Haig de dir que passa temps i cada cop ho trobo més greu. Primer perquè es van veient èxits, i també perquè ho tinc més clar.
Un d’aquests èxits (lamentable) és el d’arribar a acceptar que una crítica només pugui ser trobar malament una cosa i fer-ho públic, és igual com es trobi però dir-ne pestes en públic; alguna cosa que en diem “negativa”. (I aquí cal posar de costat la confusió que ens fem entre diferents sentits i usos de positiu i negatiu. O pot ser es tracti també de que fem associacions entre aquestes termes i els seus sentits, i fem parelletes. I em sembla que encara a vegades ho emboliquem més, i anem fent ballar els mots de manera que podem acabar dient i acceptant barbaritats.)
Quan penso en algun exemple, en trobo tants! Tants, i em provoquen semblant xoc, que ja ni en prenc nota. Vull dir que veig força assumit el tractar la crítica d’aquestes maneres, que només cal que ens hi fixem una mica en com en parlem, i quines coses acceptem, i, a parer meu, que mirem d’abandonar aquestes confusions.
Pot servir d’exemple aquesta mateixa notícia, el context, l’acceptació, conseqüències, èxits del gobierno, i la frase:
“no tiene
carácter de servicio público porque los derechos humanos no pueden
defenderse mediante la crítica o generando controversia,”
Algú pot dir-me que estic demanant refinaments filosòfics, que demano coses que pot ser només interessin als filòsofs. Respondria -i crec que hauria de ser-ne suficient- que com és que no en trobi, de refinaments filosòfics, en coses com ara: limitar la crítica a un sentit negatiu mentre “negatiu” va ballant a gust del consumidor, entendre que criticar és fer o voler mal, no agradar, o a confondre-la amb fer el criticaire; que són pràctiques a l’ús.
Pot ser afegiria també que el fet que interessi al filòsof no vol dir que no interessi a ningú més. I que crec que cal aclarir això no només perquè es limita de forma escandalosa la crítica, sinó també per la confusió que genera a la inversa: la d’acceptar com a crítica coses que són ben lluny i que més aviat la poden arribar a negar.
Penso que si acceptem sense escàndol general decisions d’un govern com la que recull aquesta notícia, i la afirmació que fan des del Ministerio per a justificar el caràcter “no públic” del vídeo, campanya, o treballs de defensa dels drets humans, caiem molt baix. I em sembla que és perquè maregem els termes fins a arribar a creure’ns que estem dient ves a saber el que. Quan el que estem dient és que no es pot fer defensa dels drets humans si és que li ha d’arribar a prou gent (espais d’audiència), si és que aquesta defensa toca els nassos d’algun poder de torn, o coses d’aquesta mena.
O acabem dient també que per a ser crítics hem de trobar-ho tot malament, i que dir pestes o negar ja és garantia de capacitat i postura crítica. Un cacau, que en diem.
Si atenem aquí podem veure moltes perversions d’enteniment, de pràctica política, i sobretot d’acceptacions. I de moment no dic res del que veig quan barregem aquestes embolicades amb les obediències i desobediències. Ni entro en el que es diu sobre la controvèrsia. Caldrà entrar-hi més.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/80776
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!