Indústries i caminars.

(…) Quan parlo dels problemes, situació, i nous escenaris penso en coses com ara allò, i d’altres exemples que si vols t’envio en recull.

Parlo també
d’experiències d’aquests anys a actes, trobades, manifestacions,
converses, el treball de seguir notícies de declaracions i pensar i
escriure al respecte, discutir, trobar maneres de desfer imatges i
discursos intoxicants (el criteri bàsic és el de respecte al que passa i
podem observar, i també el respecte a l’interlocutor, a l’enteniment i
sensibilitat humanes, amb el que això implica de responsabilitat en cada
cas).

Actes, manifestacions, trobades, on he anat, sovint cercant senzillament
aire, un respir, contacte, notícia, contrast, i informació sobre
determinades coses, o simplement informació fiable sobre el país i la
història. I en alguns casos organitzant, promovent, i per a fer força.

Penso també en persones grans, que he trobat aquests anys a les diferents
manifestacions o trobades (tenen molt valor i efectes a banda de les xifres i
conseqüències parlades, oficialitzades, comissionades…., o el que
vulguem), de converses i bones informacions en actes com un homenatge a
Francesc Macià a Prats de Molló.
Aquell dia vaig parlar hores i hores
amb un home exiliat fa molts anys, que venia a Catalunya de tant en tant
feia ben poc, i que va trobar el que ell en va dir la lamentable
mentida de Pujol. Ell necessitava parlar i jo davant una situació així
escolto, i no estic per res més. Parlà amb un sentiment de reclamació,
enfado, toc d’alerta per la imatge donada, decepció, tristor, pel que
han pogut comprovar en venir aquí; també emoció de pensar que hi havia
possibilitat de canviar aquesta situació, però molt pessimista.

Un
pessimisme estrany, ja que fou alhora una crida al compromís d’acció per
a alliberar el país i els catalans. I no era un “marciano”, vull dir
que crec que sense problema podem dir que això es dona, i que ha fet
efecte.

Penso també en algunes persones mitjanes, que m’han expressat, al costat
d’un mea culpa (assumint l’acomodament, cegueses, i entreteniment en que s’havien instal·lat), que fa un temps han assumit que cal actuar i que
endavant. O quan he trobat gent de la Catalunya Nord que m’expressaven
alegria pel que veien aquí, enveja pel contrast amb la seva situació,
molta emoció continguda, i una demanda clara: no ens oblideu. La meva
resposta: i tant que no, per la meva part i pel que pugui fer per a
escampar el vostre prec i costat, gràcies, i normalment fèiem un petó.
Crec que es tracta d’un barreig de compromís i expressió de la emoció,
sí.

Penso en com s’ha acabat l’enfrontament entre valencians i catalans,
que em va impactar molt quan vaig començar a moure’m per la xarxa.
Penso en Les Illes i en el que em sembla podem dir un canvi de direcció
notable pel que fa a la tendència de fa uns pocs anys. O en l’acte de
retrobament amb L’Alguer que s’ha fet fa uns dies. Tot el que això
comporta, les conseqüències que encara no hem vist, el què s’olora, en
la manifestació del 10 de juliol a Barcelona

ai, que m’he oblidat, m’hi acompanyaràs?

Aniré a la manifestació, Editorial a VilaWeb

“(…) Però, si així i tot algú encara no ho veu clar, hi ha una manera fàcil
d’esvair els dubtes. Al costat del crit d’independència la demanda de
dimissió del president Montilla seria una prova impossible d’amagar el
valor real de la marxa. I seria més que justificada. O és que no és ell,
el president, qui ha estat incapaç d’aturar aquesta sentència, tot i
ser del mateix partit que el president del govern espanyol, que és el
màxim responsable d’aquest despropòsit històric?

Jo no en tinc cap dubte. Hi aniré.”

I, gràcies per deixar-me el llibre. He pogut llegir ara l’Espriu que va
acompanyar dissabte passat l’encesa de la flama de la llengua a Synera.

…………………………..
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/151100
http://www.vilaweb.cat/editorial/3751148/anire-manifestacio.html

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!