Indústries i caminars.

Quan estudiava filosofia política, un dia va haver una discussió sobre les organitzacions no governamentals. Aleshores em plantegí un parell de qüestions, que he anat seguint.

1) D’on neix aquesta consideració de "no governamental"? Quines limitacions, quin abast, quins dominis (i dominadors) tenen els nostres governs?
Vaig concloure que, fins que no tinguem uns governs decididament compromesos i controlats, implicats, propiciats, participats pels ciutadans, millor que no es consideri element de govern a la societat civil. Però continuava trobant problema a aquesta denominació i les seves conseqüències i implicacions.

2) La segona preocupació era: Com permetem que, a sobre (les conclusions primeres, i les segones, i les terceres, van ser molt decebedores), els polítics al poder es pengin medalles que no els hi són pròpies? On estan els informadors seriosos? On hi ha lloc per a la mínima observació? Com és que té tant de poder la idea que "la gent" som tots uns estúpids (consumidors que només volem innovació en telefonia mòbil, automoció, i "ciudad de vacaciones, diagame!"? (informe Bricall sobre les universitats 2004.- apartat de coneixement; un exemple))((Afegeixo, 21 de maig 2007. Ja m’ho va semblar ahir que m’havia equivocat de data. Ara veig que aquest informe és de l’any 2000. També ho és la conclussió que assenyalo. Crec que va bé situar-ho. Una disculpa.))

La situació diria que ha canviat una mica darrerament (per bé). Seguiré observant.

Aquestes qüestions giraven al voltant d’una més àmplia: si els nostres governs (en general) es troben atrapats, o aviciats, i fins i tot si es troben còmodes -tant se val- en aquest model. Model que fa necessàries tantes feines de reparació civil a la contra ("alternatives", en diuen; jo crec que se n’abusa d’aquests termes); no ens hauríem de plantejar seriosament una altra manera de gestionar el poder? No ens hauríem de plantejar seriosament que alguna cosa no va bé?

I, vigilo; que aquí algun malpensat em dirà que estic col·locant tota la responsabilitat a les bases, als ciutadans per ser com som, i per votar el què votem. I aquestes responsabilitats no les nego. Sóc ben conscient d’aquesta mena d’irresponsabilitats, submissions, i"negociats"; podríem dir-ne.

Pel que fa al tema que tracto, de primer respondria: Fa temps que no considero les votacions que fem com a vàlides més enllà d’una simple supervivència mínima, en espera d’una nova situació on es respecti el dret de decidir.
On es respecti el dret de decidir: els previs d’educació i de formació
que necessita; les eines de comunicació que són menester; el respecte i
dedicacions que li fan falta; i, entre d’altres que ara no contemplo,
la fi de la democràcia formal. I, més concretament, la fi d’aquesta
democràcia formal assentada, alimentada, propiciada, i sostinguda, en
la negació de:
a) bones comunicacions, converses, compromisos més enllà del paper, i diàleg, etc., rigorosos (no les "pacotillas" que en venen a les audiències, "audiències", i Audiències).
b) Sostinguda alhora en la negació de respectes bàsics a tots els ciutadans. Amb atacs més cruels encara contra periodistes, pensadors, científics, intel·lectuals i
artistes, polítics, compromesos i seriosos (no els qui vulguin vendre motos
postmodernes o pensaments a la moda i al servei d’aquests maneres polítiques que denuncio).
c) I valent-se també de la negació de la necessitat de desqualificació política directe als representants que gosen
sostenir el seu discurs i decisions en paternalismes, majoritàries i
concessionàries; entre altres bestieses.

Com a segon plat, afegiria que tot i que les persones podem ser deshonestes (corrupció política); i allò de "mira per tu i la resta que es foti" (catolicisme-protestantisme polític); o senzillament criminals (persecució i assassinat polítics); també som altres coses. Moltes altres coses.

Vull dir que trobava que tot i acceptant (que no ho accepto) un model de representació ben barroer; podia dir que mancava visibilitat de decisions polítiques més enllà i fora de prepotències, fatxenderies, abusos, ceguesa i estupidesa (manca de visibilitat i protagonisme; la participació d’aquesta alta mena de polítics la donava per suposada; sinó més malament aniríem, encara, em deia).

Per acabar, per postres; oferiria unes notícies:

A la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Ja som 379 catosferics.

Al mapa: www.estatpropi.cat ja en som 10389 independentistes.

‘Decideixo decidir’ arriba a les deu mil firmes

I, observem si n’ha donat de fruits la Crida a la
blogosfera sobiranista
que va fer en Xavier Mir.

Després de les postres, pot ser prenent un café, plantejaria:
Mirem: Per a que serveix un bloc.

Salut!

(…)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!