BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002
VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.
570. Catalunya Acció necessita catalans i catalanes d’arreu del món!
(Nota del dibuix. L’Escala de la Vida de Francesc Pujols)
Catalunya Acció necessita homes i dones per fer fort el nostre Poble. Els polítics fan el seu joc, al meu entendre acabem donant sempre el timó de la Nau Catalana a l’enemic -no d’ells- sinó del Poble Català, aquell poble que estima de veritat i vol Catalunya catalana.
És molt trist i una cosa molt greu: Do-nen el ti-mó de la Nau Ca-ta-la-na a l’e-ne-mic de Ca-ta-lun-ya!
Francesc Macià ploraria davant d’aquesta realitat. Francesc Macià al pactar amb Lluís Companys va abocar Catalunya a una pendent escala que fa rodar el cap -i va fer rodar molts caps- una escala que baixà de renuncia en renuncia fins al tercer soterrani on ens trobem ara.
Macià es va equivocar sacrificant el seu "Estat Català" amb la maldestre ERC, havia d’haver pactat amb "Nosaltres Sols" perquè només anant sols podem arribar a la llibertat sublim de tot poble.
És l’escala de Francesc Pujols, és l’escala de la Vida, és l’escala d’en Llull, però ai las! aquesta gent enlloc de pujar-la la baixen!
Sí, tal com començava aquest escrit, Catalunya Acció ha d’ésser l’hereva del pacte entre Nosaltres Sols i Estat Català que la història va frustrar.
Ara necessitem catalans i catalanes com aquest senyor que ha escrit a l’Avui des del Quebec, us adjunto la seva carta, tan de bo aquest senyor hagi sentit parlar dels Nosaltres Sols del segle XXIè "Catalunya Acció" tan de bo es decidís a aplicar de forma concreta la màxima de JFK "Dóna el millor de tu pel teu país" recolzant els patriotes catalans innegociables "Res contra Catalunya! Tot a favor de Catalunya!"
———————
L?esmentada missiva:
Catalunya i el Quebec
A propòsit de l’encara fresca declaració del primer ministre canadenc en el sentit que el Quebec és una nació dintre d’un Canadà unit, no és inescaient comparar la situació del francès al Quebec amb la del català a Catalunya. Emmirallar-se en l’exemple lingüístic del Quebec no deixa de ser un intent vàlid per sensibilitzar molts ciutadans catalans que encara no saben on viuen, ni quina és la llengua pròpia del seu país.
Però Espanya no és el Canadà ni Catalunya és el Quebec. Ni els espanyols entenen, integren i assumeixen el fet català diferencial -i no cal dir el dret a la sobirania de la nació catalana-, ni els catalans ens adonem de la riquesa alhora intangible i pràctica que tenim en la nostra llengua. Al Quebec es prenen la seva llengua seriosament i a Catalunya es van adoptant actituds cada cop més gasives, abandonistes i irresponsables respecte de la primera llengua oficial del país. Actituds que responen a aquesta mena d’automenyspreu malsà -alguns en diuen autoodi- que molts gastem per les nostres coses. Com si no tinguéssim dret ni a ser qui som. ¿Tan mesells ens hem tornat? ¿O és que sempre ho hem estat? O en l’altre extrem: ¿tan cofois estem, com a poble, de no ser-ho tot?
Josep Sabater i Rodríguez (des de Winnipeg (Canadà)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo soc al Québec, i us puc dir que és ben cert. Cada país a la seva manera, però els catalans n’hem d’aprendre molt dels quebequesos. El que més ens falta és la convicció. Al Québec ningú, fins i tot els no independentistes, dubta en defensar sempre la seva llengua, cultura, i interessos econòmics i socials. A Catalunya, en canvi, sembla que això només sigui cosa d’independentistes.
Un detall però: Al Québec el moviment independentista/sobiranista, no viu els millor moments. La majoria de batalles (culturals, econòmiques…) ja les tenen guanyades (com diuen ells mateixos), i queda la qüestió de la sobirania. Però aleshores la gent els pregunta: I si ho tenim tot, sobirania per a què? Viuríem millor? Com seria un Québec independent?
La lliçó a aprendre doncs, és que ens deixem estar de passets i passets i anem directament cap a la independència, sense més contemplacions. I també, que no s’ha d’oblidar res, totes les coses són importants per a anar cap a la independència: tant els sentiments com la lógica més "materialista" (per dir-ho d’alguna manera: és a dir: per viure millor). Perquè només intentant convencer des dels sentiments no ho aconseguirem, i de l’altra banda tampoc. Ens cal un projecte que ho englobi tot per convencer a una gran majoria de gent.
Què en penseu a Catalunya Acció?
I una altra pregunta més concreta: Teniu pensats alguns contactes internacionals que puguin ajudar al procés independentista català?