Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
Resposta a: ?PERQUÈ NO VOTARÉ ERC (Resposta a “Ens cal més Esquerra?)?, de Carles Delgado.
Resposta a: “PERQUÈ NO VOTARÉ ERC (Resposta a “Ens cal més Esquerra”)”,
de Carles Delgado.
Diu: “Com a ex-votant d’ERC, un company blocaire em suggerí llegir “Ens
cal més Esquerra” d’en Pau Comes, tot un càntic a la gran tasca que,
segons ell, ha dut a terme ERC en pro de la causa independentista.”
– M’hi apunto amb en Pau Comes, i cal tenir present que la nota de
Carles Delgado comença amb to de befa. I en recomano la lectura del que
escriu en Pau Comes amb una ment oberta, sense les obsessions dels ex.
Segueix Delgado: “No cal dir que la visió d’en Comes, en tant que
militant, és totalment subjectiva i sembla un intent a la desesperada
d’esmorteir el que es vaticina com una clatellada apoteòsica de la
formació republicana.”
– bf, cansa també haver de respondre coses tant bàsiques. Carles
Delgado: és que vostè no és un subjecte? No s’ha assabentat que la
degradació i penalització de la subjectivitat està, diguem-ne, superada?
Que no sap, però, que sí que hi ha subjectivitats de mena bona i coses
dites subjectivistes que són altres coses? Com ara la seva demagògia
antiERC que molt subjectiva no és, ja que és simple campanya
d’intoxicació i vella.
Segueix Delgado (em salto l’escarafall que fa referència a Saura):
“Simptomàtic que desprès de tan brillant gestió, el partit passi de
tenir deu mil militants a poc més de sis mil (aquest transfuguisme
traduït en vots podrien ser uns centenars de milers). Tothom coincideix a
dir que l’independentisme va a l’alça i paradoxalment a ERC es preveu
una davallada important. Curiós.”
– Més que curiós, trobo preocupant i greu que algú que pretén
analitzar aquest detall obviï factors fonamentals. Com ara, i li torno a
dir a Delgado: Com és que passa per alt tota la campanya antiERC d’ençà
trepitja govern (de la Casa Real, etc., Madí i els qui s’hi ha sumat)?
Campanya en la que hi ha caigut de nassos també, diria que per
estupidesa o per ànsia de poder, fins i tot els qui comparteixen idees i
projecte i estan cecs.
Segueix Delgado: “Tampoc no em quadra que la societat civil hagi decidit
tirar pel dret i agafar les regnes del moviment independentista,
organitzant consultes populars, davant la inoperància d’aquells que
haurien de fer-ho. El poble els ha deixat enrere.
De quina gran tasca estarà parlant Pau Comes?
Si tan bona ha estat la feina feta, no cal témer res, ans al contrari,
haurien de sortir al carrer traient pit i cridant “Som la polla!”. “
– Aquí trobo que Carles Delgado és cínic. I cau en la trampa dels qui
diuen que critiquen però no ho fan bé. Perquè demanen a ERC que faci una
cosa que en política és un horror: màgia. Això, la culpa és d’ERC i no
dels representants en general….? Au! En tot cas, i això no ha de ser
cap problema, em sembla fonamental, bo, adient, necessari, exigible,
etc., que un moviment com el que hem engegat hagi nascut de la gent. La
inversa té un nom: totalitarisme, que és el que practiquen (per sort
només verbalment) molts independentistes inconscients o babaus.
Segueix Delgado: “No vull en cap cas menystenir la feina dels militants
de base i regidors d’ERC, que me’n trobo de molt vàlids i pencaires per
aquests mons de Déu. Jo apunto a la directiva, sense embuts, ni
miraments.
L’autor es queixa que se’ls acusi de tebis o de traïdors a
l’independentisme i convida a analitzar fredament que no és el mateix
ser extraparlamentari que tenir 21 diputats, 45 o 68. No sé si
reivindica el dret a ser més incoherent com més diputats es tenen o
s’autojustifica dient que amb només 21 diputats no es podia fer més. Va
per aquí, suposo, i transmet resignació.”
– Res, diria que no hi toca, no com a cosa personal, sinó en un sentit
d’encert o desencert a veure el què passa.
Sobre el què diu Carles Delgado del “quan el mal ve del pacte” diria el
mateix. I li afegiria que hi ha una cosa que és marca d’ERC (encara que
no en tenen la exclusiva) , que és honestedat cognitiva i intel•lectual.
Ben a la inversa, hi ha una marca que he trobat tots aquests anys en
els ex i els antiERC obsesos, a saber: demagògia barata i malbaratament
de les oportunitats al davant. Simple obsessió mal dirigida, trobo, i un
entrebanc per les bones feines que hem de fer.
Li recomano miri les notícies més enllà de titularitis i interessos de
fer sang i fetge. Aleshores pot ser entengui de quines coses parlo, i
què ens convé, i què no ens convé.
………………………………
http://www.facebook.com/note.php?created&&suggest¬e_id=415693582008
http://www.facebook.com/note.php?note_id=417731459427&id=1568662844&ref=nf
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/162739
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo penso que els majors d’edat d’aquest país, i també del veí, hem viscut amb governs majoritaris, des de la dictadura fins als pujolismes i, al costat proper, els gonzalismes. I un govern de pacte es pot percebre com un govern feble ja que hi ha, lògicament, estira-i-arronses. Més amb la participació d’un partit independentista que fa de l’alliberament nacional un objectiu polític irrenunciable (democràticament). Lògicament, hi haurà electors de les diferents forces polítiques que donin suport al govern que criticaran que no s’acompleixin tots els objectius polítics o que, també, pensi que les propostes del seu partit quedin subsumides o avantatjades per les dels altres. Però, ja se sap, són els riscos dels pactes. I també n’hi ha que prefereixen un govern monolític i un poder monolític, quasibé dictatorial i a aquests, sobretot, no els hi parlis d’objectius de govern i d’obra feta o de raó, parla’ls de sentiments i d’emocions, encara que no s’aguantin per enlloc. (Això ja ho sol fer la dreta, com diu Lakoff a “No pensis en un elefant”). Els crítics més “emocionalistes” segur que ni s’han llegit ni els interessa l’acció de Govern, però com que per a mi el país és un projecte a curt però també a mig i a llarg termini, no una partida de cartes al tot o res, és interessant i instructiu llegir un document com el següent: http://www.gencat.cat/pladegovern/cat/index.htm
Clar que les emocions i els sentiments no s’han de deixar de banda, tampoc des de l’esquerra, però és cert que amb canons com La Vanguardia del senyor conde i El Periódico de Nicaragua, les accions, siguin bones o dolentes, es defensen millor.