Autor:

S. Cardús

Text:

Traduït del castellà ("la Vanguardia") en català
Al Bloc: "Argumentari català"
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/33636

Catalunya és una nació sense ancoratge polític.

Em refereixo al fet de no tenir estat propi, és a dir, estructures de poder que li permetin decidir el seu futur. És cert que malgrat navegar a la deriva, en ocasions, els corrents ens han dut a l’avantguarda dels grans desafiaments. Lliures dels lligams d’un sentit d’estat que no forma part de la nostra cultura política, acostumats a viure a la intempèrie, quan les circumstàncies ens han estat favorables, hem destacat en els camps científic, cultural o econòmic. Però, salvant breus períodes, sempre ha estat fruit de la iniciativa individual. Al nostre haver hi tenim grans èxits, resultat d’un bon olfacte col·lectiu per a la supervivència, però gairebé mai d’una bona planificació estratègica, ni d’una forta ambició nacional. Veieu, per exemple, la notable capacitat per assegurar la cohesió social i refermar la identitat nacional després dels importants fluxos migratoris del segle XX. O el inexplicable vigor cultural i lingüístic després de mig segle sota la voluntat explícitament genocida de les dictadures espanyoles, i l’altra meitat sota la mateixa voluntat, però de forma més dissimulada. I en el pla econòmic, segueix sorprenent que el país avanci malgrat córrer amb la cama lligada al seu expoli fiscal i a la manca d’inversions en infraestructures, com torna a demostrar el recent llibre de Ramon Tremosa "Estatut, aeroports i ports de peix al cove" (Edicions 3 i 4).

Però juntament amb els èxits, sigui pels corrents marins favorables, sigui per la suma de voluntats individuals forjades en la cultura de la supervivència, la falta d’ancoratge polític ens reenvia sense misericòrdia, a cada generació, al començament del camí. Aleshores, el país es veu sotmès a una greu sensació de cansament, com si en el tauler de joc de la història, els daus sempre ens enviessin al començament de la partida. Afortunadament, fins ara sempre ha existit una nova generació disposada a llançar-se a la mar, amb empenta i molt de risc, amb ganes d’aprofitar les oportunitats de la navegació, malgrat no tenir timó propi ni rumb clar. Sembla que la catalanitat s’expressi en aquest tenaç i irònic tornem a començar, que no ha estat res, en el qual la voluntat d’èxit sembla una condemna. I es comprèn el cansament de les generacions de major edat. Que a començaments del segle XXI haguem de tornar a exorcitzar els temors d’una societat amenaçada per aquells que la voldrien dividida, que visquem un nou enfonsament de la confiança en el futur de la llengua i la cultura catalanes o que haguem d’assistir impotents a l’ofegament calculat de la nostra capacitat de progrés econòmic, és realment descoratjador.

Doncs bé: aquesta sensació de cansament ? Vicenç Villatoro ja havia teoritzat sobre la fatiga de la catalanitat l’any 1988, i jo m’havia afegit a aquest avís el 1994, denunciant també una fatiga de l’espanyolitat ? és la que ara torna a inundar Catalunya, gairebé vint anys després. Quan al final del segle passat s’ha pogut comprovar, en vàries desenes de casos, que la importància dels fenòmens nacionals, com defensava Isaiah Berlin, mai ha abandonat els països occidentals, que a Catalunya es torni a parlar de realitats polítiques post-nacionals o de superació dels debats identitaris només pot ésser entès en una clau: el desig d’enviar una altra vegada a Catalunya, amb totes les seves fitxes, al començament de la partida. Tot això, és clar, mentre la resta de jugadors segueixen amb els seus objectius nacionals i de nacionalització. Veieu sinó les polítiques d’immigració a Europa, totes elles reforçant les fórmules de pertinença identitària ? lingüística i cultural ? i de lleialtat política. O llegiu les propostes del PP per reformar la Constitució amb l’objectiu de recuperar una España fuerte. Aquí, als únics als qui es reserven els llimbs del post-nacionalisme i d’un patriotisme orfe i sense llar pròpia, és als catalans. Aquí, a on la crítica al post-nacionalisme alguns ja l’havíem argumentada, escrita i publicada ? fins i tot als fòrums internacionals ? als anys noranta, ara veiem estupefactes com es repeteix la mateixa cançó marinera, en una ostentació de menyspreu absolut pels ports intel·lectuals als quals ja havíem aconseguit ancorar. Aquí, des de mitjans dels anys vuitanta, aconseguida una autonomia degudament harmonitzada, ja havíem reaccionat amb fortuna al fat que ens volia fer fora del tauler de la història. Un envit que fou superat, en el pla de les idees, seguint la invitació a un nacionalisme desacomplexat, formulada per Joan B. Culla en les primeres jornades El nacionalisme català a la fi del segle XX celebrades a Vic l’any 1987.

Ara tornem a la història de sempre. Dilluns vaig escoltar el flamant conseller d’Educació, Ernest Maragall, entrevistat per Xavier Bosch, repetint allò tant gastat de no perdre el temps amb els debats de banderes. És clar: als catalans ens està prohibit perdre el temps en aquestes qüestions identitàries, mentre als espanyols, que no són gens nacionalistes, la llei els garanteix la prioritat de llur ensenya i no tenen per què perdre’l, més enllà dels quaranta segons dedicats per Montilla a què es compleixi i per Puigcercós a acatar-la. Així qualsevol s’estalvia discussions. Hem tornat als anys vuitanta, o és que estan els mateixos?

Catalunya no té ancoratge polític, i el que es podria haver aconseguit, s’ha malbaratat en la batalla entre nacionalistes i independentistes. Res de nou sota el sol. Sense cap mena de dubte, hi haurà una nova generació disposada a l’aventura. I allà hi serem, és clar, tot i que alguns desitgin que la lluita per un país lliure ens sàpiga a condemna amb poca esperança.

Salvador Cardús