L’altre dia en parlava, mirant d’entendre, sobre un curs que ens ofereix l’IEC.
Continuo pensant que la idea d’acarar obres de persones que considerem mestres amb temes de debat actual em sembla necessari. Bàsicament perquè veiem que la transmissió cultural a Catalunya ha estat molt limitada en molts aspectes i fronts. I especialment perquè crec que hem tingut debats, i qualitats de debats, que diria són fruit d’aquesta i d’altres mancances (socials, culturals, d’educació, de consciència).
Ara proposo una mirada a:
Del què ens assenyala Ramon Alcoberro aquí em venen especialment bé un parell de detalls.
El primer és que el paper que jo podria trobar interessant en el cànon
que es pretén, es perdi per sectarismes. Cosa que jo no tinc eines per
valorar, però que m’interessa saber.
Simplement perquè considero no és
bona pràctica, sigui com sigui que es plantegi l’estudi; i especialment
perquè jo donava la confiança que una canonització -la que fos, tot i
que no tinc clar què representa aquesta pràctica-, a aquestes alçades
-podríem dir-, no es faria de manera rígida i amb pretensió
d’exhaustivitat o justificació històrica de res. Cosa que ara no tinc tant clara.
Perquè, si uns s’enfaden, i s’han d’esperar per compliment; i, a més,
no es fa responent a la desastrosa situació actual (il·lustrada molt bé
en el que ens diu sobre "responsabilitats ontològiques de governs,
partits, etc.), entenc que no anem bé.
Alhora important i significatiu és que (i també ho assenyala algun
comentarista al blog de Terricabras) quedi fora la línia republicana.
Perquè sembla ser que aquest és un vici de males conseqüències pel
coneixement, per la política, per l’ambient, etc.
Ens diu Ramon Alcoberro:
"(…) A mi, què volen que hi digui, anomenar d?Alts estudis alguna cosa soi-disant
erudita culta i fina, però estudiar els difunts Alexandre Galí i Joan
Fuster em produeix una mica de vergonya aliena. Uns ?Alts estudis?
anirien sobre Riba o sobre Carner, que encara hi ha classes. I uns
estudis normalets però dignes han d?incloure Xirau i, sobretot, Serra i
Moret; l?únic pensador polític català del 1930 que sabia de què anava
la vida. Però és clar aquests dos eren rojos i aquí ja se sap que el
tripartit és ontològicament culpable fins i tot si una malalta
d?Alzheimer es perd pel carrer (no exagero: ho diuen els diaris).(…)"
I d’aquí un segon detall que vull ressaltar. Ara diria que, abans que alts
estudis, els més joves necessitem de bones converses. De bones
converses amb els qui visqueren i conegueren directament el què es pretén estudiar; o ho hagin estudiat (si és més vell) de manera crítica i antidogmàtica. Amb qui, i com a exigència prèvia, no pretengui fer tancaments de coneixement, ni justificacions històriques, entre altres coses.
Un altre punt que em sembla important l’assenyala un altre comentarista: que a
"(…) Semblaria útil que s’emetés a través d’alguns mitjans de comunicació,
des d’algunes emissores o des d’internet. Potser l’espai de
comunicacional català hauria d’haver estat un dels temes explícits. (…)"
Penso que és fàcil que aquesta manera de plantejar la difusió d’aquests estudis representi alhora ajut per acabar amb rigideses i altres velles pràctiques com les que ens assenyala Alcoberro.
………………………………………
http://www2.iecat.net/gc/ViewPage.action?siteNodeId
=266&languageId=1&contentId=-1
http://blog.alcoberro.info/?p=148
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!