Empresaris, mitjans de comunicació, analistes polítics, economistes,
periodistes, científics, líders socials, sindicats, artistes, i una
majoria de ciutadans passotes, o passant de tot, que en diem (a la
pràctica, súbdits, entretinguts, inconscients, pressionats a límits
insuportables, o altres mals). Molts si volem, que no tots (això segur,
sinó la cosa ni la veuríem encara), diria que compartim responsabilitat
i culpes amb la inèrcia que anem trencant, i amb el poder de la
inconsciència, així com amb els abusos d’alguns poders. Culpes que crec
haurien de ser considerades ara com a força per acabar d’una vegada amb
determinades obediències i submissions, i per a fer compromís amb altra
manera de conviure i de fer política.
Responsabilitat en la mesura en que hom domini els temes en joc, els
coneixements de fets, dades, xifres i funcionament; en funció del grau
de poder i influència en decisions significatives, diferents
manteniments així com lla generació d’una opinió pública usada com a
escut, projectil i alguna mena de mal fatal. Un cop vista la inèrcia i
inconsciència em sembla que no tenim més camí que dir que ja n’hi ha
prou, sense cap vergonya, sense que ens apuri el adonar-nos que ja ho
teníem davant els nassos fa temps. Sense perdre energia en lamentar-nos
pels mals, dolors, sangs, misèries i milers d’estropells i renúncies
inacceptables dels que tots plegats, exceptuant els qui han anat
resistint o quedat pel camí, en som responsables, culpables, i obligats
si volem mantenir-nos conscients, a aturar i reparar. A la visió li va
millor que ens plantegem bé els problemes i els solucionem. Als mals
provocats, més que laments, convenen restitucions i una dosi
d’humilitat, a més de la denúncia, i sense dubte, l’acció col·lectiva i
conscient contra el ventall de justificacions a l’ús. No és tant
“normal”, no és gens normal el que ens hem hagut d’aguantar, ni la
proposta estatal espanyola de desaparèixer per a estar tranquils. O de
no aparèixer per a que no et linxi algú, tres quarts del mateix.
Pregunta Marc de Rafel pels empresaris, crec que cal parlar unes
quantes coses sobre el paper que juguen i han jugat les diferents menes
d’empresaris. Podem fer-ho, encara que de moment trobo prioritari
atendre a la crida a l’acció cívica, política, social i empresarial que
podeu veure en el treball posat en marxa al Cercle Català de Negocis
(ccn.cat). És clar que, per començar a solucionar alguna cosa, el camí
és la independència. El conte dels tràmits d’aquest estatut trobo que
només té una virtut, i que la resta són misèries. La virtut és tot el
ventall i assortiments de llautons que hem vist, acompanyats del fet
que el debat per la independència (sobirania política) sembla haver fet
net dels dimonis i crims amb que el volen mantenir alguns, que no tots,
es responsables dels diferents àmbits i abast.
Penso sovint en La carta robada. No només
perquè els despistats sabem per experiència que moltes coses
extraviades eren just davant dels nostres nassos, sinó perquè em sembla
que la narració tant pot fer present la nostra «ceguesa» (busquem i
rebusquem sense mirar de veritat) com la possibilitat reveladora de
l’art en el qual Poe creia: fer clar i visible allò evident que no
sabíem veure. Arribant de París, he tornat a llegir La carta robada
que obre el volum II dels contes de Poe, que, traduïts per Carles Riba,
Quaderns Crema va reeditar l’any 1980. Sí, al castellà va traduir-los
Cortázar, però Riba ho va fer al català. No ho oblidem.
…………………………………….
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3416642
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/120580
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!