Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
"O millor, en plural. Coses bones."
1) Així comento una notícia i reflexió que ens fa arribar el bloc D?aquí i d?allà.
Comença així:
Diu:
"(…) Llegeixo a The Scientist, concretament al volum 21, número 4 , d?abril de 2007, una nota amb un exemple que il·lustra clarament el potencial dels blocs.(…)"
I conclou:
"(…) Sí, ja sé, aquest cas és un altre, és el camp del reconeixement.
Enhorabona a en Comai per haver reconegut les idees dels altres.
I és també el camp de la comunicació, de l?ampliació de la nostra visió
més enllà dels límits als quals estem acostumats. Els blocs ens
permeten això, explorar, com una àguila des de l?aire, un territori
molt més ampli al qual trobar les disperses dianes que ens interessen."
Pel mig ens planteja unes preguntes interessants sobre una estúpida idea econòmica. Una idea que jo a cops he anomenat: confusió entre competència i competitivitat, barrejada amb greu confusió (de nou) entre els necessaris estímuls que poden ser menester a vegades, i un darwinisme que faria plorar el biòleg (crec) (Tècnicament ho anomenem darwinisme social; i jo penso que, a banda de la fugida d’àmbit; implica aberracions de la pròpia teoria de la sel·lecciò natural. Per no entrar en abusos i embolics en l’us dels conceptes en fer els plantejaments, "observacions" i observacions).
2) Avui afegeixo una altra bona cosa. Ens la la fa arribar Saül Gordillo.
Respolis: "Una democràcia sense mentides"
(Afegeixo: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/50965)
(veig que només funciona si s’obre el: Vull llegir la resta de l’article)
Diu així:
"(…) Descobreixo l’existència de la Iniciativa Ciutadana per la Responsabilitat Política, que impulsa mesures per garantir la seriositat i l’execució dels compromisos electorals.(…)"
Ja només aquest plantejament em sembla genial. I trobo que respon (contesta a la contra?) alguns mals costums polítics que tenim. A cops mel’s he trobat en expressions com ara: "Ah! És normal! Tots fan igual!!!"; "Oh!, què hi vols fer? No hi ha manera de controlar-ho, tot va tant ràpid!", etc.
Però jo d’aquestes no en faig cas, més enllà de preocupar-me perquè les trobo horroroses. No de lletges, sinó de conseqüències. I entre elles el vici que hem agafat de repetir "que a la gent no interessa
la política".
En general ho veig com un conte aprés, i em
sembla més interessant atendre als embolicaires, que als qui se l’ha
empassat. Bàsicament per una espècie de realisme que va néixer fa dos
o tres anys en que vaig adonar-me de la violència; de la quantitat i variabilitat de violències, que els dit
embolicaires envien de retruc a qui realment interessi (ni que sigui
per obligació social, curiositat intel·lectual, o convivència) la política.
I acostumo a fer cas -pel que fa a prioritats de feina a fer- d’expressions com ara: "Necessitem ajut per a contrarestar els abusos verbals dels discursos, pràctiques, usos i abusos, d’alguns polítics. Es fan impossibles de seguir, sense caure en la desesperació intel·lectual".
Aquesta va ser la manera més clara en què una persona interessada per la política (en el sentit de ciutadania i participació) va expressar-me una demanda a analistes i a filòsofs.
D’aquesta faig cas més enllà de la preocupació pels embolicaires que fomenten el "desinterès" (diuen normalment amb cinisme) per la política.
Així, per coses com aquestes em sembla interessant fer-vos arribar aquestes dues notícies que em troví ahir.
(…)
………………………………………………………………………
1) http://aulatres.net/bloc/
http://aulatres.net/bloc/?p=28
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!