jurídic i de projecció internacional. Així era en l?època de Franco i així és en l?anomenat Estat de les autonomies. És lògic, per tant, que el Barça continuï essent el canalitzador de totes les nostres frustracions. Les seves victòries són les nostres victòries i les seves derrotes són les nostres derrotes. Això explica la presència al carrer d?un milió de persones per agrair-li la consecució de la Lliga de Campions, però també indica el grau d?infantilització a què hem arribat, ja que no ens adonem que la causa que motiva aquesta explosió d?alegria és exactament la mateixa que quan érem sota el jou franquista: la subordinació catalana a Espanya.
 És cert que s?ha produït una recatalanització del Barça d?ençà de l?arribada de Joan Laporta. Sense ell, en Joel Joan mai no hauria pogut cridar ?Visca uns Països Catalans lliures!? des del centre de l?estadi ni allí s?hi hauria celebrat mai un acte del Correllengua com el que va tenir lloc l?any passat. Però els catalans no hem aprovat ni una sola de les assignatures pròpies d?un poble adult, i aquest dèficit de maduresa i de reconeixement social, per paradoxal que sembli, ha acabat constituint la base de la grandesa extraesportiva del Barça. És a dir, que la grandesa de l?entitat i la representativitat que li atorguem són indestriables de la nostra anormalitat política. El Barça és més que un club perquè nosaltres som menys que una nació. Si ens adonéssim que la independència no és un privilegi sinó un dret i que, per tant, no l?hem de demanar sinó exercir, ens adonaríem també que les victòries de l?equip són un regal enverinat que ens allunya de les nostres responsabilitats nacionals. La normalització del país passa per tenir seleccions nacionals pròpies, i són elles ?no pas una entitat esportiva? les que han de cohesionar i projectar la nació catalana internacionalment.
 Mentre això no arribi, el Barça estarà sotmès a tota mena de pressions. Recordem, en aquest sentit, la presència del rei d?Espanya i de Rodríguez Zapatero a la llotja de l?estadi de Saint-Denis, a París, amb la postergació del president de Catalunya ?que ni tan sols havia estat convidat? o la supressió dels parlaments dels jugadors el dia de la celebració al Camp Nou. No cal dir que no era el partit allò que realment interessava al rei d?Espanya i a Zapatero, sinó poder transmetre al món, a través de la seva persona, que el Barça és un club espanyol i que espanyols són els seus triomfs i les seves copes. Quant al tema dels parlaments, l?empresa encarregada del so ja va explicar que hi havia cinc micròfons disponibles i que els seus equips no van patir cap avaria. Cosa, per cert, que encara fa més paleses les pressions polítiques ?internes i externes? que va rebre el club davant l?eventualitat que algú pogués manifestar el seu ?no? al frau de l?Estatut o fer alguna referència, directa o indirecta, als Països Catalans. Tot això ens ve a dir que la recatalanització del FC Barcelona, per molt vivificant que ens sembli, difícilment farà d?aquest club allò que no és: una autèntica selecció nacional. Aquest és un partit que no es guanya amb els peus sinó amb la consciència.
Lluita , juny/juliol 2006 (català)
Racó Català , 29/8/2006 (català)
eurotribune.net , 30/8/2006 (català, anglès, espanyol, francès)radiocatalunya.ca , 30/8/2006 (català) |
En Víctor Alexandre és un referent per a l’independentisme català. Les seves reflexions ens ajuden, sense cap mena de dubte, a trobar bons arguments a favor de la independència dels Països Catalans.
Ara bé, mentre la independència no arriba -perquè la majoria de catalans no estan disposats, de moment, a lluitar per aconseguir-la-, el Barça continuarà tenint en el futur un paper principal a l’hora de projectar Catalunya arreu del món. Penso que no és incompatible treballar políticament per exercir el dret a l’autodeterminació i donar suport a la catalanitat del Barça amb el projecte "més que un club".
Salut i Independència!