Un problema de confusió:
· La que ens fem quan anomenem política a qualsevol forma de tracte i
relació humana (confusió per excés). O la que ens fem quan anomenem política només el que fan els
polítics "professionals" (confusió per defecte).
(segueix)
En el
cas de l’excés, ens porta a parlar, per exemple de les guerres ("enginyeries socials", moviments, dels noms que li
vulguin donar) d’un país contra un altre, dient que es tracta de polítiques internacionals. O fins i tot a dir-li política
a una economia, o una altra, muntades en la necessitat d’acabar amb
persones, vides, pobles, i mínims respectes. Barrejat aquest embolic
amb la indiferència que fem entre economia de guerra i economia; economies fonamentades, estructurades, alimentades, etc., en la
guerra, ens trobem manats per prepotències mundials.
Per altra banda, en el cas del defecte, ens porta a no considerar polítiques moltes
accions, decisions, treballs i camins, etc., que penso ho haurien de
ser per dret (si ens diem demòcrates); i que crec ho són de fet; de
polítiques (pel paper que podrien jugar en la convivència quan acabem
amb el domini de predicadors, jugadors de Monopoli, i bèsties del vot
suficient).
I neguem aquest paper en la societat, i a la societat; també als
respectes pel què hem rebut, i els que devem a les generacions futures,
apel·lant a coses varies, de les que no n’accepto ni una, perquè veig
que pressuposen una estupidesa general que tots plegats hauríem
d’ajudar a mantenir. Jo no hi estic disposada; a preu de perdre la
consciència política. Que no cediré a voluntat.
En un cas
concret del problema d’excés; posem el franquisme i els postfranquismes; aquesta confusió es soluciona si no acceptem posar al mateix sac, per una banda
un cop d’estat i el franquisme, o qualsevol altra forma de
totalitarisme o com vulguem dir a un govern opressor; i, per altra
banda, i al costat, una legalitat democràtica i la defensa, d’aquesta,
i de les llibertats i drets civils, i la resistència a governs aviciats d’opressió i de tot un ventall de pràctiques contra la democràcia. (Sembla que sobre aquest punt hi ha
prou acord. A banda que hi hagi qui ho posi, i vulgui mantenir, al
mateix sac; sigui pel què sigui.)
Tot i l’acord, podem dir que
hi ha força gent que considera que tant una com l’altre són opcions
polítiques; i actua en conseqüència. Tant per activa com per passiva; o
per acceptació; sovint fins i tot cega (o no sé si hauria de dir encegada).
Aleshores ens hem de preguntar a què és al què anomenem
política; si és que posem totes aquestes coses al mateix sac. I crec ens ho hem de preguntar amb detalls.
I diria que ens cal plantejar-nos quines menes de
polítiques (de postures polítiques; d’ideologies polítiques
(practicades)?) volem i quines no. Però anomenant-les pel seu nom; no
val a dir que un totalitarisme és una democràcia; ni que una autocràcia
és una democràcia representativa; o que el catolicisme polític és un
nou ordre (per exemple; i ara que al papa de Roma li ha donat per posar en
marxa aquesta nova categoria de polític professional catòlic); tampoc
val a dir que el trio de las Azores anava a portar la democràcia a
l’Iraq, ni que hi ha gaire partits polítics que siguin en la actualitat
demòcrates; més enllà dels noms i discursos amb llumenetes amb que
s’ens presenten. Tampoc val a dir que un estat que nega el dret d’autodeterminació és demòcrata.
Segueixo pensant, però, que
si hom es considera, o es diu, demòcrata, no hauria d’acceptar una
dictadura, un feixisme, o coses així, com a opció política. Sinó més
aviat com la negació de la política, o de la possibilitat de l’acció
política. (Clar que aquí ens trobem amb alguns actuals polítics en
actiu que van dient que qualsevol cosa que ells no acceptin és feixisme. Per exemple: Esperanza Aguirre venint a Catalunya a dir-nos que els qui no "aceptamos
gustosamente, a gusto, el acogimiento de Castilla hacia Catalunya, és
que son unos fascistas! Porqué yoyoyoyo no puedo entender, no me cabe en la
cabeza, que se pueda hablar de dos naciones!!". I de més grosses que ens hem escoltat.
Però això sí que
hauríem d’esbandir-ho bé. I ni escoltar-ho seriosament; més enllà de
les necessitats mediàtiques, mentre les hi hagi; podríem dir).
I,
a banda de més senzill, em sembla més interessant no dir-li política a
qualsevol cosa. Bàsicament perquè podríem allunyar embolics
que ens fem aquí entre la llibertat d’expressió, drets i garanties
socials que aquesta exigeix, i la impunitat -les impunitats- de crims
manifestos. En aquests terrenys també s’està jugant ben brut.
Penso que una bona manera de començar pot ser-ho abandonar el model
paternalista. Em sembla que per aquí s’esbandeixen una colla de
discursos, i argumentacions impresentables, que diria tolerem perquè
tractem la política com si d’un joc d’ous es tractés.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!