Fa uns anys (al març de 2007, veig) llegia al bloc d’en Jaume Ortí un parell d’apunts on ens explicà: Llengua, país i
jo (II), i apareix el suggeriment d’explicar la meva relació amb la llengua i immersió al català.
Aleshores no vaig poder fer-ho. Quan m’hi posava, quan intentava expressar-ho m’ho impedia un dolor immens. Alhora em sentia com culpable de no ser-ne capaç d’explicar, d’expressar sense problema una cosa que tenia ben clara. Vull dir que ni em mancava la explicació ni les ganes, què passà, doncs? No ho sé.
Les primeres coses que recordo del català són alguna cançó de Joan Manel Serrat a una gramola de Villanúa, on vivia aleshores, i algun comentari dient que la meva mare era la polaca. També el gust que em donava veure el plaer que a ella provocava aquell petit luxe de tant en tant. M’agradava molt veure com passava de tot durant aquells minuts que durava la cançó, sense problema. Ho observava sumant-me al seu gest i en gaudia, tot i que no entenia la cançó.
Després, a Saragossa, escoltava cançons que ella em gravava i feia arribar, i diria que també alguna a la ràdio, no ho recordo bé. No les entenia d’entrada, no debiem parlar mai català…, segur. Però les escoltava i escoltava, i amb algun error, prou que veia el què em deien.
Fa vint-i-cinc anys del mític concert de Lluís Llach al Camp del
Barça, l’any 1985, llegeixo a les notícies. Abans he fet el recorregut per la proposta de VilaWeb, bo. Podem tornar a escoltar l’Estaca, per exemple, una cançó amb la que vaig començar a aprendre el català.
L’Estaca em va impressionar i el sentit li ho vaig entendre des del
primer moment. Diria que la mare m’explicà el context, ja que jo no sé
com havia d’imaginar tot el que hi veia, ja d’entrada.
Escoltava i escoltava, i la cantava i cantava. La cantava i escoltava i em feia hipòtesis de significat, alguna es veia ben graciosa quan passava a entendre ara un tros, ara un altre. Alguna descoberta era sorprenent i terrible en dur-me a idees ben clares del que enfrontava la cançó. En algun moment recordo pensar que tant de bo m’equivoqués. I crec que alguna dificultat d’interpretació neixia del xoc entre entendre el que ens explica i que s’acceptés la situació “com si res no passés”. Recordo estar enfadada, i sobretot em xocava que coses tant greus s’haguessin de dir d’amagat, com m’ho semblava.
Rondaven sensacions, i també hi havia buidors, coses que no sabia quines paraules eren, i algun malentès que vaig arrossegar ben bé fins uns anys després, quan vaig venir a viure definitivament a Barcelona l’any 1978 i tenia més contacte directe amb el català.
Recordo un d’aquests, vaig descobrir que allà on jo cantava “si tu la estires fot per aquí si jo la estiro fot per allà”, en lloc de fot havia de cantar fort….
I un parell que recordo em va costar molt d’entendre: el bencertséqueestàpodrida, i bencorcadadeuserja, no sé perquè, però ho veia al principi tot seguit, així com els escric.
Després, amb 14-15 anys vaig llegir Pere Calders i Manuel de Pedrolo, ja a Barcelona, i no recordo que em costés gaire d’aprendre a llegir el català. Però no l’havia escrit mai fins l’any 1998: m’estreno a escriure el català prenent apunts a l’inici dels estudis de filosofia a la UdG.
Prenia els apunts en català per a aprendre a escriure’l i per comoditat, per no haver de traduir en l’escriptura. Però quan passava els apunts a net ho feia en castellà. Curiós.
……………………….
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/42297
http://www.vilaweb.cat/noticia/3751871/aquella-nit-llach-omplir-camp.html
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies per fer-nos-en partíceps. Bon “bateig” vas tenir: Serrat, Llach, Pedrolo i Calders. Jo em vaig aficionar a llegir amb els contes d’aquests dos autors (i més endavant amb Quim Monzó) és increïble l’oblit en que han caigut. Amb un dels seus relats hi aprenies més que amb unes quantes classes i a més t’ho passaves més divertit.